El franctirador, més enllà de la propaganda

La pel·lícula estrenada al gener del 2015 ‘El Franctirador’ (American Sniper) dirigida per Clint Eastwood i basada en la novel·la escrita pel seu propi protagonista Chris Kyle titulada “American Sniper: The Autobiography of the most lethal Sniper in U.S. Military History”; ja s’ha convertit en la cinta de cine bèl·lic més taquillera d’Estats Units superant, amb més de 217 milions de dòlars de recaptació, a ‘Salvar al Soldado Ryan’ (Saving Private Ryan, 1998) d’Steven Spielberg.

‘El Francotirador’ ens narra la vida, sobretot de la militar, del soldat nord-americà Chris Kyle (Bradley Cooper) que ostenta el títol de “franctirador més letal de la història dels E.U.A” al que el departament de defensa li atribueix un total de 160 baixes tot i que, segons altes fonts com el propi Kyle, arriben fins les 250. L’acció es desenvolupa entre la guerra d’Iraq que va començar el 2003 i els Estats Units, on s’hi troba Kyle amb la seva família i altres veterans de guerra.

La pel·lícula és visualment impactant, vertiginosa i pròpia de la qualitat a la que ens té acostumats Eastwood, on també la propaganda i el patriotisme es fan evidents i superficials. Sota aquesta combinació d’artificis i mecanismes ben connectats que funcionen en el cine, hi ha altres qüestions que no passen desapercebudes i que estan relacionades amb conceptes humans tals com l’heroïcitat, la moral, la glorificació de la força, l’ús de la violència i el pensament i de com ens situen en el món.

La qüestió en majúscules ja no és tant la visió unilateral, polaritzada i propagandística tradicional; la qüestió és com es continua amb la manipulació de la heroïcitat ja normalitzada com a masculina i violenta, per portar-la al nivell següent i buidar-la de sentit i de pensament que una vegada més és utilitzada per l’enaltiment dels valors militars, de la indústria de les armes i de la mercantilització de la violència.

Kyle ens mostra l’arquetip d’heroi social imposat: fred, calculador, eficient i violent; així és quan prem el gallet sense dubtar i és aquí on, subtilment, la construcció de l’heroi va més enllà de la jerarquia i l’obediència pròpia dels estaments militars, és on la persona renuncia a la reflexió que els hi és pròpia com a ésser humà, alienar-se per matar et converteix en heroi. No és possible banalitzar més la violència, ni burocratitzar-se més com a persona.

Parlar de la banalitat implícita en accions de violència extrema ens remet inevitablement a Hanna Arendt i les seves reflexions en relació al judici a Eichmann, criminal nazi encarregat del transport de jueus caps als camps de concentració. Les reflexions d’Arendt al voltant al judici d’Eichmann, polèmiques als anys 60 però de gran vàlua moral per a la societat del nostre temps, ens porten a reflexionar sobre l’home burocratitzat ja que Eichmann es mostrava convençut d’haver obrat correctament i segons les necessitats contextuals del seu govern.

Arendt advertia sobre com un ésser humà inserit en el sistema de la burocràcia, de l’ordre imposat i de la jerarquització extrema pot portar a perdre aquest espai del seu ser on hi habita la moral, renunciant al pensament, a la reflexió i, per tant, acceptant i arribant a col·laborar amb accions terribles. “Eichmann en Jerusalén” d’Arendt ens aporta dures reflexions sobre l’origen del mal però, sobretot, sobre les terribles conseqüències de la renúncia al pensament i als sistemes que el legitimen.

Les persones que passen per davant del gallet de Kyle són tràmits pels que s’hi ha de passar, carn i ossos armats i hostils, no sempre agradables d’abatre, però se’ns mostren com necessaris per a que la maquinària sigui funcionant.

Chris Kyle no deixa de ser un heroi, és l’exemple històric que la guerra no és més que un exercici de la burocràcia letal, ben engreixat, ajustat i organitzat, que quan es desplega no deixa lloc a preguntes ni reflexions.

El missatge de la pel·lícula és penetrant, devastador i perillós; els herois són aquells que simplement executen, aquells que renuncien a la seva capacitat de reflexionar.