Nadia Ghulam; “Per sobreviure vaig haver d’adoptar el paper de noi”

La Nadia va néixer a Kabul, l’Afganistan, l’any 1985. Quan tenia 8 anys, durant la guerra civil, va caure una bomba a casa seva, cosa que li va provocar ferides molt greus. Quan va sortir de l’hospital, 14 operacions més tard, la seva família continuava vivint amb moltes penúries. En aquells moments s’havia acabat la guerra, però l’havia seguida la instauració del règim talibà, que no permetia que les dones treballessin. Això era greu per a la família de la Nadia, perquè el pare tenia problemes de salut i no podia treballar, i el germà gran havia mort. En aquestes circumstàncies, va decidir fer-se passar per un noi i sortir a treballar per mantenir el pare, la mare i les dues germanes petites. Va viure amb un nom que no era el seu durant 11 anys. El 2006 va viatjar amb una ONG a Barcelona per operar-se les múltiples ferides de l'impacte de la bomba. Viu a Badalona i fa el que sempre ha volgut: estudiar i formar-se per poder ajudar el seu país. La història real, trasbalsadora i en primera persona d’aquesta jove afganesa protagonitza, fins l’11 de febrer a la Sala Tallers del TNC, el documental escènic Nadia. Carles Fernández Giua, Eugenio Szwarcer i Nadia Ghulam pugen dalt de l’escenari per transmetre aquesta experiència, una història que enllaça el passat a Kabul amb el seu present a Catalunya i que, com reflecteix en la següent entrevista, projecta una mirada d’esperança cap al futur.

Tenim una vida dins de moltes vides. Quantes n'has viscut, tu?

La guerra ho capgira tot, et fa viure la vida d’una manera molt diferent. M’agrada dir que visc l’adolescència! Quan vaig arribar a Catalunya amb 21 anys, vaig recuperar la infantesa que m’havien robat. El meu primer regal a Catalunya va ser un osset de peluix. Em va fer molta il·lusió. Allà, enlloc de jugar m’havia de preocupar de la mare i les meves germanes petites.

Hi ha un abans i un després del fatídic bombardeig?

El bombardeig em va deixar greus ferides que em van desfigurar sensiblement la cara. Vaig passar uns mesos en coma. Després de recuperar-me i sortir de l’hospital vam començar una vida nòmada, no teníem lloc on viure. Vam acabar en un camp de refugiats enmig del desert. Un camp de refugiats amb una vida molt, molt difícil. Envoltats d’escorpins i serps, convivint amb milers de persones.

Què és el que us va fer tornar a Kabul?

Quan la gent passa fam i misèria es torna molt egoista. Al camp de refugiats ens alimentàvem d'arròs, llenties i farina. No podíem cuinar. La situació era terrible i vam decidir tornar a Kabul. La ciutat encara estava en guerra i érem els únics habitants del barri. Corríem tots molt de perill.

Com se’t va acudir fer-te passar per noi durant 11 anys?

Si volia sobreviure i ajudar a la meva família havia d’adoptar el paper de noi. No m’ho vaig pensar gaire, vaig prendre aquesta decisió i vaig tirar endavant treballant. Em vaig fer passar per noi per portar menjar a casa. No tenien gaires opcions ni jo ni les meves germanes en un Kabul en conflicte i dominat pels talibans. Era un món molt masclista i violent.

Amb la presència americana et vas sentir més alliberada?

Amb l’arribada de les tropes americanes vam haver d’aprendre anglès, van arribar els periodistes, les ONG i vam haver de relacionar-nos amb ells. A mi em va permetre començar a estudiar, però no vaig poder abandonar mai la meva identitat masculina.

Com va sorgir la possibilitat de viatjar a Barcelona?

La meva història va arribar a la premsa, va començar a seguir la pista de “la dona que es feia passar per home per poder treballar i ajudar la seva família”. No entenia per què tots em buscaven, tenia molta por que s’escampés la veu i es descobrís la meva identitat. Ells em feien fotos, jo cobrava. Era part de la meva rutina fins que vaig conèixer a una reportera per a la qual vaig començar a treballar com a traductora i això fins que em va aconseguir un passaport per portar-me a Barcelona. Em van operar per curar-me les ferides del bombardeig i vaig poder recuperar la meva condició de dona, a més de complir un somni de la infància estudiant una carrera universitària.

Ha estat útil l’ajuda humanitària a l’Afganistan?

Jo sóc a Catalunya gràcies a una ONG. No m’agrada generalitzar. No totes fan malament les coses però molts cops la desconeixença de la realitat porta a fer coses que no ajuden gens.

Ha millorat la situació de la dona?

L’Afganistan progressa lentament a les grans ciutats, però continua encallada en els pobles. Malgrat alguns signes d’obertura, la dona continua essent molt discriminada. Quan visito el país m’he de tapar i amagar-me la cara perquè no em reconeguin per les circumstàncies què en vaig fugir. La dona té la consideració d’objecte, difícilment pot tenir vida pròpia si no és sota la tutela permanent de l’home. Sempre dic a la meva mare [continua vivint a l’Afganistan, amb les seves germanes] que preferiria que el meu país no tingués res si a canvi d’això s’hi pogués viure en pau i llibertat.

Nadia és una obra amb missatge que vol arribar a la gent. Per què has volgut portar la teva història al teatre?Nadia

A Internet corren moltes versions. El teatre em permet explicar la meva versió. He viscut una vida llarga i plena de guerra a l'Afganistan i la vull explicar jo mateixa. No vull manipulacions ni malentesos, ni que es discuteixi si s'està d'acord o no amb el que es diu. Per tant, és la meva versió i no n'hi ha cap altra.