Urko, el goril·la que va desafiar el poder

Darrere del plàstic que el cobreix, Urko encara deixa entreveure la seva autoritat. El primer fill de Floquet de Neu, el goril·la blanc que va fer mundialment famós al zoo de Barcelona, està en posició de caminar, una mica reclinat cap endavant, disposat a deixar la foscor dels magatzems de l’antic Museu de Zoologia per esdevenir centre de les mirades en alguna futura exposició. I encara que els seus ulls ara són de vidre, semblen traslluir que estem davant un goril·la altiu, que va fer honor al nom que li van imposar, el del cap dels goril·les de la pel·lícula “El planeta dels simis”, estrenada el 1968, deu anys abans del seu naixement.

Al fill de Floquet li agradava marcar el seu territori. I no tolerava ser menyspreat. El periodista Pere Ortín recorda una escena que posa en relleu el caràcter del primat. Va succeir a mitjans dels anys noranta. El regidor responsable del zoo, Joan Clos, que anys més tard es convertiria en alcalde de Barcelona, va convocar els mitjans de comunicació davant de la gàbia del goril·la, però desconeixedor de l 'actitud de “respecte reverencial” que s'ha de guardar davant un goril·la com Urko, explica Pere Ortín, “va cometre el pitjor error del món: el va ignorar”. De manera que el simi va respondre a aquest desinterès picant de mans en forma d'avís. Però no va trobar resposta als seus requeriments. I va ser llavors quan va agafar un dels seus grans excrements i el va llançar contra el regidor. Anava ben dirigit, però en la trajectòria es va interposar el cap d'una periodista que va ser la que va rebre l'impacte.

Carrera contrarellotge per a la taxidèrmia

Carrera contrarellotge per a la taxidèrmia

Urko, fill de Floquet i Ndengue, va morir el 21 de juny de 2003 al quiròfan del zoo, quan era intervingut per complicacions després d'una peritonitis. Tenia 25 anys, havia arribat als 200 quilos de pes i va morir sense descendents per un problema d'atròfia testicular, encara que temps enrere havia concebut una filla que va néixer morta.

Amb el cos del goril·la es va seguir el procediment habitual: es van guardar teixits per a futurs estudis i per conservar el seu ADN. Després, el cos va quedar en les expertes mans de Carles Orta, taxidermista, antic responsable del Laboratori de Preparació Zoològica del museu. Començava llavors una carrera contrarellotge. Calia extreure la pell, separar els teixits i el greix, netejar els ossos, fer un motlle de la cara, fotografiar els ulls... I prendre totes les mesures possibles del seu cos per preparar la part interior, una mena d'escultura de poliuretà.

I començar el procediment. L'esquelet no s'incorpora al cos, tot i que els ossos es guarden per a futurs estudis científics, en el camp de la paleontologia, per exemple. En el cas d'Urko, Carles Orta creu recordar que es va reconstruir l'esquelet. La pell és la part delicada del procés. Per curtirla ara s'utilitza àcid fòrmic per tal d'evitar el risc que la ataquin els insectes. Per aquest motiu Urko apareix embolicat en plàstic i amb unes boletes d'insecticida a l'interior.

El rostre, la part més difícil

El rostre, la part més difícilCarles Orta, 67 anys, recorda perfectament l'arribada de les restes d'Urko al seu taller de preparació: “La part més difícil era la cara, perquè la pell de la cara dels goril·les és molt fina. Hi ha diverses tècniques, però nosaltres vam decidir aplicar un sistema 'invent de la casa', que consisteix a fer un motlle, reproduir-lo en guix, rebaixar-ho una mica i col·locar la pell a sobre”.

L’invent de la casa va funcionar i avui Urko sembla absolutament real. Els ulls de vidre van ser fabricats a Alemanya, però això no impedeix que Urko segueixi tenint una mirada que imposa. La seva posició també ve determinada per la forma en què va haver de practicar-se la taxidèrmia. Carles Orta, que sovint comptava amb l'ajuda d'Enric Ruíz, col·laborador habitual del museu, recorda que Urko va arribar trossejat, de manera que la posició final venia condicionada pel fet que no es veiessin les costures, tot i que també es van tenir en compte fotografies existents per tractar de reproduir, de forma intuïtiva, la seva actitud habitual.

Però sens dubte, la formació i l'experiència del taxidermista també és fonamental i Carles Orta tenia un bon bagatge: es va llicenciar en Belles Arts i es va especialitzar en escultura. Seu -i d'Enric Ruíz- és també l'imponent lleó que s'exhibeix al Museu Blau del Fòrum, els dos tigres que acompanyen Urko a la seva sala i el jaguar que guarda l'accés a l'àrea de taxidèrmia.

