L'escriptor i professor Juan Urbano es converteix en una víctima més de la crisi econòmica. Sense feina i amb hipoteca, es troba a la vora de la pobresa i la marginació quan rep una temptadora proposta: escriure una biografia novel·lada de Martín Duque, un empresari corrupte acabat de sortir de la presó, que encarna l'Espanya de la bombolla immobiliària. L'escriptor haurà d'afrontar el dilema de ser coherent amb els seus principis o acceptar la tèrbola oferta. Intentarà posposar l'elecció i conciliar la contradicció. Però no li serà possible, i es veurà embolicat en una complexa intriga.
Aquesta és la tercera novel·la de Benjamín Prado protagonitzada per Juan Urbano, professor d'institut, escriptor i detectiu aficionat. En Mala gente que camina (2007) tractava un dels aspectes més sòrdids de la postguerra espanyola: el segrest de fills de les preses republicanes. I en Operación Gladio (2011) bussejava en les clavegueres de la transició democràtica, allà on els serveis secrets organitzaven certes operacions desestabilitzadores.
Ajuste de cuentas està situada aquí i ara. Els temes tractats semblen sortits dels titulars dels mitjans: crisi econòmica, atur, corrupció, boom del totxo, immigració, taurons financers, etc. Aquesta opció té indubtables avantatges, però també notoris riscos.
D'una banda, els personatges i els successos vénen donats per la realitat, i això afavoreix la implicació dels lectors, que fàcilment poden reconèixer i reconèixer-se en els personatges. Però, de l'altra, la ficció literària pot quedar reduïda a una mena de periodisme d'investigació. Vegem com ha afrontat Benjamín Prado aquests reptes literaris.
El protagonista, Juan Urbano, actua com a narrador en primera persona, i compleix bé la funció d'encarnar les penalitats de les empobrides i estafades classes mitjanes. Està a l'atur, ha de pagar una hipoteca desorbitada, viu l'angoixa de veure com es van tancant les fonts d'ingressos que fins llavors li havien permès viure com a escriptor professional i autònom. Aquesta inestabilitat econòmica, sumada a la inestabilitat sentimental, va minant la seva autoestima.
Juan Urbano és, doncs, un personatge ben traçat i consistent, representatiu de l'Espanya derrotada per la crisi. Com parla en primera persona, ens identifiquem fàcilment amb ell, amb les seves inseguretats i els seus dilemes. També li donem la raó quan discurseja contra les injustícies socials. Però, des que decideix acceptar el temptador encàrrec d'escriure la biografia novel·lada de Martín Duque, va cedint protagonisme a favor del magnat, al qual anem coneixent a través dels capítols de la novel·la que està escrivint Juan. Convé precisar que no escriu la seva novel·la al dictat del milionari, sinó que es basa en la seva pròpia tasca de documentació, que maneja i interpreta amb aparent llibertat.
Aquí tenim un primer problema: no s'entén molt bé per què un milionari sense aficions culturals té tant interès en què un novel·lista escrigui una novel·la basada en la seva vida, i a més sense imposar que ho esmenti directament ni que l'obra tingui un propòsit apologètic. Pel que sembla, Duque vol que el llibre serveixi per contrarestar els atacs de què ha estat objecte. Però, encara que és cert que a la vida real alguns d'aquests magnats han publicat llibres per alimentar la seva egolatria, cap d'ells ha confiat les seves campanyes d'imatge en un escriptor, sinó a les agències i consultories que estan especialitzades en això. Menys encara s'entén que Duque enviï la seva secretària i l'escriptor a Hong Kong, perquè recuperin una suma important de diners, oculta en bancs especialitzats en reciclar diner negre. Aquestes operacions no es fan presentant-se de sobte en les oficines dels bancs i, per descomptat, no s'encomanen a un desconegut que no sap de les serps que s'amaguen en els paradisos fiscals.
Tampoc sembla molt sòlid el personatge d'Isabel Escandón, la secretària de Martín Duque, que actua com a enllaç entre l'escriptor i el milionari. Pretén donar-se-les de dona fatal, de personatge típic de la novel·la negra o del cinema policial clàssic. Però a Isabel no li sobren les dosis de seducció i de maldat, d'ingenuïtat i d'astúcia que caracteritzen els seus models. El fet que la traïció amorosa que pateix Juan no sigui obra d'Isabel, sinó de Natalia, la seva nòvia, divideix el paper de dona fatal en dos, però el resultat no són dues dones fatals, sinó dues dones una mica fatals.
