A Brussel·les, el passat 13 de novembre, els cancellers de la política exterior de la UE van decidir recuperar la vella demanda d’iniciar una defensa europea autònoma d’Estats Units, és a dir, de l'OTAN. Vella, perquè ja ho van intentar fa temps sense èxit i ara tornen a intentar-ho. Una proposta, per altra banda, no gaire autònoma, ja que van decidir continuar coordinats a l’OTAN. Però el fet és que es va posar en marxa una Cooperació Estructurada Permanent de Defensa (PESCO), impulsada per Alemanya, França, Itàlia i Espanya, i a la que per sorprenentment s’hi han sumat fins a 23 països de la UE, creant un Fons Europeu de Defensa amb un pressupost de 600 milions fins al 2020 i de 1.500 milions a partir del 2021.
Aquest nou organisme de defensa desprèn incertesa sobre el seu futur, perquè si a l'OTAN, amb 28 països, no sempre ha sigut fàcil posar-se d’acord en els conflictes importants dels últims anys: Afganistan, Iraq, Líbia, produint-s’hi crisis internes entre els seus membres. A Iraq, França i Alemanya es van oposar a participar-hi; a Afganistan va jugar un paper secundari de reconstrucció del país, per desavinences sobre com participar en aquest conflicte; i a Líbia hi va ocórrer quelcom similar. Ara la nova PESCO amb 23 països adherits, molts d’ells del centre i est d’Europa, no serà fácil convènce’ls per a què s’emancipin de l’OTAN.
Aquesta PESCO neix en un dels moments en què la geopolítica mundial està canviant profundament i avui els desafiaments als quals ha de fer-hi front la comunitat internacional són molt diferents a com ho van ser després de la derrota de la URSS al 1991. De llavors ençà, el capitalisme i la globalització neoliberal s’han imposat en tot el planeta amb poques i no gaire satisfactòries excepcions. En aquest nou escenari, Europa ha deixat de ser el centre d’interès per al capitalisme global que s’ha desplaçat a nous espais. El principal d’aquests és el sud-est asiàtic.
En aquella regió, s’ha desenvolupat un creixement econòmic espectacular, protagonitzat pels denominats ‘tigres’, Vietnam, Singapur, Corea del Sud, Indonèsia, però en especial Xina i l’Índia, que entre ells, sumen tres mil milions d’habitants i un creixement imparable que els ha convertit en objecte de desig de les transnacionals i corporacions del gran capital mundial.
Aleshores, resulta comprensible, que Estats Units, primera potència mundial en allò polític, econòmic i militar, centri la seva atenció en aquella regió i vagi abandonant de mica en mica Europa, per centrar els seus esforços geoestratègics en aquella zona. Així, els EUA, han anat refermant les diverses bases militars ja existents entre els seus múltiples països aliats, obrint-ne de noves i desplaçant la seva potent maquinària militar cap a aquella regió. Sobretot, envoltant la Xina, potència a qui més tem, ja que sap bé que, amb els actuals índexs de creixement, en pocs anys els superarà en PIB i s’equipararà en despesa militar convertint-se en el seu gran rival.
L'altre gran escenari de disputa geoestratègic se situa en l’Àrtic. El canvi climàtic i el seu consegüent escalfament del planeta estan propiciant el desgel de la zona àrtica. Fet que obrirà el pas transoceànic al transport marítim de matèries primeres i mercaderies per l’hemisferi nord des d’Àsia a Europa i de Rússia a Amèrica, estalviant milers de quilòmetres de transport i tones de combustible.
A més, i no menys important, el desgel permetrà l’extracció d’hidrocarburs i minerals valuosos fins ara inexpugnables en els fons marins àrtics. Llavors, no hi ha cap dubte que l’Àrtic es convertirà en una regió on les potències s’enfrontaran pel seu control. De fet, al nord d’Europa, Rússia, Dinamarca, Noruega i els EUA ja s’enfronten pel seu control.
El tercer escenari geopolític on les coses no sembla que vagin a millor, o inclús encara poden empitjorar, és a l’Orient Mitjà. Allà la incertesa és total. Els enfrontaments que es produeixen entre les potències regionals, Aràbia Saudita, Iran, Israel i Turquia, més la implicació dels EUA i de Rússia amb el seu suport a uns i altres, poden, no només ser la continuació dels conflictes actuals, tant de bo no passi, sinó també començar un conflicte armat amb la implicació d’Iran i Aràbia Saudita. A més, existeix el problema dels grups armats gihadistes que després de la pèrdua dels territoris controlats per Daesh a Iraq i Síria, es disseminaran per altres territoris. Grups que ja actuen per altres zones del Nord d’Àfrica i el Sahel.
Davant aquesta nova situació de la geopolítica mundial, i el menor interès mostrat pels EUA cap a Europa, al qual s’hi ha d’afegir la sortida del Regne Unit de la UE, és on hem d’ubicar la creació de la PESCO. Un nou organisme militar que neix per impulsar i coordinar unes forces armades europees. Una PESCO, que neix plena d’incògnites respecte a la seva sòcia, l’OTAN, i que retorna el vell dilema: defensa europea amb o sense els EUA (és a dir, amb l’OTAN); o pitjor, tindrem dos organismes multilaterals de defensa.
