Pau Faus: “La PAH va entendre des del primer moment que no era assistència al consumidor”

El documental ‘Sí es pot. Set dies a PAH Barcelona’ es pot veure en obert a Internet des del 28 d’abril. Els milers de visionats certifiquen l’interès d’aquest treball de ‘Comando Video’, que narra una setmana qualsevol d’aquesta Plataforma d’ajut a les persones desnonades de casa seva per no poder pagar la hipoteca o el lloguer. Els tres artífexs d’aquesta obra compromesa, enregistrada el febrer de l’any passat, són Pau Faus, que l’ha dirigit, Sílvia González-Laá, que ha elaborat el guió juntament amb ell, i Xavier Andreu, responsable del so. Conversem amb Pau Faus.

Com i perquè neix ‘Sí es pot. Set dies a PAH Barcelona’?

Vam entrar a la PAH per ajudar en allò que poguéssim. Jo m’hi volia implicar de forma més activa. Havia fet d’altres projectes de temàtica social, més acadèmics, no tan vinculats a l’activisme. Volia participar del que estava passant. Podia fer vídeos i fotos. Un dia vaig arribar a la PAH i li vaig comentar què podia fer a Gala Pin, que estava treballant i, sense aixecar els ulls de la pantalla, va dir que la setmana següent hi havia una manifestació i si podia enregistrar-la. Li vaig dir que sí i ho vaig fer.

Hi havia gent que feia vídeos però sense continuïtat. Amb la Sílvia González-Laá, que ve del món del guió i que també va entrar a la PAH amb la idea de contribuir en allò que pogués, i amb el Xavi Andreu, que és tècnic de so, i que va entrar-hi perquè tenia un problema amb la seva hipoteca, ens vam posar d’acord i al cap d’un parell o tres de mesos ja érem com el nucli dur que s’encarregava de fer els vídeos de la Plataforma. Uns mesos després va sortir el nom de ‘Comando Vídeo’ i va quedar com el de l’equip de vídeo de la PAH. D’aquí venim.

Al cap d’un any de gravar tenia la sensació que la PAH necessitava una mirada més pausada que els enregistraments de les accions. Gravàvem l’acció al banc pel matí, l’editàvem per la tarda i la penjàvem al vespre. Portava un any a la PAH i mai no havia gravat cap assemblea. Vam decidir que era el moment d’ensenyar-la portes endins, com s’organitza. Pels que la coneixem, és on te n’adones que l’acció puntual que es veu al carrer de tant en quan és el resultat d’una organització contínua, del dia a dia, frenètica, fins a nivells estressants.

Una de les set entrevistades al documental, Lucía, parla explícitament d’aquest estrés.

És l’entrevista que més m’agrada. És una de les cofundadores de la PAH. Com que va començar des del primer dia, ha vist una certa evolució. Ha passat per un procés d’aquests d’hiperactivisme que t’anul·la quasi tot a la teva vida i deu haver superat aquesta fase. Té la capacitat de comunicar-ho de forma una mica més pausada. És una maquinària que se’t menja si t’hi fiques del tot.

Veure el whatsapp de la PAH és de bojos. Pot haver-hi missatges simultanis que parlen d’un desnonament que s’ha aturat, d’una acció que s’està fent en algun lloc, que s’està signant una dació, que pregunten qui facilitarà l’assemblea de la tarda o quins temes s’hi tractaran,...

El documental parla de la PAH de Barcelona, que és on s’origina el moviment contra els desnonaments.

La PAH de Barcelona, i per això el sentit d’aquest documental, no és només la primera sinó la matriu. A partir d’ella es van anar replicant d’altres PAHs. En principi, a nivell català i sobretot a través de moviments veïnals. I a partir del 15M explota a nivell estatal. El 15M construeix una xarxa que, un cop desapareix per molta gent la part més visible de la protesta, permet el salt a Espanya i, sobretot, amb la campanya de signatures de la ILP, que representa una tasca col·lectiva, de tothom. La PAH és responsable de la comunicació i d’altres funcions a nivell estatal.

