Lliçons sobre la crisi

A Europa, les reaccions polítiques davant l'impacte de la crisi financera pot considerar-se com un doble procés de transferència. El primer es refereix a la transferència a la UE dels enfocaments i les polítiques dels Estats membres “virtuosos” del nord i, en particular, d'Alemanya, enfront de les vicissituds de la UEM. El segon, en canvi, reflecteix la transferència “cap avall” d'aquests enfocaments i polítiques als Estats membres del sud (a més d'Irlanda) la fragilitat financera, ja sigui en termes de deute públic o privat - o de totes dues alhora - ha posat en perill l'euro. Fins ara, tot i les reticències inicials, Alemanya s'ha mostrat disposada a fer els esforços necessaris per garantir la supervivència de l'euro imposant sempre les seves condicions, formulades en clau interna i no europea. Amb això, els països rescatats estan pagant el doble cost de la seva mala gestió econòmica durant els anys de creixement i, al mateix temps, del disseny imperfecte de la UEM, buit, des del principi, d'una veritable política econòmica anticíclica i d'un banc central amb una capacitat d'intervenció il·limitada.

Les mesures d'austeritat imposades per la UE i criticades amb duresa per nombrosos analistes econòmics - inclòs, últimament l'FMI - s'han traduït en una reducció dràstica de l'Estat de Benestar, amb les consegüents repercussions socials. Més enllà de la seva eficàcia, aquestes mesures pateixen d'una falta de legitimitat, ja que no sorgeixen d'un procés democràtic en l’àmbit europeu, sinó d'una negociació intergovernamental en què han prevalgut les tesis dels estats membres del nord, temorosos de veure’s arrossegats pels efectes de la crisi. Davant de la debilitat patent dels estats membres del sud i sense el contrapès de França, la coalició governant a Alemanya, molt pendent de les reaccions de la l’opinió pública, ha acabat imposant als altres socis de l'euro la lògica de les reformes estructurals adoptades l'inici de la dècada passada amb l'objectiu d'afrontar els efectes de la seva pròpia reunificació.

Pel que fa a Espanya, les arrels de la crisi resideixen, en bona mesura, en les polítiques neoliberals promogudes des de finals dels anys noranta pel govern d'Aznar, començant per la liberalització del sòl. Pel que fa a l'actuació de Zapatero i Rajoy, observem diferències de matisos derivades de l'orientació ideològica i de la fortalesa dels seus respectius governs. Mancat d'una majoria absoluta, el primer va perdre un temps preciós esperant que la crisi remetés. Al final, però, no va tenir més remei que plegar-se a les exigències de Brussel·les. Per sortir del mal pas, va convocar eleccions generals i les va perdre de manera clamorosa. Per la seva banda, Rajoy, proveït d'una majoria absoluta, encara que sense experiència i amb una capacitat de maniobra molt limitada a Europa, ha anat aplicant, pràcticament al peu de la lletra, gairebé sempre per decret-llei, totes els plans de rigor impostos pel Consell Europeu, l'Eurogrup o la Comissió. No obstant això, en última instància, ha prevalgut l'opció política de salvar la banca endeutada a costa d'altres prioritats. Les reiterades protestes socials i la consegüent pèrdua de legitimitat de fet no han tingut un impacte significatiu en l'actuació del Govern. El resultat ha estat, en el pla econòmic, una devaluació interna a costa dels salaris i les prestacions socials i, en el polític, una minva sensible de la qualitat democràtica (decrets-llei).

Espanya està pagant la miopia dels anys de prosperitat econòmica, durant els quals no va tenir la voluntat o la capacitat d'aprofitar els enormes beneficis resultants de la pertinença a la UE per buscar alternatives a un model de desenvolupament basat en l'endeutament privat, el benefici fàcil i l'excés de recursos públics, i no en l'economia productiva, la innovació i la formació. Després d'una dècada perduda, la crisi actual planteja el repte d'aprendre la lliçó dels errors comesos, impulsant el consens al voltant d'un model de desenvolupament més sostenible i d'unes institucions més eficients i transparents com a condició per recuperar la credibilitat perduda. La progressiva pèrdua de confiança de la ciutadania cap a les institucions, tant internes com europees, i els desafiaments a la pròpia integritat de l'Estat, com el que planteja una part significativa de la societat catalana, no ho posen certament fàcil.