Quan els murs parlaven

Entre 1974 i 1977, el col·lectiu de fotoperiodistes Foto FAD va treballar en el registre del grafit de carrer a Barcelona, recopilant una sèrie de més de 6.000 imatges procedents de banys públics i reivindicacions polítiques. Felix Camprubí, Lluís Crusellas, Joan Fontcuberta, Eusebi Gonzàlez, Siso Mitjanas, Josep Moliner, Miquel Moix, Lluís Muñoz, Salvador Obiols, Ramon Pi, Enric de Santos, Manel Úbeda, Raül Vendrell i Crisitina Zelich són els 14 fotògrafs que van retratar les consignes polítiques, la repressió i els anhels democràtics de la ciutadania a través dels grafits. Van fer 1.620 fotografies a Barcelona i a diferents poblacions del Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

Una vegada mort Franco, van seguir amb la tasca fins a l’època de la Transició. El 1977 l’editorial La Gaya Ciencia publicà el seu treball amb el títol Pintades. Barcelona: De Puig Antich al Referèndum. Encara que originàriament el projecte pretenia tenir més complexitat i envergadura temàtica, a Pintades es publiquen pintades polítiques realitzades entre l’execució de Salvador Puig Antich (març de 1974) i el referèndum (desembre de 1976). D’aquest projecte-llibre, la selecció d’imatges del qual va estar determinada per “la urgència política que, ara com ara, domina l’atenció cívica” i d’altres fons rellevants de l’Arxiu Fotogràfic parteix l’exposició per generar uns relats que són més actuals que mai.

Els comissaris de la mostra, Natasha Christia, directora artística del festival DOCfield 16 i Jordi Calafell, de l’Arxiu Fotogràfic, expliquen que els grups polítics buscaven visibilitat a les parets de la ciutat en una època convulsa. Al principi la majoria de grafits eren només de consignes polítiques, però a poc a poc les parets del carrer van esdevenir espais per a la llibertat d’expressió en què la ciutadania demanava millors condicions de vida, de treball o llibertat sexual. Les fotografies s’agrupen per temàtiques, des de les reivindicacions vaguistes dels sindicats i treballadors fins a les peticions d’amnistia. Durant aquests tres anys van aparèixer pintades de tot tipus, afirma Calafell, “fins i tot els monàrquics reivindicàven el rei als murs”.

Observant les fotografies respirem l’opressió d’una època grisa on el sentit d’humor es pagava a un preu molt alt. Càstig a l’enginy i la mofa a un règim moribund. Algú, per exemple, va fer sorna de la visita de Samaranch a Madrid: “Samaranch visita el rei i Viola la reina” [Viola va ser l’alcalde de Barcelona de setembre del 1975 a desembre del 1976]. D’altres fan referència al 20-N, el dia de la mort del dictador (“20-Nabos”) o a les vagues de Roca i Motor Ibérica (“Cuando cagues acuerdate de Roca”). N’hi ha en contra i a favor de la monarquia: “Menos rey, más cultura” i “Viva el rey”. D’altres adopten un caire ideològic, i hi ha rèplica i contrarèplica: on algú va escriure PSC, algú altre hi va afegir “Pa Sucat amb Oli”. Hi ha grafitis que defensen la llibertat de Santigo Carrillo i d’altres que el volen fer desaparèixer: “Carrillo te haremos Picadillo” o “Rojos al paredón”. I n’hi ha de pujades de to: “Jodo luego existo, jodo luego insisto” o “Manos arriba, bragas abajo”.

Pintar les consignes i fer les fotos tenia un risc. Tots en algún moment o altre van ser detinguts als primer anys de la Transició. L’aventura es feia de nit. Malgrat tot, la policia sense perdre temps les tapaven de matinada perquè ningú les pogués llegir. Exceptuant, això si, les que provenien de l’extrema dreta: aquestes es respectàven. Un dels fotògrafs, Salvador Obiols, explica que va desenvolupar un mètode especial per esquivar les forces policials: la seva dona conduïa i ell feia les fotografies amb el cotxe en marxa. De mur a mur esdevé un crit de ràbia espontani que porta incorporat l’ADN combatiu d’una època. El seu testimoni, 40 anys després, és viu. Alguna cosa vol dir. Aquella era una lluita per l’empoderament de les parets. Sovint, es pintava sobre una d’existent; les parets establien un diàleg sincer. Quan obrir la boca estava prohibit, els murs parlaven.