Perquè set dies a la PAH i perquè aquests set dies concretament?

Set dies, una setmana... Volíem ensenyar la PAH des de la quotidianitat, aquesta quotidianitat frenètica de portes endins. El títol et porta a pensar en el dia a dia de la Plataforma.

Dividir-ho en set dies ens permet dividir-ho en set capítols. Volíem ensenyar les diferents activitats. Les podíem ensenyar de maneres variades. Endrecem les activitats, les ensenyem d’una en una. Progressivament van apareixent els espais on s’articula la lluita, l’estratègia. Hi ha una certa evolució de menys a més. Comencem amb un desnonament i acabem amb una acció, que és el contrari del que es veu al principi.

El veu enregistrar el febrer de 2014 i l’estrena va ser a la tardor.

Vam fer un primer passi al començament de l’estiu, a la plaça del Pedró, on hi havia un edifici ocupat de la PAH. Aquell dia es celebrava que la PAH l’abandonava perquè tots els ocupants havien trobat un allotjament estable. La PAH de Barcelona no ocupa els edificis per quedar-s’hi, sinó que ho fa com a mesura de pressió perquè es resolgui els casos de les persones que hi entren.

Encara no teníem el documental acabat i el vam projectar a la façana de l’església de la plaça del Pedró. Va estar molt bé perquè quan estàs editant un vídeo estàs tancat, sense compartir res amb ningú, i tornar a sortir i retrobar tothom s’agraeix molt. No s’entenia l’àudio de tanta cridòria com hi havia.

Després hi vam afegir les imatges del desnonament de la Irene, que són del juliol, i l’estrena oficial l’anàvem a fer el 30 de novembre, al casinet d’Hostafrancs. Una setmana abans, però, la PAH va ocupar una oficina de Catalunya Caixa a La Pedrera. La PAH tenia la intenció de fer nit en aquella oficina, però els van desallotjar. I l’estrena es va fer a Passeig de Gràcia-Provença, davant de La Pedrera, projectant-lo contra una façana de Catalunya Caixa.

Quin recorregut ha fet des d’aleshores?

L’opció clàssica és enviar el documental a festivals però això et limita molt a l’hora de compartir-lo, perquè et demanen exclusivitat. No ens interessava, però tampoc no ens semblava adient penjar-lo a Internet d’entrada. Teníem clar que era un documental que no és el mateix veure’l sol a casa que fer-ho en grup. Volíem que, com a mínim, hi hagués un període que si algú volia veure el documental ho fes en espais compartits, en una situació col·lectiva.

Vam idear un sistema pel qual l’única condició que posàvem als que volien veure’l era que organitzessin un passi col·lectiu i gratuït. Quan ens ho comunicaven, omplien un formulari senzill a Internet i els enviàvem l’arxiu. Hi havia un cert risc que el pengessin a la xarxa però els explicàvem que ho faríem més endavant. Ben explicat la gent ho entenia.

Durant aquests sis mesos s’han organitzat 134 passis. D’inici el vam subtitular a l’anglès i, en el procés de difusió, gent voluntària l’ha subtitulat a l’italià, el portuguès i l’alemany, i està quasi a punt en grec.

Això és una feinada.

Sí. Però per la PAH... La gent que va treballar per qüestions d’imatge no ens van voler cobrar res. La que ens va preparar els DVDs, quan es van assabentar qui érem, ens va cobrar el mínim. La PAH desperta ganes d’ajudar. Les persones que han subtitulat gratuïtament un documental de cinquanta minuts...

S’ha passat a Anglaterra, els Estats Units, Finlàndia, Itàlia, a tres o quatre països sud-americans,... I a moltes PAHs. El documental no deixa de ser una estratègia comunicativa de la PAH. Volíem ensenyar-la des de dins. Teníem un accés molt privilegiat dins el moviment i això és el que volíem ensenyar. És una mirada particular. No preteníem donar veu a banquers o polítics. Ja ho han fet d’altres.

