Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

La Fundación Catalunya Europa (FCE) es una fundación privada sin ánimo de lucro que tiene como objetivo hacer presente Catalunya en Europa y Europa en Cataluña a través del debate y la generación de conocimiento en economía, gobernanza, democracia, sociedad y cultura.

Llegir Catalunya Europa en català aquí.

Europa: aquest joc de clarobscurs

Antoni Castells, President del Consell Assessor de la Fundació Catalunya Europa

Barcelona —

0

Des de fa força temps, i encara més amb la crisi, Europa s’ha convertit molt sovint en l’ase dels cops de totes les coses que no funcionen bé. I la veritat és que hi ha molts i molts terrenys en els que cabia esperar bastant més de l’actuació d’Europa i en els quals la manca d’integració política, i la tebiesa i la lentitud per adoptar les mesures necessàries, són directament responsables de la magnitud dels problemes que tenim al davant.

Set anys més tard del començament de la crisi (quan a Wall Street es va produir la crisi de les hipoteques sub-prime l’agost del 2007) i sis després del seu esclat amb tota la força, amb la fallida de Lehman Brothers el setembre del 2008, Europa s’ha convertit en el malalt del món. Després de patir, com els Estats Units (i Japó i altres, per descomptat), la primera recessió l’any 2009, i quan el món ja en sortia, l’economia europea va tornar a recaure-hi (els anys 2011-2013) i ara, que semblava que la recuperació ja era un fet, de nou ha perdut embranzida i estan sonant totes les senyals d’alarma.

Europa ha comès un doble error. Un és el mal disseny de la unió monetària. S’ha volgut fer la unió monetària sense unió política (unió fiscal i unió bancària) i la realitat posa de relleu les enormes, gairebé insalvables, limitacions d’aquest intent. L’altre són les polítiques econòmiques aplicades. En contrast amb el que van fer els Estats Units, a partir de l’any 2010, la Unió Europea va donar un tomb radical a la seva política. Va passar de la política d’estímul fiscal a la política de consolidació fiscal. De la política de posar per davant el retorn al creixement, a la de posar per davant la reducció del dèficit públic a tot preu.

A diferència del Estats Units, Europa va donar prioritat a l’austeritat enfront dels estímuls al creixement. Uns quants anys després, els resultats estan a la vista: Estats Units guanya a la UE tant en el terreny del creixement com en el de la reducció del dèficit públic. Les polítiques d’austeritat adoptades, no solament han perjudicat el creixement (cosa que era perfectament previsible), sinó que, a més, no han permès reduir el dèficit més de pressa que als Estats Units, sinó tot el contrari, perquè han fet entrar la zona euro en l’espiral recessiva.

Ara sembla que hi ha un consens cada vegada més gran sobre aquest punt. Difícilment sortirem de la crisi si no s’adopten polítiques expansives de demanda. I com que queda poc recorregut per fer-ho amb la política monetària, perquè el tipus d’interès ja està a zero, cal utilitzar la política fiscal. Ara bé, això només es pot fer si es fa a escala europea i d’una manera coordinada. Perquè no tots els països tenen el mateix marge per fer-ho (els que encara tenen un elevat nivell de dèficit o de deute no en tenen gens), i perquè en un context d’economies molt obertes com són les europees, aquestes polítiques només són eficaces si s’apliquen a nivell europeu.

Juncker, el nou president de la Comissió, sembla que ho té clar. En el seu programa hi figura la necessitat d’impulsar un programa europeu d’inversió pública de 300.000 milions d’euros. I, de fet, quan a principis de l’any passat va abandonar la presidència de l’Eurogrup (la reunió dels ministres de finances de la zona euro), va reconèixer, una mica tard, és cert, que s’havien sub-valorat els efectes recessius de les polítiques d’austeritat. Draghi també està insistint, en les darreres setmanes, en la necessitat d’aquest canvi d’orientació. I en el món acadèmic, encara que amb menys força que als Estats Units, fa bastant temps que hi ha veus (com les de De Grauwe o Dréze) que s’expressen en aquest mateix sentit.

De manera que és cert que el camí cap a la construcció europea està ple de dificultats i que els governants europeus no han estat a l’alçada que molts esperaven al llarg de la crisi. Hi ha obscurs, sens dubte. Però no només hi ha obscurs. Perquè, el fet és que davant d’una circumstància en la que tot el procés d’integració europea podia, senzillament, saltar pels aires, Europa se n’ha anat sortint. No més que això, és cert, però se n’ha anat sortint. El juliol de 2012 la zona euro va estar a punt de caure pel barranc i l’euro a punt de trencar-se. Les primes de risc dels països perifèrics estaven pels núvols, i els mercats financers tancats. Han passat dos anys i aquí està l’euro. Les institucions que han d’acompanyar una unió monetària no són tan sòlides com voldríem? No ho són, és cert. Però s’han donat passes en la institucionalització de la zona euro que, simplement, eren impensables un temps abans.

Les recents eleccions europees han acabat tenint una càrrega política força superior a la que es podia pensar un temps endarrera. El nou president de la Comissió (J.C. Juncker) té una autoritat que no havia tingut mai cap dels seus antecessors. La que li dóna ocupar aquest lloc no només perquè li han designat els caps d’estat i de govern, sinó perquè així ho han volgut els ciutadans europeus, en ser el primer de la llista guanyadora en les eleccions. El president del Parlament (M. Schultz) és un europeista convençut. El president del Consell de la Unió (D. Tusk) és una persona que, com a primer ministre de Polònia, ha mostrat el seu compromís inequívoc amb la causa d’Europa.

La Unió Europea és una construcció dels estats, sens dubte. Però la realitat ens ha mostrat els límits als que condueix una dinàmica estrictament inter-governamental. La nova etapa que s’obre després de les eleccions europees i amb la constitució de la nova Comissió, ens hauria de portar a la recuperació del protagonisme perdut pel motor integracionista. És a dir, a un reforçament del procés d’integració política europea, per arribar a la creació d’un veritable govern democràtic europeu.

* Aquest article va ser publicat a l'editorial del newsletter d'octubre de la Fundació Catalunya Europa.

Sobre este blog

La Fundación Catalunya Europa (FCE) es una fundación privada sin ánimo de lucro que tiene como objetivo hacer presente Catalunya en Europa y Europa en Cataluña a través del debate y la generación de conocimiento en economía, gobernanza, democracia, sociedad y cultura.

Llegir Catalunya Europa en català aquí.

Etiquetas
stats