Martin Jelsma: “Regular el mercat del cànnabis no significa facilitar-hi l'accés”

Els coffee shops a Holanda, el consum medicinal en alguns estats d'Amèrica del Nord -i recreatiu a Washington i Colorado-, els clubs socials de marihuana a Espanya... i la regularització completa del mercat del cànnabis a l'Uruguai, país al qual Martin Jelsma ha assessorat recentment. Són una trentena de països els que avancen en major o menor mesura cap a la legalització de la marihuana, apunta Jelsma, especialista holandès en polítiques internacionals de drogues i director del Programa de Democràcia i Drogues del Transnational Institute, observatori crític amb els tractats de l'ONU, molt restrictius amb el seu consum.

Jelsma, a Barcelona per presentar l'informe Auge i caiguda de la regularització del cànnabis -de la mà de la revista Cáñamo-, defensa sense complexos que el mercat de la marihuana ha d'estar en mans de l'Estat per donar garanties als consumidors -que sempre n'hi haurà- i evitar màfies.

Quin és l'objectiu principal de regular el consum de cànnabis?

Hi ha dos grans objectius. El primer, treure el mercat del cànnabis de les mans d'organitzacions criminals i posar-lo en les de l'Estat. I el segon, protegir la salut dels consumidors controlant-ne l'accés, garantint una bona qualitat del producte. A més, l'Estat té més accés al consumidor, de manera que li pot comunicar millor els riscos que comporta fumar i identificar els usos problemàtics.

A partir de les experiències actuals, sabem si la legalització comporta un augment del consum?

A Holanda, per exemple, on tot adult pot acudir a comprar a un coffee shop, no es registra un consum més elevat que el d'altres països veïns com Anglaterra o França. No hi ha indicadors en aquest sentit. No obstant això, sí que és una discussió clau el maneig del preu. Si baixes substancialment el preu, sí que hi ha risc de més consum, com pot passar amb el tabac. Per això també el preu del mercat regulat es manté sempre a un nivell lleugerament inferior al del mercat il·legal, per tractar de fer-lo desaparèixer.

Amb quines polítiques cal acompanyar la regularització? Fumar marihuana, com a substància psicoactiva que és, té els seus riscos.

Això s'ha discutit en gran detall a l'Uruguai. El seu model no deixa de ser molt restrictiu. Tot el procés està controlat per l'Estat, des de la llavor fins al consumidor. No hi ha lloc per a les empreses amb ànim de lucre en la fase de distribució, que sempre ha de ser a través de les farmàcies, encara que sigui per a ús recreatiu. Hi ha límit de llicències per a productors -aquí sí hi entren empreses amb fins lucratius-, i s'han posat limitacions setmanals al consum, que evidentment està restringit a majors d'edat.

No obstant això, és difícil convèncer l'opinió pública de la normalització d'una substància perillosa.

A l'Uruguai les enquestes encara no donen un suport majoritari a la regularització, és una dificultat que existeix. Esperem que els avantatges quedin demostrats a la pràctica. El principal argument en aquest cas és que quan tens un mercat il·legal, no el pots controlar de cap manera. A un venedor al carrer no li pots imposar que no vengui a menors d'edat. És errònia aquesta idea que si regules el mercat del cànnabis, hi haurà un accés més fàcil. Especialment en el cas dels menors, serà més difícil. És la regulació responsable, l'eslògan emprat a l'Uruguai. A més de la separació de mercats.

A què es refereix amb això últim?

Els venedors al carrer manegen totes les drogues, i és molt important separar aquests mercats. Si el consumidor de cànnabis el canalitzes a través de l'Estat, deixa de tenir contacte amb altres substàncies. Va ser una de les justificacions inicials per crear els coffee shops holandesos.

Ara que parla d'altres drogues, es pot avançar també cap a la seva regularització? L'argument d'eliminar el mercat il·legal pot ser també vàlid per a altres substàncies.

Per ara tot és experimental. Només s'ha abordat el cas del cànnabis, i ara a l'Amèrica Llatina moltes propostes avancen en la línia de l'Uruguai. Però en cap altre país hi ha iniciatives en ferm per a altres drogues. És cert que en llocs com Colòmbia, Mèxic o Guatemala seva preocupació no és el cànnabis sinó la cocaïna, però a diferència del primer aquesta no es pot regular fàcilment perquè requereix intervenir el tràfic internacional. A Guatemala estan farts de violència, però què poden fer? La coca els ve d'un altre país i els surt cap a un altre. El que es pot fer és col·laborar al màxim entre països amb la seva legislació.

Tornant al cànnabis, com veu la situació a Espanya?

Els clubs de cànnabis que teniu són una invenció genial, perquè han estimulat la discussió, també en altres països. És un model defensable jurídicament davant les comissions. Però caldria mantenir regles i codis de bones pràctiques. En països com França, Anglaterra, Mèxic, Argentina... està havent-hi una onada de reformes en aquest sentit que abans hauria estat inimaginable.

Però algunes d'aquestes associacions que aprofiten buits legals també han estat tancades, a Barcelona per exemple, per pràctiques irregulars.

El mateix que va passar amb l'ús medicinal a Califòrnia, on es va aprofitar un buit legal, i ara ja no hi ha diferència entre el consum medicinal i el recreatiu. O en els coffee shops, l'espai jurídic dels quals és complicat i en el seu moment hi van entrar actors més comercials i grups criminals, tot i que s'ha solucionat ja. L'espai espanyol dels clubs és jurídicament defensable, però cal començar a concretar normes més clares.

També parlant d'Espanya, no hauria de ser impensable que arribés a un acord amb el Marroc per importar haixix, perquè un sector dels consumidors espanyols ho prefereix, i de vegades és millor per a la salut que altres productes del cànnabis, segons la seva balança de THC. Es podria pensar un acord d'importació col·lectiva per aquests clubs. Jo defenso el model d'importació abans que el de domesticació de la producció.

Per què?

Els països que caminen cap a la regularització tendeixen a assumir sistemes tancats de producció i substitueixen una importació ja existent des de fa temps de països del sud. Però importar pot ajudar al desenvolupament de poblacions grans com el Rif al Marroc o l'Afganistan. Per què els hem de treure la producció? ¡En comptes d'això podem involucrar-los en un model de regulació de comerç internacional!