Barcelona recorda les barraques on la ciutat canviava de nom

Barcelona salda aquest diumenge un altre deute amb els seus barris de barraques, extingits definitivament a finals dels anys vuitanta. En aquesta ocasió, la placa commemorativa es col·locarà a Montjuïc, allà on la ciutat canviava el seu nom, en encertada expressió del novel·lista Paco Candel, veí de la cara oculta de la muntanya i que va titular així una de les seves més cèlebres novel·les.

Can Valero va ser el nucli de barraques més conegut de Montjuïc, una muntanya a on a finals dels anys cinquanta van arribar a viure fins a 30.000 persones en unes sis mil barraques. I en aquest punt, en les rodalies d'on es trobava el bar que va donar nom al barri, l'alcaldessa Ada Colau inaugurarà la placa commemorativa en homenatge als seus habitants però també a totes aquelles persones, especialment religiosos i voluntaris socials, que van contribuir a dignificar aquells barris.

Les barraques de Montjuïc no van tenir l'estigma d'altres zones de barraques de Barcelona. Les primeres van ser aixecades pels treballadors que van acudir a Barcelona a treballar en les obres de l'Exposició Internacional de 1929. I altres treballadors, els immigrants de la postguerra, van fer créixer aquests nuclis en els anys quaranta i en els seixanta.

Una muntanya saturada

Una muntanya saturadaLes barraques constituïen un autèntic gueto, perquè moltes d'elles estaven envoltades d'una tàpia i altres limitaven amb el castell de Montjuïc i el cementiri. Però en tot cas, allà va créixer un nucli social cohesionat al voltant dels bars, les capelles, els dispensaris, els centres socials... i les fonts, sempre les fonts com a punt inevitable de trobada en els barris de barraques, mancats de tota mena de serveis.

Hi havia barraques pràcticament en tots els punts cardinals de la muntanya. En el vessant que dóna a la ciutat les barraques estaven enganxades al barri del Poble-sec. Es diu que alguns nuclis barraquistes van desaparèixer perquè en una visita a Barcelona el general Franco, en contemplar el panorama des de dalt del castell, va dir que “la propera vegada que torni a Barcelona no les vull veure aquí”.

La “ciutat sense llei”

La “ciutat sense llei”A la part central de Montjuïc van créixer Can Valero, Maricel, Tres Pins i les Banderes, que van anar desapareixent a mesura que avançava la urbanització de la muntanya. A la zona de les pedreres que havien proveït de pedra als edificis modernistes de l'Eixample hi havia les de Damunt la Fossa, situades, com el seu nom indica, sobre la fossa comuna del cementiri. En les proximitats van créixer l'Esparver i la Vinya, que va desaparèixer el 1964. Damunt la Fossa era coneguda com “ciutat sense llei”, expressió summament il·lustrativa derivada de les pel·lícules de l'oest. En aquest barri es van ambientar algunes escenes de ball de la pel·lícula “Los Tarantos”, dirigida per Rovira Beleta i protagonitzada per la bailaora Carmen Amaya, nascuda precisament en un barri de barraques, el Somorrostro.

A la banda de mar, al peu de la paret vertical del Morrot, hi havia les barraques del mateix nom. Al costat, a Can Tunis, s'alternaven les barraques amb les coves excavades a la pedra. Completava el nucli el barri de Jesús i Maria. A l'altra banda, estenent-se gairebé fins a la Gran Via, sorgia el nucli de Magòria.

Entre la muntanya i el mar estava l'anomenada “Terra negra”, un lloc sobre el qual s'explicaven tota mena d'històries i que era molt freqüentat per gent patibulària. La “Terra negra” no era una zona de barraques, sinó un lloc on s'exercia la prostitució en condicions de màxima misèria i que es va convertir en un focus de malalties venèries.

La degradació d'algunes zones de la muntanya va tenir la seva màxima expressió a Can Tunis, convertit a mitjans dels anys 2000 en el que es va anomenar “supermercat de la droga” i que significava una interminable processó de persones a la recerca d'una dosi. Alguns arribaven amb autobús, en l'única línia urbana que s'acostava per aquella zona.

Abundava l'heroïna, que molts s'injectaven allà al costat o sota el pont de la Ronda Litoral. Voluntaris i serveis d'assistència pública van tractar durant anys de prestar atenció als toxicòmans, però no sempre aconseguien evitar ni les infeccions ni les sobredosis. Quan el barri va ser demolit no es va acabar el problema, simplement es va dispersar en altres punts de la ciutat i de la conurbació barcelonina.

El barraquisme vertical

El barraquisme verticalLes barraques van anar caient a poc a poc, però van ser substituïdes per un altre tipus de barraquisme, el vertical. Eren construccions com les Cases Barates que es van aixecar en diversos punts de Barcelona i de les ciutats dels voltants. I blocs com els de Can Clos, situats sota l'abocador al què eren llançades les escombraries de Barcelona. Una nit de desembre de 1971 uns forts aiguats van provocar un corriment de terres i les escombraries van inundar els carrers del barri. Arran d'aquest episodi els veïns van tallar el pas de camions a l'abocador i només així es va posar fi a l'abocament d'escombraries a la muntanya.

Al mateix temps que s'aixecaven les cases de Can Clos creixia el barri del Polvorí, que tenia una particularitat ben diferenciada, ja que alguns dels nous blocs van ser destinats a habitatges de policies. I al costat d'aquests barris va sorgir Port, enganxat a la Zona Franca i habitat majoritàriament per població catalana, una excepció a Montjuïc, on a un veí, per diferenciar-lo de la resta, li deien “el català”, com explica Francesc Candel en una de les seves novel·les.

La comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques ha aconseguit que l'existència d'aquestes zones no quedi en l'oblit, com durant tants anys ha passat. Perquè durant molt de temps aquesta realitat va ser incòmoda per a unes autoritats que només aspiraven a esborrar-les del mapa i uns ciutadans que intentaven romandre el més allunyat possible d’elles i dels seus habitants.