“Estem pagant perquè ens espiïn a Internet”

“He d'aguantar”. Alberto Escorcia (Pobla, Mèxic, 1979) havia de tornar al seu país aquest dimecres. Però des d'allà li diuen que aguanti, que les aigües estan mogudes encara. Això sí, li asseguren també que la seva xerrada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona del passat 8 de juliol ha començat a moure plaques tectòniques al país. Però encara és aviat. Si torna, corre perill.

Alberto Escorcia és blocaire. I no un de qualsevol: des de 2011 es va dedicar a  destapar a la seva web l'espionatge i la manipulació sistemàtica en xarxes del govern mexicà cap als ciutadans. Aquest fet li ha valgut amenaces de mort. “Al principi només eren missatges al telèfon, però ara la situació ha canviat”, explica a una terrassa de Barcelona. L'Ajuntament de la ciutat ha acollit Escorcia, dins el programa pilot del consistori per defensors dels drets humans. L'ONG Article 19 ha intervingut per protegir Escorcia.

El ciberactivista, resident al mexicà barri de la Industrial —una zona que va acollir en els anys 40 una elevada xifra d'exiliats republicans— és ara un acollit a Barcelona, una ciutat en la qual ja va participar (per videoconferència) a les jornades Comunicació i societat Civil de la UOC, sobre tecnopolítica. “No vull ser un màrtir”, exposa Escorcia, després de parlar sobre els perills d'Internet, el joc brut del govern mexicà i la destrucció del Districte Federal com a zona segura per als informadors.

Com va arribar fins a Barcelona?

Vaig decidir acceptar l'ajuda que m'oferien si em sentia en risc. Des de 2011 he rebut amenaces per visibilitzar com el govern i altres entitats censuren i espien als ciutadans a les xarxes socials. Feia sis mesos que no les rebia. Va ser quan vaig escriure sobre dos casos, fa unes setmanes, quan van tornar amb força.

Amenaces?

Fins aquell moment havien estat per Internet. Havien entrat un parell de vegades a casa meva, a robar-me un disc dur. I en un parell d'ocasions van cridar el meu nom a la porta, per fer-me sentir observat. Però quan vaig escriure sobre el cas del pare Alejandro Solalinde, va començar l'escalada de violència.

Quin va ser el cas?

A Mèxic es va crear un Trending Topic anomenat #RipSolalinde i els missatges enviats, milers, deien: “Et queden 24 hores de vida”. Centenars i centenars de tuiters pagats per fer aquests post. Vaig fer una entrada al bloc on vaig demostrar que es tractava d'un atac coordinat: vaig fer un gràfic on es veien clarament tots els llops atacant. Un cop publicat, algunes de les persones relacionades amb els missatges, em van dir: “Tu ets el següent”. En el moment ho vaig entendre com una amenaça més, fins que l'endemà, a Oaxaca, li van fer un tret a un col·laborador de Solalinde. El pare va escriure a les xarxes: “Acaben d'acomplir l'amenaça”. Vaig entrar en pànic. Em vaig trencar moralment. Fins aquests dies em feia el fort, però no em vaig voler quedar a esbrinar si m'anava a passar a mi també el mateix.

Què hi ha del mecanisme de protecció del govern mexicà a periodistes?

No confio en ningú allà.

Creu que les amenaces vénen per part del govern?

Aquesta és una pregunta important. Jo fins fa uns mesos no les relacionava amb el govern mexicà. Fins i tot, quan documentava els casos dels meus articles, escrivia: “Qui té la capacitat de contractar tanta gent?”. Però hi va haver un moment crucial: un autodenominat hacker, Andrés Sepúlveda de Colòmbia, va confessar haver participat de la campanya en 2012 de Peña Nieto. Va confessar haver creat el primer exèrcit de bots a favor de Peña Nieto, generant una campanya sofisticada per canviar la intenció de vot. Fins i tot modificant els cercadors de Google. I els de Twitter. Jo tot això ho havia documentat pel meu compte; la primera campanya que jo vaig documentar coincideix amb la que ell confessa haver creat. En aquest moment vaig confirmar les meves sospites, com a mínim en relació a Peña Nieto.

Com va sospitar?