Juan Urbano, i amb ell els lectors, va coneixent a Martín Duque a través de les dades que utilitza per la seva biografia novel·lada i de les informacions que li va transmetent Isabel. El milionari Duque es va configurant com una mena de personatge mític, amb trets presos de l'abundant fauna de magnats-mangants reals (Mario Conde, Ruiz Mateos, Bárcenas...) i altres inspirats en personatges literaris (Montecristo, Gatsby...).
De la seva vida, resulta especialment interessant la relació d'amistat i de rivalitat que manté amb Pablo Violeta. Pablo, fill d'uns masovers dels Duque, va ser amic de la infància de Martín. Gràcies a la seva intel·ligència i al seu esforç, va anar progressant en els estudis i en els negocis, arribant a crear una empresa de ciments bastant important. Martín, insaciable, no pararà fins a absorbir l'empresa de Pablo en el seu gran grup immobiliari i financer. Hi ha aquí una línia narrativa que hauria pogut donar molt joc: la confrontació entre un tauró dels negocis i un honrat empresari sortit del no-res. A més, darrere d'aquesta rivalitat empresarial existeixen enveges i amistats traïdes. És veritat que en Ajuste de cuentas aquest conflicte esclatarà de manera violenta, però queda reduït a una intriga secundària, que no veurem en directe, sinó d'oïdes, com quan en el teatre clàssic narraven, però no mostraven escenes violentes.
Tots aquests desajustos parcials acaben erosionant el desenllaç. Quan, finalment, veiem en directe l'odiós Martín Duque en la seva pròpia mansió, envoltat de luxes i guardaespatlles, la seva aurèola mítica es va esvaint amb cadascuna de les seves paraules i cadascun dels seus gestos, fins a quedar reduït a un personatge anodí, sense personalitat. El malvat, que no ha dubtat a l'hora d'ordenar que assassinin els seus rivals, sembla que no ho és tant. Deixa marxar l'escriptor detectiu sense problemes, sabent que el denunciarà. Així ocorre, i en uns dies tot queda solucionat: Juan denuncia els fets als mitjans de comunicació, la policia i els jutges actuen amb tota celeritat i eficiència, de manera que el magnat i la seva secretària aviat seran jutjats a l'Audiència Nacional. Un final feliç, més o menys com els que veiem cada dia als telenotícies.
Si l'argument d'Ajuste de cuentas pateix serioses limitacions, l'estil i el llenguatge sovint resulten poc adequats per a una novel·la negra. Al narrador li agraden massa les digressions destinades a demostrar la seva erudició. Per exemple, quan passeja i recorda una botiga de barri, avui substituïda per una hamburgueseria, es posa a pensar que “els seus aparadors tenien molt en comú amb les làpides del cementiri simbòlic que es va inventar el poeta Edgar Lee Masters en la seva famosa Antologia de Spoon River, on s'explica la història que amaga cadascuna de les tombes del cementiri d'una petita ciutat que, igual que les nostres, es va fer gran a costa de destruir-se a si mateixa. En el llibre, els poderosos empresaris del ferrocarril...” etc., etc. (P. 142).
Una cosa semblant passa amb els diàlegs, que a la novel·la negra clàssica són un ingredient fonamental: curts, directes, afilats, enginyosos. Per això queden poc naturals els diàlegs llargs, retòrics, plens de cites literàries i dades enciclopèdiques. Per exemple, enmig d'una conversa entre Juan Urbano i la seva mare, Juan deixa anar una tirallonga de xifres de població immigrant (“un milió de romanesos, més de vuit-cents mil marroquins, quatre-cents i escaig mil anglesos...”) i després recita uns versos del poeta romanès Stanescu, que enyora els que moren lluny de la seva pàtria. La seva mare no es queda curta, i treu de la bossa un article amb detallades informacions sobre inversions xineses a l'Àfrica, destinades a explotar matèries primeres: carbó i platí a Zimbabwe, petroli al Sudan i a Angola, ferro a Sud-àfrica, cobalt al Congo, etc. (Pp. 140-141).
Ajuste de cuentas és un meritori primer intent de novel·lar la fosca realitat de la crisi a Espanya. Però el tema dóna per a nous i majors projectes novel·lístics, que donin vida literària als durs drames humans que s'amaguen darrere de les estadístiques.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