També volíem que tingués un component pedagògic. Jo he estat a quinze o vint passis i el feed-back que tenia era que les PAHs apreciaven les oportunitats de conèixer-se, compartir, convidar d’altres col·lectius...

Has estat a algun passi a l’estranger?

Una universitat ens va convidar a Londres. Vam fer tres passis molt vinculats als moviments socials locals. L’admiració era absoluta. Veure el nivell d’organització de la PAH, que no fa només accions aïllades sinó que té un local físic on tothom es troba, contínuament preparant i fent activitats, els sorprenia i els semblava una conquesta de la qual encara estaven lluny ells.

No heu volgut fer el recorregut per festivals.

No. Vam enviar el documental a un parell de festivals, però no podíem renunciar a fer un passi a la PAH de Sant Boi perquè entrés a un festival de Budapest, posem per cas. No té sentit.

El vam ensenyar al festival de cinema creative commons de Madrid i al BCCN de Barcelona. I ens van seleccionar pel Festival de Cine de Málaga, que és un dels més prestigiosos de cine espanyol. Això ens va tornar a donar una oportunitat per parlar-ne, perquè certs mitjans ens fessin cas i, per tant, tenir una visibilitat major.

Havia arribat l’hora de posar-lo en obert.

Sí. Teníem clar que el volíem posar en obert al cap de quatre o cinc mesos. Quan ens vam assabentar que participaria al festival de Málaga, vam considerar-ho una fita i vam decidir obrir-lo després. Havia passat ja el temps suficient.

La sortida a Internet ha estat espectacular. Des de que s’ha obert porta un ritme d’un miler de visites diàries.

La PAH és un exèrcit a tots els nivells. També al de les xarxes socials. Va ser trending topic. Vam fer un hastag. La gran majoria de campanyes que llença la PAH es preparen molt bé. Es fan arxius compartits de text, es preparen tweets, es pensa un hastag. És una estrena com qualsevol altra, que has de tenir clara la hora, la coordinació de tothom, avisar per mail el màxim de gent possible,... Tens al darrere un exèrcit entregat i molt content de fer-ho. L’objectiu del documental és aconseguir que la PAH es conegui.

Vam intentar retratar la quotidianitat. A la PAH passen coses que, a vegades, se surten de la norma. Hi ha hagut situacions-límit, d’extrema crueltat...

El documental és dur. Comença amb un desnonament, amb nens plorant...

Hi ha gent de la PAH que el veu tou. El començament és fort, per la imatge dels nens, però no podia no sortir això. S’ha de veure. L’assemblea de benvinguda, per exemple, és el pa de cada dia. I és dur. Dades oficials parlen de 1.000 desnonaments al mes a la província de Barcelona. Estaríem parlant de 33 desnonaments al dia. Cada dilluns arriben entre deu i quinze persones noves a la PAH. Algunes ho expliquen amb més serenitat i n’hi ha que no poden ni parlar.

Això és el que volíem ensenyar sense caure en el dramatisme, però que hi fos.

No afluixa el ritme de gent que s’acosta a la PAH?

No. No afluixa. Ara estan pujant molt els desnonaments perquè la gent no pot pagar el lloguer. És veritat que la PAH va tenir un pic comunicatiu amb la campanya dels escratxes i la reacció que va implicar la ILP. El PP va fer una llei ridícula contra els desnonaments que va resoldre un percentatge ínfim dels casos, però va quedar com que havien fet alguna cosa. Hi ha qui té aquest imaginari, com si ja s’hagués resolt, però segueix a més. La millor manera d’entendre-ho és anar qualsevol dilluns a la PAH, seure a l’última fila i mirar una assemblea de benvinguda. El documental podria haver estat només l’assemblea de benvinguda. Tot passa allà.

D’on treu les forces la PAH per continuar en aquesta batalla inacabable?

