El septenni de les engrunes

Després de mesos de dures i llargues negociacions, a principis del mes de febrer els líders de la UE, encapçalats pel president del Consell Europeu Herman Van Rompuy, van acordar el pressupost septennal de la UE (2014-2020). Aquests set anys, quasi una dècada, serà el període en què la UE haurà de sobreviure amb menys de l’1% del seu PIB.

Alhora, els governs contribuiran al pressupost septennal amb menys recursos dels que havien pactat per al septenni anterior, malgrat l’ampliació d’estats membres. Això suposa una reducció d’ingressos de 35 bilions d’euros. I això passa perquè la majoria d’estats membres consideren que la UE també s’ha de sotmetre a les mateixes retallades que els governs apliquen en l’àmbit nacional.

En aquesta línia, fonts de la Comissió Europea han explicat que el Parlament podria no aprovar aquest pressupost, fet que comportaria continuar amb el pressupost actual. De fet, això és el que ha passat. El Parlament Europeu ha refusat acceptar el pacte dels governs nacionals fins que no s’acceptin totes les demandes d’una Eurocambra que assenyala que la minuciositat del pressupost no podrà resoldre els problemes financers i econòmics als que la UE s’ha d’enfrontar. I encara menys cobrir les expectatives que la UE genera. Un dels arguments que el Parlament Europeu ha esgrimit per acceptar-lo és que els governs acceptin incloure una clàusula de revisió obligatòria el 2017 i més flexibilitat per traslladar els fons entre partides i anys.

En aquests moments, el pressupost del període que finalitza és de 862.363 milions d’euros, xifra que representa una mica més de l’1% del PIB dels estats membres. El nou Marc Financer Plurianual (MFP) estarà dotat de 959.988 milions d’euros, una xifra més alta però que representa un PIB més baix. Això comportarà que hi hagi alguns canvis en les prioritats de despesa en el marc del nou acord. Mentre que els fons destinats a l’agricultura es veuran lleugerament reduïts (de 337 milions d’euros es passarà a 277 milions), la UE elevarà la partida pressupostària per a projectes d'infraestructura transnacionals i, en especial, pels programes de lluita contra la desocupació juvenil, que comptarà amb 126 milions d’euros, un 37% més respecte l’anterior MFP. Queda clar que la pressió de països com França, grans beneficiaris de la Política Agrària Comú (PAC), fan que la dotació pressupostària en l’àmbit agrari segueixi gairebé inalterable, mentre que els països nòrdics i les institucions europees, per la seva banda, consideren que cal apostar per un increment en recerca, infraestructures i polítiques de promoció del creixement econòmic.

D’altra banda, el pressupost destinat a les polítiques de cohesió es reduirà en quasi 30 milions d’euros. La Comissió Europea vol crear una nova categoria de regions que inclouran totes aquelles amb un PIB d’entre el 75% i el 90% de la mitjana dels estats membres. En el darrer pressupost de la UE, els fons anaven destinat a aquelles zones amb un PIB inferior al 75%. El canvi es fa amb la intenció de complir amb els objectius de l’Estratègia Europa 2020 de creixement intel·ligent, sostenible i integrador.

A banda de la baixa xifra del pressupost, la UE té una esquerda més en la construcció d’una Europa més eficaç. Els pressupostos abasten un període de set anys mentre que l’elecció dels parlamentaris es fa cada cinc anys. Set anys és un espai de temps massa llarg per preveure el futur i la sortida d’aquesta crisi que Europa segueix arrossegant.

I no només això. S’observa que els fets xoquen amb les paraules. Malgrat les afirmacions que aposten per “més Europa”, és a dir, per avançar en la construcció d’una UE més federal, com apunten alguns líders europeus com la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, és evident que encara hi ha molta oposició governamental a aquest projecte. Certament, mentre no hi hagi un major pressupost, no hi haurà una Europa integrada. I és que no hi ha projecte polític sense un pressupost solvent al darrera.