El destí de Floquet de Neu

El destí de Floquet de NeuFloquet de Neu, en canvi, no va passar per les mans de cap taxidermista. L'únic goril·la albí del món va morir el 2003 (el mateix any que Urko) en ser-li practicada l'eutanàsia per evitar el patiment provocat per un càncer de pell en fase terminal. En aquell moment, amb Joan Clos com a alcalde, es va descartar que fos dissecat, encara que es van prendre motlles de la cara, les mans, els peus i el pit per si en el futur es decidia aixecar una estàtua en la seva memòria. Les seves restes, per tant, són d'exclusiu ús científic.

En aquesta sala on Carles Orta va treballar els últims anys abans de la jubilació oficia ara Laura Roqué, biòloga, paleontòloga i deixebla de Carles Orta. Està treballant en un enganyapastors, una au que es reprodueix a la península i que migra des d'Àfrica. És un animal que sens dubte demostra un gran sentit pràctic, ja que per alimentar-se vola amb la boca oberta i es va empassant insectes. A les parets hi ha altres aus penjant i en petites capsetes es guarden entre cotons els diminuts esquelets d'altres ocells. Sobre una prestatgeria, un albatros de Namíbia envoltat de cordes per mantenir la seva forma i damunt de les taules i en els prestatges, recipients de laboratori i d'hospital amb líquids i productes que desprenen una olor profund però al que un acaba acostumant.

Com deixar els ossos nets

Com deixar els ossos netsUna de les qüestions que preocupa als responsables del laboratori és com aconseguir separar la carn dels ossos. En la sèrie de televisió Bones utilitzen insectes carronyers, però aquest sistema no serveix en un lloc en el qual no pot entrar cap animal viu, davant el risc que destrueixi els exemplars que aquí es conserven. Ara proven amb augmentar la temperatura per accelerar la descomposició i que els enzims realitzen millor el seu “treball”. De moment, fan servir hidròxid potàssic per deixar els ossos ben nets. Perquè la clau és que es pugui conservar l'ADN. Hauria estat molt valuós, per exemple, trobar ADN a la balena que penjava a la sala principal del Castell dels Tres Dragons i que ara està al Museu Blau. Però per més que es va intentar, no es va trobar cap rastre. En altres casos hi ha hagut més sort, com ha passat recentment en haver obtingut ADN de Pardal comú d'espècimens conservats des de 1920.

En contrast amb la resta de l'edifici, projectat per Domènech i Montaner per a l'Exposició Universal de 1888, els soterranis del museu són de construcció moderna, fruit d'una intervenció dels anys vuitanta signada per Cristian Cirici, Pep Bonet i Carles Bassó. I són el més semblant a un hospital. Tot està impol·lut, amb portes que s'obren a banda i banda d'un llarg passadís. Fins i tot fa olor de antisèptic.

Quan un animal entra al laboratori, el primer que cal determinar és si es conserva amb fins expositius o científics. En tot cas, es talla un tros de múscul i un tros de fetge. Es conserva també pell o esquelet, en funció del seu destí final i es guarda alguna ploma. El Laboratori de Natura té una valuosa plumateca, que dóna important informació sobre isòtops i contaminants, tal com explica Javier Quesada, Conservador de Vertebrats.

Preguntes d'avui, respostes de demà

Preguntes d'avui, respostes de demà

Unes sales més enllà, un jove observa al microscopi una mena de petit tauró. I efectivament, és un tauró. L'investigador, Humberto Ferrón, prepara aquí la seva tesi doctoral: Patrons d’escamació dels taurons. La majoria de taurons del Mediterrani no arriben al metre i en principi són pacífics, encara que a Itàlia i a les proximitats de les Balears ha estat vist el tauró blanc, que pot arribar als dos metres. I aquest sí que pot ser una amenaça. Encara que els riscos d'ensopegar amb un esqual agressiu són molt remots: de les més de 500 espècies descrites, únicament cinc són potencialment perilloses.

El biòleg Javier Quesada rebat qualsevol ombra d'escepticisme que pogués aflorar davant la naturalesa de les investigacions que es realitzen en aquestes sales: “Les preguntes teòriques que et fas avui són les respostes aplicades de demà”. I posa dos exemples. El primer, l'estudi de la bava del caragol, que ha acabat tenint la seva aplicació amb finalitats mèdiques, i el segon, conèixer el sistema que permet als dragons enfilar-se per les parets. No es tracta de ventoses, sinó d'interaccions moleculars i ara és la Nasa la que està interessada en conèixer el mecanisme.

Deixem a Urko a la seva sala, al costat dels tigres i centenars de peces col·locades en prestatgeries. Sorprèn, entre tanta bestiola perfectament etiquetada i catalogada, la presència d'un bolso. Javier Quesada ens treu de dubtes: és un bolso de pell de serp i hi és allà per ordre del jutge, ja que va ser decomissat a l'aeroport de Barcelona. Per molt manufacturat que estigués, no deixava de ser un animal protegit.