Immigració i militarisme

Mentre alguns parlen d’un món global sense fronteres, hi ha murs que no paren de créixer, cada cop més alts, més difícils de saltar, més militaritzats. Per a què? Per aturar una nova amenaça: la immigració il·legal. Arreu del món trobem exemples que responen a aquest objectiu: la decisió del Govern italià d’incrementar la presència de l’exèrcit a les costes meridionals d’Itàlia després de la tragèdia de Lampedusa, la fortificació de la frontera entre Mèxic i els EUA, o sense anar més lluny, les famoses tanques de Ceuta i Melilla. Aquesta suposada guerra ja ha deixat a les portes d’Europa 17.300 morts (la major part d’un sol bàndol) des de l’any 1993, i deplorables episodis com la actuació de la Guàrdia Civil disparant pilotes de goma contra immigrants. Resultat: quinze morts ofegats.

La immigració ha passat a ser una de les principals preocupacions de molts ministeris de l’Interior i de Defensa dels països que anomenem desenvolupats. I això, diuen, justifica aquestes pràctiques. Malgrat que poden tenir conseqüències tràgiques (com a Ceuta o Lampedusa recentment), se’ns presenten com a mals menors per evitar mals majors: si no ens defensem ens envairan. “30.000 subsaharianos preparan el salto a Europa per Ceuta y Melilla”, escrivia el diari El Pais el 18 de febrer. Com molt bé diu el politòleg Fernando Vallespín, els migrants són vistos com a bàrbars que pressionen les nostres fronteres, bàrbars que no compten (pel que fa a drets) però se’ls compta (30.000 assaltants eren un dia, 80.000 al següent segons el Ministre de l’Interior). En una altra perla, La Razón obria el 5 de març anunciant que hi ha “Un guardia civil por cada 64 inmigrantes a la espera del asalto”, i a sota oferia proves de “la bárbara violencia contra las Fuerzas de Seguridad”, acompanyades d’una infografia comparant “l’armament” dels migrants amb el de la Guardia Civil.

Aquests exemples formen part d’un relat que construeix el migrant com una amenaça, el criminalitza com un il·legal/invasor, i legitima la militarització de les fronteres. Adonar-se d’aquest nexe entre paraules i fets és fonamental ja que, cal recordar, les primeres acompanyen els segons i els justifiquen. La solució als problemes depèn en bona part de com els enfoquem. Per tant, si analitzem la qüestió de les migracions des del prisma de la seguretat de l’estat, la resposta passarà molt probablement per la militarització.

Som il·lusos i no afrontem la realitat, si ens oposem a aquesta lectura? Realment els migrants il·legals suposen una amenaça a la identitat, l’ordre públic i el mercat laboral? No hi ha espai aquí per resumir l’impacte de la immigració contemporània a les societats occidentals, però algunes dades disponibles per a qualsevol ciutadà poden començar a fer trontollar l’argument de la invasió. U: la majoria d’immigrants entren a Espanya per avió i carretera, i no nedant, amb pastera o saltant tanques. Dos: durant la primera dècada dels anys 2000 van arribar prop de 5 milions de persones i no només no van causar disturbis a l’ordre públic, sinó que van contribuir al creixement econòmic d’aleshores. I tres: si mai hi hagut problemes de convivència ha estat més per actituds xenòfobes i concepcions essencialistes de la identitat que no pas per la mera presència de gent vinguda d’arreu.

Si volem evitar les conseqüències de la militarització hem d’analitzar i contraargumentar els relats que la justifiquen, sigui en el cas de les migracions o en d’altres, com per exemple la participació política i les manifestacions. Per acabar, una segona conclusió que es desprèn de la primera: sovint, les respostes militars a un problema no són una questió tècnica, fora de la política, sinó que són fruit d’una decisió prèvia en definir el problema com una amenaça a la seguretat de l’estat.