Aràbia Saudita: de la deriva armamentista a la destrucció del Iemen

Durant les darreres dècades l’Aràbia Saudita ha estat sinònim de silencis mediàtics. Violacions massives de drets humans, contractes obscurs amb empreses occidentals, corrupció, abusos contra els drets de les dones, foment del terrorisme jihadista més enllà de les seves fronteres, etc. totes aquestes realitats han estat per norma general silenciades o si més no minimitzades per part de bona part de la premsa generalista de l’Estat espanyol i en general de l’Europa occidental. Aquesta és una tendència que s’ha anat trencant durant els darrers dos anys gràcies, a, en bona part, diferents campanyes i a la feina incansable d’entitats, periodistes i alguns -en general pocs- partits polítics, fartes i farts d’aquesta impunitat mediàtica.

Un d’aquests silencis mediàtics que darrerament ha començat a trencar-se esta relacionat amb l’estratosfèrica despesa militar i les importacions d’armes de l’Aràbia Saudita. L’anunciat Pivot to Asia anunciat per l’administració Obama l’any 2009 va fer entrar en un cert pànic pel que fa a la seva seguretat a alguns països de la Península Aràbiga, acostumats fins aquell moment a delegar-la en el germà gran nord americà. Països com els Emirats Àrabs Units o la pròpia Aràbia Saudita van llançar-se llavors una carrera militar a fi de millorar la seva capacitat defensiva i ofensiva, especialment amb la perspectiva a mitjà termini de l’Iran consolidant-se com a principal potència a la regió.

Conflictes com els de Síria o el Iemen han estat en bona part el resultat d’aquesta guerra no declarada entre potències regionals –en especial Iran i l’Aràbia Saudita, però també Turquia, Israel, EAU i Qatar- en lluita per a mantenir o expandir la seva influència en diferents territoris en disputa de l’Orient Mitjà.

En aquest context, i buscant consolidar-se com a principal potència sunnita en l’àmbit militar, Riad s’ha abocat a una despesa militar que en termes relatius supera la dels EUA o la URSS durant els anys més àlgids de la Guerra Freda. A continuació es posen de relleu una sèrie de dades que mostren la magnitud de la despesa militar saudita durant la darrera dècada i mitja -especialment a partir de 2009-, tant a nivell total com en relació al tamany de la seva economia, totes elles extretes de la base de dades del SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute).

En primer lloc, pel que fa a la despesa total, l’Aràbia Saudita se situa en aquests moments com el quart país del planeta amb una despesa militar total més elevada, només pel darrera dels EUA, la Xina i Rússia, les tres principals potències militars globals. Amb 646 milers de milions de dòlars de PIB, l’Aràbia Saudita és amb diferència el país amb una riquesa nacional més baixa d’entre els deu països que composen el top 10 de despesa militar mundial. Aquesta circumstància multiplica la magnitud de l’esforç militar que el regne dels Saüd està portant a terme amb tal de poder figurar en aquest llistat, on es troben 7 de les 10 economies més grans del planeta.

Després d’arribar a ocupar la tercera posició mundial pel que fa a la seva despesa militar l’any 2015, per davant de Rússia, el 2016 l’Aràbia Saudita va caure de nou fins a la 4rta posició en bona part forçada per la caiguda del preu del petroli. De fet, durant els darrers 15 anys la despesa militar de l’Aràbia Saudita ha viscut una evolució paral·lela en termes quantitatius i un increment progressiu similar al de la Federació Russa. Aquest fet és molt representatiu tenint en compte que Rússia és la segona potència militar del planeta segons l’índex de Global Fire Power, mentre que l’Aràbia Saudita es troba en la posició 24 segons el mateix rànquing.

En relació al rànquing que mostra l’esforç que cada ciutadà ha de fer per afrontar la despesa militar nacional, Riad es troba a ni més ni menys que la segona posició mundial. Amb 1.978 dòlars per persona, la magnitud de la despesa militar per càpita saudita només és superada per la d’Israel, quedant pel davant d’Estats com Oman, els Emirats Àrabs o Singapur.