En la campanya presidencial de 2012 apareixien tendències del no-res a Twitter. “Votem per Peña Nieto”. I hi havia un patró en els missatges. Vaig pensar clarament que havia de tractar-se de robots. Per tractar de demostrar-ho, vaig elaborar un mètode. Però els missatges es van sofisticar: van començar a barrejar robots i persones. Fins que no vaig aprendre a analitzar bé les xarxes i fer gràfiques, no vaig descobrir que hi havia persones que estaven generant sistemes complexos. Amb Peña Nieto com a president, la deriva de missatges creats va seguir. Aquesta vegada amb detencions, assassinats, massacres... Tot es manipulava. Molts dels meus amics, a més, van ser detinguts per convocar manifestacions i demés a les xarxes.

Creu que és una cosa que s'ha sistematitzat?

Tot això pot sembla ciència ficció, però no ho és. És possible manipular l'opinió pública... I no només amb les xarxes socials: es tracta d'un combo complet. I després hi ha l'espionatge massiu, la contractació de programari —com va contrastar Wikileaks— per espiar. Hi ha un interès enorme per evitar que la gent s'organitzi per les xarxes, a Mèxic. El 2009 van néixer moviments grans a les xarxes, semblants al 15M.

“En 20 anys tots els nostres problemes estaran relacionats amb Internet”, deia Cory Doctorow en una entrevista a Catalunya Plural.  Ens hem adonat tard dels problemes associats a Internet?entrevistaCatalunya Plural

Això ja es comença a notar a Mèxic, i amb publicacions de fa només sis anys. Tots tenim el dret de cometre errors: de publicar una opinió fora de lloc a les xarxes o penjar una foto d'una borratxera. I molta gent aprofita aquestes vulnerabilitats per assetjar i manipular. Però és que ens ho hem deixat tot a la xarxa: som una granja de persones utilitzades per a vendre més. No té res d'innocu, l'Internet. I nosaltres estem col·laborant amb l'espionatge i la manipulació.

Ho aboquem tot...

No podem confiar en donar la nostra informació a tothom. Fins i tot paguem per això! [Aixeca el seu smartphone] Estem pagant perquè ens espiïn a Internet. Ho portem tot als nostres telèfons: des de fotos de la família fins a comptes bancaris... Hi ha d'haver re-educació. Ara participo en la redacció de la Constitució de la Ciutat de Mèxic i estic plantejant que els drets digitals en formin part. Hem deixat de ser persones, som ens en dos mons (cibernètic i real). La nostra informació és part de la nostra identitat i la nostra lliure elecció. Gràcies al que escrivim hi ha empreses que prediuen conflictes, guerres, intencions de vots... Que no ens sorprengui si hi ha eleccions programades, ja que té a veure amb això mateix.

Com s'escapa de tot aquesta persecució, si precisament tota la seva acció ha passat a Internet.

Mai vaig voler ser un màrtir. Jo dic que sóc blocaire perquè és una forma de processar la informació: quan tu ets activista, d'alguna manera ets part d'una lluita de poders. Però la meva tasca era informar, mai vaig prendre partit per cap costat.I m'han convertit en part d'una lluita en la qual no hi estic participant. No sóc “el combatent de la tecnocensura”. Jo mai he fet una crida per la protesta, sóc un professional. A mi m'interessa que es respecti el meu cas, doncs a molts els han assassinat per ficar-los en aquest paper. Els informadors no som part de cap bàndol, som testimonis del que passa a Mèxic.

Atenent a tot això, com està la informació al país?

Fins fa un any la Ciutat de Mèxic era una plataforma per fer visible el que passava al país. Una ciutat governada per l'esquerra, amb llibertat d'informació: jo em sentia segur. Però a partir de la mort de Rubén Espinosa, un noi de 20 anys que va arribar per demanar ajuda i va ser assassinat... Tots ens vam adonar que no existia un baluard de neutralitat a la ciutat. Tots ens hem començat a censurar. Va morir el santuari.

Suposo que no hi ha major censura que la pròpia.

Sí, i ja passa. Amb el narco, per exemple. El narco és un tema que molts ja no toquen. No hi ha garantia de protecció: tristament el país és un narco-estat. Abans havies garanties que hi hauria un límit. I han matat a tants periodistes que ja no és un problema: els propis periodistes ja no narren. És important que es reconegui que a Mèxic hi ha una guerra en la qual tots els dies mor algú: 130.000 persones en deu anys. La meva única esperança és que tot el que estic fent aquí faci que es reconegui el que passa allà. Mèxic no ha estat així sempre, aquests deu anys són durs però encara es pot revertir. Vull recuperar el dret de viure on visc i tornar a Barcelona per altres qüestions, no com un refugiat.