Gener de 1939. La República agonitza i les tropes de Franco encerclen Barcelona. Tothom donava per perduda la Guerra Civil. Els màxims dirigents polítics republicans van començar a emprendre el camí de l'exili, però a Barcelona es preparava una defensa aferrissada. Els líders polítics i militars aviat van veure que la població, desanimada i exhausta per la manca d'aliment, no respondria a les crides a la resistència que feia el president del Govern, Juan Negrín. La situació va prendre un caire dramàtic i, encegats per la ràbia i pels seus eslògans de “victòria o mort”, els comunistes van decidir destruir tot allò que no poguessin mantenir sota control. Les ordres de Moscou eren clares: terra cremada.
Es disposava d'uns quants milers de tones de trilita i de grans quantitats de munició d'artilleria per destruir una quarta part de Barcelona. També es van fer càlculs sobre els centenars de morts, més de 100.000, que aquestes explosions ocasionarien i es va concloure que eren danys col·laterals acceptables. El Komintern soviètic dóna l'ordre d'arrasar la ciutat comtal a Miquel Serra i Pàmies, conseller d'Obres Públiques de la Generalitat i tresorer del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Estacions, ponts, fàbriques, centrals elèctriques, vies de comunicació, infraestructures, esglésies i mansions havien de ser esborrades del mapa, segons un pla traçat per Enrique Líster. Però Serra i Pàmies, heroi invisible i oblidat, se les enginya per retardar l'execució de l'ordre d'arrasar la ciutat.
Amb l'ajuda d'un sergent veterà de l'Exèrcit Republicà i jugant-se la vida, Serra i Pàmies boicoteja els plans soviètics i evita la voladura de la ciutat. “Mentre em jugava la vida no es destruïa res o poc, els nacionals no acabaven d'entrar mai, fins que per fi van arribar. Quan van aparèixer per la plaça Catalunya nosaltres estàvem encara al Ritz. Barcelona no era destruïda”, va escriure el 1949 al seu germà Josep. La prova més important que testimonia la seva heroïcitat és aquesta carta escrita des de Mèxic en la qual li expressa que segurament no tindrà el reconeixement degut perquè “els pobles obliden els perills que han passat i viuen el present. Si algunes gestes es recorden són les bàrbares i no les humanes”. Serra i Pàmies va dedicar tots els seus esforços a evitar que aquell monstruós projecte arribés a bon port. Convocava reunions constantment, induïa a confusions en l'hora i lloc de trobada, facilitava contactes erronis i creava tot tipus de dilacions. Mentre ell es jugava el coll, Barcelona seguia intacta. Era una cursa contra rellotge esperant amb ànsia l'entrada dels nacionals a Barcelona abans que el seu sabotatge fos descobert.
Guillem Martí és besnét del germà del desconegut salvador de Barcelona i rescata la peripècia del seu familiar en la novel·la 'Cremeu Barcelona!' (Columna). La novel·la se centra en els deu dies abans de la caiguda de la ciutat, on imagina tot aquest joc de dilacions, d'errors dels transports que havien de portar els explosius, de com els espies soviètics estaven sobre d'ell, fins que va consumar la traïció. Miquel Serra i Pàmies era considerat un traïdor pels estalinistes i pels seus. Una persona esborrada de la història interessadament després de jugar un paper crucial que va pagar molt car. Tota la seva vida va intentar passar desapercebut i no va deixar memòries. L'exili a França i la posterior detenció a Moscou com a víctima de les purgues estalinistes. Mentre esperava un judici del que feia temps que s'havia dictat sentència, Serra i Pàmies era sotmès a brutals interrogatoris i tortures en els gèlids soterranis de la Lubianka, la seu de la NKVD, els serveis secrets estalinistes. El judici va començar el 14 d'agost de 1939 i el procés es va donar per tancat sis dies després. Serra i Pàmies va ser exculpat d'haver incomplert l'ordre de volar Barcelona, però declarat culpable de la resta de càrrecs, incloent el de ser el principal responsable de la derrota militar. El seu company José del Barrio també va ser declarat culpable, però de delictes menys greus. Serra i Pàmies seria enviat al gulag. Va escapar creuant Sibèria per arribar al Japó imperialista. D'allí, a Los Angeles i Xile.
A 'Cremeu Barcelona!' la realitat s'entreveurà amb la ficció i amb la commovedora història d'amor entre Miquel i Teresa. Poc després que Serra i Pàmies marxés cap a Moscou, Teresa Puig havia rebut una carta de la capital soviètica on li explicaven que el seu marit havia mort heroicament lluitant per la causa comunista. També Serra i Pàmies creia que la seva dona i la seva filla, que encara no havia conegut, eren mortes. Va llegir en un diari que una bomba alemanya havia caigut dins d'un refugi antiaeri d'Orleans, on vivien, i havia causat un enorme nombre de víctimes. Malgrat les adversitats, els tres seguien vius. Va ser gràcies als programes de reagrupament de famílies refugiades impulsats per la Creu Roja que la família va poder recuperar el contacte. Fins a sis vegades els serveis secrets franquistes van impedir a la Teresa i la seva filla agafar un vaixell des de França en direcció a Amèrica; les estaven vigilant amb l'esperança que Miquel Serra i Pàmies tornés a França a buscar-les per detenir i processar-lo. Finalment, van aconseguir documentació falsa, que els va permetre abandonar França en vaixell per anar a Nova York. D'allí van marxar a Mèxic amb autobús, on van poder retrobar-se amb en Miquel. La família es va instal·lar a Guadalajara, on encara avui resideixen els seus néts i besnéts. Miquel Serra i Pàmies no va tornar mai a Barcelona. Va passar la resta de la seva vida a Mèxic, on va morir d'una pneumònia el 14 de juny de 1968, a l'edat de seixanta-sis anys. La seva història no es va difondre mai.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
