El que fa 15 anys a l’inici de segle podia ser un somni o un desig, ara és una realitat constatada: els avanços tecnològics de la humanitat i la consegüent caiguda dels preus dels sistemes de captació d’energies renovables (eòlica, fotovoltaica, etc.) permeten avui que el món pugui funcionar exclusivament amb energies renovables.
Aquest 100% renovable, a part de ser tècnicament possible, no demana renunciar ni un bri al confort energètic que gaudim. Encara més, la part del món que no gaudeix d’aquest confort, el pot assolir amb relativa facilitat. Hi ha energia renovable suficient per a tothom, i a 2016 ja la sabem capturar. Ens falta un xic saber-la emmagatzemar millor, però ens falta poc.
Estem acostumats al model energètic actual, on dominen els combustibles fòssils i l’urani, carregat de greus inconvenients: contaminació, canvi climàtic, especulació, guerres, costos directes i indirectes elevadíssims, etc. I sembla que ens neguem a veure els evidents avantatges d’un nou model basat en les renovables: gairebé zero contaminació, sobirania energètica local, captació a Km0 o a Km100, preus estables, etc. Es pot defensar amb seriositat que ja és hora de que la Transició Energètica es situï en una posició molt destacada en els programes polítics dels partits progressistes a Catalunya.
Val a dir que al juliol de 2015 el Govern de Catalunya va aprovar el document de bases del debat per al Pacte Nacional per a la transició energètica, fent constar explícitament: “el Govern impulsarà un diàleg social i polític per dissenyar un model energètic que permeti arribar al 2050 amb el 100% de fonts renovables”amb el 100% de fonts renovables“”. Però ha passat gairebé un any i el més calent és a l’aigüera.
El nucli del problema rau en el canvi de model, en saber governar la Transició Energètica. No és una qüestió senzilla perquè de fet, aquesta transició implica un canvi de paradigma. Es tracta de passar de “viure dels estocs” de combustibles fòssils a “viure dels fluxos” de les energies renovables. Un canvi de marc mental que afectarà a tota la societat però que qui en primer lloc l’ha d’incorporar són els agents polítics i els formadors d’opinió (periodistes, professors, líders socials, etc.).
Estem acostumats a dependre d’un model energètic centralitzat en mans dels oligopolis energètics (urani, petroli, gas i el consegüent sistema financer) que utilitza un territori de suport situat a milers de kilòmetres a mines, pous, oleoductes, o refineries. Hem de transitar cap a un model distribuït on la captura de fluxos es pot fer en un territori de suport, sinó totalment immediat a Km0, sí proper a uns pocs centenars de kilòmetres.
Catalunya, com qualsevol comunitat humana ben organitzada i amb un mínim de territori, pot ser autosuficient en energia (tèrmica, elèctrica i de mobilitat). L'únic que es necessita és “bon govern” i voluntat política. La sobirania energètica a Catalunya és possible, però cal començar la transició ja ara. Com més aviat ho fem, més beneficis en n'obtindrem.
Els experts ens diuen que en el cas català la captura de renovables a Km0 (al terrat de casa, al pati o al sostres de les naus industrials) difícilment podria arribar a un 25% de l’energia necessària, la resta caldrà capturar-la i emmagatzemar-la en un territori més ampli, però no massa llunyà. Per anomenar-lo d’alguna manera podríem parlar de territori a Km100. A Catalunya, aquesta captura distribuïda es pot fer sense que s’hagi de malmetre ni el territori ni el paisatge. La superfície estimada de sòl necessari, unes 40.000 Ha, ve a ser un 1,25% del territori català, menys de la meitat del sòl agrícola abandonat sense ús alternatiu en 12 anys (1993-2005).
Estigueu atents, perquè la propera setmana tindreu la següent entrega dels articles.
Sobre este blog
La Fundación Catalunya Europa (FCE) es una fundación privada sin ánimo de lucro que tiene como objetivo hacer presente Catalunya en Europa y Europa en Cataluña a través del debate y la generación de conocimiento en economía, gobernanza, democracia, sociedad y cultura.
