Aquests dies, el filòsof Yves Charles Zarka ha estat a Barcelona. Zarka explica que la nostra relació originària amb la Terra no és ni de bon tros d'apropiació, sinó de pertinença. Diu que el principi de inapropiabilidad de la Terra és un principi de responsabilitat envers la humanitat i el món viu en conjunt, i defensa el cosmopolitisme com a contrari a la globalització, perquè la globalització que coneixem, la que veiem, no és més que l'expansió de l'apropiació, la llei del benefici, la llei de la sobreexplotació i la llei de la injustícia. El cosmopolitisme, en canvi, entén que tracta de considerar la pertinença de la humanitat a la Terra, en un món comú.
Aquesta assimilació que Zarka fa entre globalització, apropiació, sobre-explotació i injustícia no és llunyana a les teories de Christian Laval i Pierre Dardot sobre la tragèdia de la propietat i la terrible lògica de la depredació. Som part del món, d'alguna cosa que no ens pertany i que hauríem de cuidar, però preferim no pensar-hi perquè la via fàcil és deixar-nos portar per la cobdícia i la il·lusió de poder. Hem creat cicles destructius que creixen en espiral, que estan fent saltar moltes alarmes i que poden destruir moltíssimes vides durant les properes dècades. Cito breument tres d’aquests cicles:
El cicle econòmic-militar genera dinàmiques polítiques i econòmiques que són ideals per a qui n’obté beneficis. És un cicle en el qual l'anomenada economia de defensa es tradueix en el gran negoci de la guerra, amb molt bona rendibilitat per a uns pocs. Els pressupostos públics s'empren en la fabricació d'armes que després es venen a països de zones en conflicte, amb importants beneficis per a tots els actors del complex militar-industrial de la majoria de països desenvolupats. Només un exemple: Bèlgica, que ara ens és presentada com a refugi de terroristes, és un dels majors fabricants i exportadors europeus d'armes. Els beneficis del cicle econòmic-militar es construeixen cada dia sobre la mort i destrucció de poblacions civils indefenses, promovent a més un estat continu de militarització que soscava dia a dia la democràcia i l'Estat de dret.
El cicle de la depredació és el cicle del poder neoliberal dels països occidentals, per a benefici d'unes elits econòmic-financeres que concentren cada vegada més el poder, fins al punt que, segons un recent informe d'Oxfam, les 62 persones més riques del món ja acumulen tanta riquesa com els 3.600 milions de persones més pobres. A més, durant els últims cinc anys, la “riquesa” d'aquesta meitat més pobre del món s'ha reduït en un 41%. El cicle de la depredació és el cicle de la cobdícia i del poder, el cicle imperialista que espolia a qualsevol preu els recursos naturals i energètics de mig món (inclòs òbviament el petroli), el cicle de les polítiques des-reguladores i de l'increment de la desigualtat fins a nivells escandalosos. Òbviament, el cicle de la depredació es recolza en el cicle econòmic-militar perquè el poder desmesurat només pot sobreviure gràcies a la força.
El cicle suïcida és, finalment, el que pot acabar amb la nostra espècie i amb gran part de la vida al nostre planeta en pocs segles. És lent però gravíssim, i l’estem accelerant en comptes d’aturar-lo. Des de mitjans del segle XX, les persones (que, amb molta raó, Eudald Carbonell indica que encara no som humans) hem estat destruint el nostre planeta i no sembla que estiguem disposats a moderar-nos. El cicle suïcida és el cicle de la insostenibilitat, el cicle que ignora que som part de l'equilibri ecològic de Gaia, el cicle del benefici a curt termini encara que sigui a costa de deixar un planeta malalt als nostres néts. El cicle que hipoteca les condicions de vida de les generacions futures per mantenir el nivell de vida de les classes que dominen el món. Diversos investigadors com Colin P. Kelley i Shahrzad Mohtadib han demostrat que aquest cicle està ja causant la desertització de grans zones del planeta, entre elles les regions properes al Tigris i Èufrates en el pròxim orient. No és difícil pronosticar que el canvi climàtic i la corresponent desertització acabaran produint grans moviments de desplaçats, guerres i conflictes. I per desgràcia no és res llunyà. Ho veuran els nostres fills i néts d'aquí a algunes dècades.
El cicle depredador necessita la protecció del complex militar-industrial i utilitza el cicle suïcida per satisfer les seves ànsies il·limitades de poder i benefici. Els mateixos que comercien amb les armes, que espolien els recursos dels països del sud i que mantenen l'escalfament global del planeta, ens venen seguretat davant la suposada amenaça del terrorisme. Seguretat per evitar la rebel·lió d'aquells que se senten robats.
No demanem més seguretat, i no caiguem en el parany de la por. Dediquem en canvi tots els nostres esforços a trencar els tres cicles destructius. No a la guerra, no al militarisme, no a les retallades en democràcia. Neguem-nos a les polítiques neoliberals d'espoli i depredació, a l'increment de desigualtats i a les polítiques energètiques no sostenibles que hipotequen el futur dels nostres néts i només prometen violència i conflictes.