 Pel que fa a la despesa militar nacional en relació al PIB, l’Aràbia Saudita de nou es troba en posicions de capçalera a nivell global. Més d’un 10% de la riquesa nacional saudita es destina a alimentar el pressupost militar, una xifra només superada per la de Oman.

Per últim, Riad es troba també en segona posició del rànquing mundial pel que fa a la dimensió de la despesa militar en relació al total del pressupost públic. Així, el regne dels Saüd destina la estratosfèrica xifra del 27% del seu pressupost nacional a despesa militar, de nou només pel darrera de Oman i pel davant de països com ara el Sudan, Pakistan, Iran o Singapur.

Segons xifres del mateix SIPRI la despesa militar saudita representa prop d’un 4% del total de la despesa militar mundial, quan la seva aportació al PIB mundial és de només un 0,42%. Com es pot observar doncs, l’Aràbia Saudita és l’únic Estat del planeta que figura entre els quatre països amb una despesa més elevada en tots els rànquings de despesa militar analitzats, tant totals com relatius.

En aquesta línia de fortíssim increment de la seva despesa en defensa, durant els darrers anys Riad també ha multiplicat les seves adquisicions d’armes a l’exterior, convertint-se en el segon major importador d’armes mundial en el quinquenni 2012-2016, i arribant a copar ni més ni menys que el 8,2% de les compres mundials d’armament, només pel darrera de l’Índia. Cal destacar que durant aquest període l’Estat espanyol ha estat el seu tercer principal proveïdor (4,2% del total d’importacions saudites), només pel darrera dels EUA i el Regne Unit. La tendència alcista és tal que durant els darrers dos anys (2015 i 2016) Riad ja ha superat la Índia com a principal importador d’armes del planeta, essent aquests dos juntament amb la Xina els tres països que més armament han importat durant els darrers quinze anys a nivell mundial.

Les importacions saudites dels darrers anys han contribuït a construir un arsenal considerable: prop de 400 nous tancs Abrams M1A2 -en l’actualitat es planteja adquirir ni més ni menys que 800 tancs almenys del model “Leopard-2A7”, a part de 150 nous Abrams per a suplir les pèrdues de la guerra al Iemen-. A aquests se’ls hi sumen 250 vehicles de combat lleugers, 600 vehicles de combat d’infanteria, 5000 transport blindats de personal i més de 400 vehicles de comandament i altres d’auxiliars.

Pel que fa a l’artilleria, l’Aràbia Saudita compta actualment amb uns 500 canons autopropulsats, 700 morters, 80 llançacoets múltiples i 2500 míssils antitanc, entre altres. També disposa de 1000 sistemes portàtils de defensa antiaèria entre altres sistemes antiaeris.

La força aèria saudita compta amb 68 Eurofighters “Typhoon”, uns 150 caces nord americans F-15 i una vuitantena de Tornado britànics, 90 avions de transport, 100 helicòpters i 150 avions d’entrenament, entre altres. Aquest arsenal es completa amb un centenar de míssils d’abast intermedi (2.800 km) de fabricació xinesa.

En termes de personal, les forces armades de l’Aràbia Saudita han ascendit en nombre durant els darrers anys fins arribar a uns 233.000 unitats de personal actiu en l’actualitat, dels quals 75.000 pertanyen a l’exèrcit de terra. Més de 100.000 formen part de l’anomenada Guàrdia Nacional, principalment orientada a combatre les anomenades com a “amenaces internes”, però també utilitzada en operacions a l’exterior, com el cas de l’agressió saudita al Iemen. Per la seva part, la forca aèria saudita compta amb 16.000, i la marina uns 13.500. I disposa d’uns 15.500 paramilitars.

Una de les característiques de les forces armades saudites és la seva extrema dependència de l’exterior pel que fa a l’adquisició d’armament i equipament militar. A dia d’avui només un dos per cent de la despesa en equipament militar de l'Aràbia Saudita prové de proveïdors nacionals, fent que el regne saudita hagi esdevingut gairebé totalment dependent de les indústries militars estrangeres, especialment les occidentals.

