Recuperar la Rambla, una tasca anterior a la tragèdia

Des del passat dijous s'han anat repetint dos missatges que, encara que no ho sembli, sonen contradictoris per a molts barcelonins: d'una banda, que cal recuperar la normalitat i, de l'altra, que els ciutadans tornaran a passejar per la Rambla. La visió que s'ha donat en els últims dies de la Rambla de Barcelona sembla oblidar que la seva quotidianitat parla de turisme, i també de treballs precaris, de lluites de col·lectius vulnerables i d'expulsió dels veïns. Per a aquests veïns i veïnes del centre de la ciutat, la Rambla no és un lloc per on passejar, sinó un territori a evitar.

Una setmana després del fatídic atemptat, la Rambla està abarrotada de nou. A turistes i transeünts, que es mouen a un ritme diferent a l'habitual, s'han sumat en els últims dies periodistes de tot el món i també homenatges ciutadans que han fet encara més estret el passeig: una catifa d'espelmes i flors vesteixen el mosaic de Joan Miró, just a l'alçada d'on el macabre eslàlom va tocar a la seva fi el passat 17 d'agost.

Segons un estudi encarregat per l'anterior govern municipal, en els 1.200 metres del llarg del passeig, quedaven només 661 residents censats, i és una xifra que porta anys en descens. El mateix informe apunta que aquest abandonament de la Rambla té a veure amb la manca de serveis necessaris per al dia a dia, i ens mostra que recórrer-la de la plaça Catalunya a la mar –o al revés– és una activitat reservada als turistes, i que qui viu per la zona no fa més que travessar-la per creuar entre el Raval i el Gòtic (gràfic inferior).

La Rambla és, al cap i a la fi, el màxim exponent de la batalla per la ciutat que es viu actualment entre interessos econòmics i veïns i veïnes mobilitzades. Poc després de l'atemptat compareixia a la televisió pública catalana la representant d'una empresa que té més d'una desena de restaurants al llarg del passeig. Això, més que les memòries de l'enrenou contracultural de fa dècades, representa el que és avui la Rambla. El que no vol dir que no hi hagi barcelonins a la Rambla, n'hi ha molts, però no surten a passejar. La prenen com a resistència.

Resisteixen amb feines precàries, sigui en grans cadenes de roba o botigues de souvenirs; en restaurants amb preus prohibitius on se serveix sangria i Paellador; amb la venda ambulant d'útils per a turistes, com ventalls o ulleres de sol, o de llaunes de cervesa; o fent d'estàtues humanes; o amb la prostitució.

Segons l'estudi abans citat, el 28% de les llicències d'activitat concedides a la Rambla són de restauració, de locals destinats principalment a turistes. Un altre 34% de les llicències són de comerços, un terç dels quals dedicats a la venda de regals i records i més d'una quarta part a la moda i els complements. Això deixa poc espai a veïns i veïnes que no es guanyin la vida al voltant del turisme.

Per a totes aquestes persones de la ciutat per a les que la Rambla no és el seu dia a dia, és igualment un lloc on alçar la veu. Aquest any Barcelona celebra que fa 40 anys que el col·lectiu LGTBI va prendre els carrers per primera vegada a Espanya. I això va passar a la Rambla, i la repressió es va fer notar; la Rambla és també avui territori vetat per a moltes protestes. El moviment contra Bolonya el 2009 vivia el repte constant de baixar la Rambla, i topava amb barreres policials. Quan les protestes posteriors al desallotjament de Can Vies van voler prendre el centre de la ciutat, un dels moments més tensos es va viure quan els manifestants van intentar fer-se amb el passeig des de les Drassanes.

Però algunes manifestacions sí que han pogut creuar-la, i no deixen de proporcionar imatges simptomàtiques. El 28 de gener passat els veïns recorrien la Rambla sota el lema “Barcelona no està en venda” i en els pocs edificis amb persones residents i plantes als balcons –sense els testos uniformats que fan servir botigues i hotels– hi havia qui sortia a aplaudir.

El passat 1 de maig, una manifestació durant la tarda va generar enfrontaments a les terrasses turístiques i va acabar el seu recorregut amb policies antiavalots custodiant les terrasses al pas dels manifestants, una imatge metafòrica. Un altre dels col·lectius que més protagonisme ha tingut en el passeig, els manters de Barcelona, han estat dels últims a baixar els seus carrers: aquesta vegada en solidaritat pels atemptats, però també contra rumors que els estigmatitzen, com el que deia fa uns dies que no estaven venent al passeig en el moment dels atemptats perquè “sabien alguna cosa”. El seu objectiu no era altre que poder-hi ser.

Així que sí, Barcelona té un repte a recuperar la Rambla, però és un repte que no comença el fatídic 17 d'agost. És un repte que ve de lluny, però ara més que mai veïns i veïnes tornen a sentir-la seva, i està a les mans de la ciutat apostar per recuperar la normalitat anterior a l'atemptat o per fer créixer les resistències en aquesta artèria de la capital catalana.