Un crit que es va escoltar a mil goles

Un centenar de globus blancs s'estenen cap al cel al costat d'un bon grapat de pancartes improvisades de cartró. “Crit pels refugiats”, es llegeix en una d'aquestes. La sosté la Patricia Martorell mentre, amb l'altre braç, aguanta un megàfon. En Jordi Tur —la seva parella— somriu emocionat. Estan envoltats d'un miler de persones. La plaça Catalunya brilla mentre el sol es posa amb lentitud, respectant la convocatòria. Una hora i mitja més tard, en Jordi i la Patricia estan exhausts: després d'un minut de silenci, la convocatòria es dissol. Tot sota l'atenta mirada d'una patrulla de la Guàrdia Urbana que ha observat la protesta sense intervenir; amb les presses, en Jordi no havia comunicat la concentració i patien per les possibles multes de la Llei Mordassa.

Ja poden cridar ben alt que han fet alguna cosa.

La seva indignació no s'ha quedat en un “rampell després d'una sobretaula”, com pronosticava un dels cosins d'en Jordi setmana i mitja abans, el dissabte 19 de març (Dia del Pare) en una calçotada familiar a Sant Miquel de Campmajor. “Sempre parleu molt de política i no preneu partit”, afegia el familiar. En Jordi, simpatitzant des de fa anys dels moviments d'esquerres, cooperativista i membre de la Colla de Diables de Sant Andreu de Palomar (molt activa als moviments veïnals), té una família en la qual són habituals les converses polítiques després de les postres; aquestes xerrades on el vi rega —i escalfa— el bec dels assistents, sense que després el suflé porti a res. Encara que aquesta vegada, no va ser així.

La Patricia i en Jordi van ser dues de les moltes persones (més de 350.000) que van veure el documental To Kyma. Rescat al mar Egeu sobre els refugiats, emès al programa Sense Ficció (TV3) a finals de gener. Es van indignar. La Patrícia, de 44 anys i veïna de l'Eixample, acostuma a posar per escrit els seus impulsos. Aquesta psicòloga de professió anota tot allò que li remou: la matinada de després de la calçotada, la Patricia, que portava uns quants dies donant voltes a la qüestió dels refugiats, es va aixecar passades les quatre de la matinada i va escupir un text.

—Jordi, vull publicar un text —li diu ella, al dia següent.

—On?

—No Ho sé, però vull que el llegeixi el màxim de gent possible.

Després de pensar el millor format, en Jordi va proposar a la Patricia que ho pengés al seu Facebook a ben sopat, quan els nens ja miren la televisió. Ell, que és usuari actiu —tot i que amateur, es dedica a la corredoria d'assegurances— de xarxes socials, la supervisa. Ella ha entrat tres o quatre vegades al seu perfil des que està registrada.

Després d'algunes proves a l'ordinador de taula que tenen a casa, creen un esdeveniment. El dilluns 21 de març. El comparteixen amb els amics. “I si fem una concentració?”, proposa la Patricia. Cap dels dos creu que hi vinguin més de deu o quinze amics, els mateixos amb els que discuteixen sovint sobre aquests temes. En Jordi, copia i enganxa el missatge de la Patricia al mur dels seus contactes (uns 200).

“Estic plorant, d'impotència, de ràbia i de dolor! Em sento còmplice del que estem fent-li als refugiats! Crec que sóc conscient del que passa, però no faig res! No sé cap a on mirar, no puc ni mirar-me a la cara! La gent patint i morint i jo queixant-me de la crisi, del govern, que em fa mal aquí o allà! I em dic prou! Però no puc sola! Us necessito! Ens necessiten!”, escriu la Patricia al mur de l'esdeveniment, recuperant el text escrit de matinada.

El matí següent es presenta mogut. Tant la Patricia com en Jordi són autònoms, ella té 44 anys i ell, 50. I tenen dos nens. Després d'un dia de tapar forats aquí i allà, a la nit, li donen un cop d'ull a l'esdeveniment: més de 500 persones s'han apuntat a la convocatòria! En un parell de dies, 1.500 persones han mostrat interès pel crit. A dos dies de l'acció hi ha prop de 39.000 inscrits a l'esdeveniment de Facebook.

En aquest moment, el Facebook d'en Jordi i la Patricia comença a treure fum: ciutadans, entitats, organitzacions i ONG's els contacten. El dia abans de la convocatòria, la Pascale Croissard, encarregada de comunicació del Centre d'Ajuda al Refugiat (CEAR), rep una trucada a la seva oficina de dos mitjans de comunicació “per si algú sap alguna cosa sobre una convocatòria de Facebook” que diu “Crit pels refugiats”.

La Natty Riot, de la plataforma Stop Mare Mortum, és una de les persones que es posa en contacte amb en Jordi per oferir-li ajuda en la logística. Li posarem un monument a la Natty! Nosaltres no vam tenir res en compte: ni tan sols que fes falta megafonia!“, riu en Jordi. ”La Naty em va aconsellar fins i tot que baixés a buscar cartrons per fer els cartells“. Així ho van fer; molts dels cartells que van il·lustrar la protesta vénen de la recollida que van fer la Patricia i en Jordi.

És precisament la falta d'experiència i coordinació el que va provocar que algunes de les entitats critiquessin l'acció, titllant-los d'oportunistes. “Tot el contrari, nosaltres volem que sigui la gent la que condueixi tot això, com va passar amb el 15-M. De moment ja han sorgit algunes iniciatives, com la d'enviar una carta als camps de refugiats per avisar que aquí trobaran un lloc on els ajudarem. A casa meva som quatre, però de sopa amb verdures no en faltarà per ningú”, subratlla Jordi.

A la concentració del dimecres 30 de març encara ressonava l'eco de la negativa del govern de Mariano Rajoy de permetre l'acord pels 100 d'Atenes. “”El Crit pels refugiats “pretén donar un toc d'atenció als governants: nosaltres sí que volem ajudar. I si no ho fan ells, ho farem nosaltres”, afegeix la parella.

Aquest diumenge està prevista una nova concentració, a les 17:30h, aquest cop sense megafonia: l'objectiu és que la ciutadania i les entitats aportin propostes i tothom es posi en contacte. També perquè, d'alguna manera, la Patricia i en Jordi puguin desvincular-se de la primera línia de l'acció: “Nosaltres només volíem traslladar aquesta emoció, i ho hem fet. No tenim ganes ni temps de capitanejar tot això”, coincideixen tots dos. Han creat una pàgina de Facebook (Crit Per Els Refugiats) que pretenen que sigui comunitària, i la setmana que ve, començaran a assistir a assemblees d'altres organitzacions per seguir col·laborant amb la causa. L'objectiu s'ha aconseguit, han fet alguna cosa: el crit de Patricia ha estat el crit d'uns quants centenars. I s'ha sentit molt més fort.