L’objectiu de la família Saüd (plasmada en l’estratègia anomenada com a “Visió 2030”) és reduir la seva dependència en relació a l’armament i equipament exterior, construint la seva pròpia industria militar per abastir les seves creixents aspiracions hegemòniques a la regió. Tanmateix, aquest objectiu sembla poc realista en tant que un 87% del pressupost saudita prové de les exportacions de petroli, amb un preu molt volàtil, el que dificulta la posada en pràctica d’aquest objectiu.

Tot i així, aquestes compres d’armament saudites a l’exterior tenen també un altre objectiu allunyat de les qüestions purament militars. Els contractes de milers de milions d’euros signats per l’Aràbia Saudita amb països occidentals i empreses armamentistes nord americanes, britàniques, canadenques, espanyoles o franceses, busquen també incrementar el leverage saudita sobre aquests estats en l’arena política internacional. Aquest factor -juntament amb la signatura de contractes multimilionaris amb empreses occidentals en altres sectors com ara les comunicacions, la logística o els transports- expliquen en bona mesura el suport d’alguns països europeus a la inclusió de l’Aràbia Saudita en la Comissió dels Drets de les Dones de Nacions Unides o en una de les presidències de la Comissió de Drets Humans. També explica el silenci de molts països de la UE davant les amenaces saudites contra la ministra d’exteriors Margot Wallstrom sueca quan aquesta va denunciar públicament el 2016 les violacions dels drets de les dones que es cometen aquell país.

La dependència saudita en l’aspecte militar té una incidència negativa en les seves capacitats en el camp de batalla. Sovint es donen dificultats per adoptar les armes estrangeres a les condicions locals, essent també menys capaços de mantenir els seus equips en situació de combat. Aquesta debilitat ha queda palesa en el conflicte del Iemen. L’ús massiu de material militar per part de la coalició liderada per Riad no ha aconseguit reduir de forma significativa el territori sota control dels rebels Houthis. En aquests més de dos anys d’ençà de l’inici de l’agressió saudita contra el Iemen, Riad ha perdut més de 20 tancs (almenys 5 “Abrams”), 9 vehicles blindats lleugers, i 150 altres vehicles blindats, un caça de combat F15 i 5 helicòpters. Les pèrdues en la vida humana són desconegudes, però possiblement es tracti de milers, delegant una part important del pes militar sobre el terreny a mercenaris arribats de l’Amèrica Llatina.

Més enllà del seu fracàs saudita sobre el terreny bèl·lic, l’ús massiu de l’arsenal saudita al Iemen si que ha demostrat la seva eficiència a l’hora de provocar d’una de les catàstrofes humanitàries més greus que es viu en aquests moments al planeta. L’operació dels saudites i els seus aliats al Iemen –especialment l’acció de l’artilleria i de l’aviació- ha segat la vida de més de 13.000 civils i han deixat 40.000 ferits, segons dades de Nacions Unides. Uns 18 milions de persones necessiten algun tipus d’assistència humanitària, creant la situació mes greu d’emergència alimentària que hi ha ara mateix al planeta.

L’alt comissionat per als drets humans de la ONU ha denunciat nombroses violacions del drets internacional humanitari per part dels saudites i els seus aliats, havent comés també múltiples crims de guerra. Aquests inclouen atacs massius sobre àrees residencials i infrastructural civil, l’ús de mines i bombes de dispersió, atacs amb drones contra civils, etc. Més de 274 hospitals o centres mèdics i 1600 escoles han estat total o parcialment destruïdes pels bombardejos, deixant sense possibilitat d’escolarització a uns dos milions d’infants. L’embargo naval imposat pels saudites i els seus aliats només fa que empitjorar la situació humanitària sobre el terreny, dificultant l’arribada d’aliments. En paral·lel, cada cop hi ha més evidències de que el regne dels Saüd ha bombardejat de forma sistemàtica múltiples granges i la poca infraestructura agrícola que encara funciona, buscant de forma deliberada empitjorar les ja de per si desesperades condicions de la població local en aquell país. Milers de milions de dòlars invertits en armament doncs, que de moment i per damunt de tot han servit i estan servint per a generar destrucció, mort i misèria entre la població iemenita.