El gran secret de la PAH és l’estratègia de l’empoderament. Estem acostumats que quan tenim un problema que no sabem com enfocar anem a un expert perquè ens el resolgui. La PAH, des del primer dia, quan eren quatre gats, ja va entendre que no era un servei d’assistència al consumidor. Li deien a la gent que se’ls acostava que s’assabentessin del que els passava, que es fessin experts en el tema i que repliquessin els empleats del banc quan intentessin enganyar-los.

Els mentien i els deien que si no pagaven es quedarien al cap de dos mesos amb el pis de la mare que els havia avalat. O que els traurien la custòdia dels seus fills. O que, si era immigrant, el tornarien al seu país. Si no en tens ni idea, tornes a casa espantat. En canvi, si vas a la PAH i et diuen que tot això és mentida, pots tornar al banc i plantar-los cara. I aleshores els empleats canvien d’actitud.

Aquest sistema no només permet que la persona s’enfronti cara a cara amb el problema sinó que seria impossible que uns experts de la PAH gestionessin directament tots els casos. Aquesta persona, a més, es va convertint en experta i podrà explicar tot allò que ha après a les que s’acostin després a la Plataforma.

Es fa una bola de neu de gent que passa d’estar atemorida i culpabilitzada a ser experta i plantar cara, agafant progressivament tasques de responsabilitat dins el moviment. Poden fer de portaveus o de negociadors amb els bancs.

La PAH aguanta perquè la gent se la fa seva. Si a tu t’han de desnonar i vénen cinquanta persones, es planten davant de casa teva i es frena el desnonament; et treuen de la depressió i el sentiment de culpabilitat que tens; al cap d’un any el banc accepta condonar-te un deute de 150.000 gràcies a ells,... com no has d’anar a posar-te davant una casa a parar el desnonament d’una altra família!

És un tòpic però és real: la PAH és una família. A més, molta gent es troba amb familiars i amics que els retreuen haver-se hipotecat i a la PAH, en canvi, se senten escoltats i entesos.

Si féssiu avui ‘Set dies a PAH Barcelona’, seria igual?

Podria ser molt semblant però hauríem incorporat coses que no surten ara. Per exemple, tot el treball de les xarxes socials i de comunicació que fa, la comissió de mediació,... Hi ha molts punts de vista diferents i hi ha conflictes a l’hora d’actuar d’una manera o una altra. La comissió de mediació, que jo en dic ‘l’escombriaire de la PAH’, que contínuament està intervenint dins les PAHs. Si tenen problemes, escissions, ... es desplacen on calgui per mediar.

O el treball de la comissió jurídica. Els juristes de la PAH redacten documents que després aprofiten els polítics de torn, se’ls apropien. Li donen voltes a tot. I al documental això no surt.

Sense la PAH, molta gent hauria patit força més les conseqüències de la crisi de les hipoteques i els desnonaments...

Quan hi havia els escratxes deien que la PAH era violenta. La PAH ha actuat principalment com a coixí. Ha salvat vides a una banda. Hi ha gent que se l’ha tret i se sap. Parlar de suïcidi a la PAH és freqüent. Ho he escoltat molts cops. Persones que diuen que ho han pensat.

Al documental una de les persones entrevistades s’hi refereix

Sí. La Marcela. Però també hi ha gent que arriba amb moltíssima ràbia. Amenacen amb reaccionar amb violència contra els senyors de l’oficina bancària. La PAH els calma i els convenç que aquesta actitud no porta enlloc.

La PAH és exemplar en els dos sentits. Està en una banda de la mediació, però, en aquests sis anys, ha fet una tasca de tranquil·litzar, pacificar, sense deixar d’enfrontar-se contra qui calgui. Sempre amb el discurs de la no violència. Si s’ocupa l’edifici buit d’una banca rescatada, es convoca tothom; els ocupants ho van a declarar on calgui,... Tot es posa al servei de visibilitzar el que està passant.

Què fa ‘Comando Video’ ara?

Estem fent el seguiment del projecte i la campanya de ‘Barcelona en Comú’. Portem mesos gravant i ara entrem en la tempesta final.

El documental Sí se puede. Siete días en PAH Barcelona:Sí se puede. Siete días en PAH Barcelona