“L’In-Edit d’enguany és per als autèntics fans del festival”

El director i fundador de l’In-Edit Beefeater de Barcelona, Uri Altell reivindica el documental musical com a segell d'un festival que ja s'ha internacionalitzat i que ha aconseguit expandir les seves activitats. Diumenge es clausura l’onzena edició d’aquesta cita convertida en una referència per a amants de música i cinema.

Com s'ho fa un festival com l’In-Èdit per muntar propostes com la d’aquesta edició?

Anem al mercat a comprar. Això és com quan fas cuina de temporada... Aquest any, per exemple, no hi ha grans titulars, no hi ha big names com Dylan, Bowie, Queen, Ramones o The Clash. Tot i això, normalment sempre cau algún d'aquests, com el de Duran Duran fet per David Lynch... Aquest any és més de públic In-Edit de veritat: no hi haurà tant fenòmen fan, i crec que es quedaran els autèntics fans del festival.

Quins són els documentals que no et perds d’aquesta edició?

Em ve molt de gust veure el de Camarón i el flamenc perquè és una peça molt inèdita, i el del Nitsa, que és la Barcelona musical d’una època. També el del dia inaugural, Muscle Shoals, que és d'un estudi de gravació de discos d'Estats Units bastant singular; l'any passat teníem el de Line Records que des del punt de vista d'emprenedor em va flipar molt.

Com va començar fa onze anys el festival In-Edit?

Amb un col·lega vam fer una festa a la sala City Hall de Barcelona com esdeveniment que ens havia proposat Beefeater –sóc publicista i tenia una agència de publicitat–, volien muntar quelcom diferent en la ciutat perquè no els hi acaba de funcionar el mercat català. Ens va anar molt bé i ens van demanar si ens volíem quedar la programació dels divendres de la sala. Aleshores no sortien bé els números si ho fèiem com programació estable, però si concentràvem la inversió i ho fèiem en forma de festival si que podia funcionar. Després de 10 anys, a l’àmbit conceptual, passes de ser un projecte fet així una mica de manera familiar i d'amiguismes a convertir-te en una empresa.

El lloc de projecció dels documentals del festival, la seu física, ha anat canviant...

Curiosament hem anat tancant totes les sales on hem anat fent el festival... El City Hall era del Furest i del Severo i va passar a ser de l'Otto Zutz. Després vam anar al Club Helena i el van tancar, vam anar al Principal i el van tancar, al Rex i el van tancar, al Paris i el van tancar o sigui cada any hem tancat on feien el festi. Ara l'Aribau sembla que aguanta...

Amb els anys l’In-Edit està a Xile, Brasil, Alemanya... és un model de festival exportable.

Això va ser una mica casualitat. Som un festival de cine que no està ubicat en una plaça. Sóc súper barceloní i súper orgullós que aquest festival sigui de Barcelona però en realitat els xilens pensen que és xilé, els brasilers pensen que és brasiler i això em mola molt. Vol dir que ho estem fent bé. Em vaig adonar que al no estar implícit el lloc en el nom com al festival de Sitges, al festival de Sant Sebastià o al de Gijón que només poden estar allà a la seva ciutat, nosaltres no estàvem limitats geogràficament. Amb l’In-Edit podíem viatjar i és el que ens ha fet diferents. El fet de ser internacionals ens ha fet més grans.

Quin seria el teu paper dins de l’organització?

Vaig ser el fundador, l'ideòleg. Era publicista i, diria, director creatiu. Amb l'Alberto Pascual, que era el meu soci, vaig fundar l'In-Edit, ell dirigia la part de Barcelona mentre va estar viu. Quan va morir ho va agafar el seu germà. Jo he estat més en la part de sponsoring, marketing i posicionament de la marca. Una mica com la visió de les estratègies a llarg termini. Quan dirigeixes un projecte com això, tot i que és una fita anual, estàs molt contaminat –en el bon sentit– però et treu molta perspectiva. Aleshores tenir una persona que es mou per tot el món fent aquest projecte et dóna influències i coses de cada país on vas... tot això surt de tenir certa distància, si no seríem clònics.

Què pasarà amb el cinema tradicional en una conjuntura de nous canvis tecnològics i formats?

Passa per l’online, no? El cine està predestinat a morir tal com el coneixem. A mi em sap molt de greu, però segurament ciutats com Barcelona podran tenir un cine o dos, no crec que més.... O sigui el cine com el coneixem nosaltres, com el projectem en plan pantalla gran a la manera tradicional. Les noves tecnologies com el 3D ho faran canviar. Les pelis que estan funcionant i són taquilleres, tipus Gravity, són ja tota una “experiència”.

En aquest sentit heu engegat In-Edit TV.

Segurament nosaltres en el futur entrarem, no ho sé encara, perquè això tampoc depèn de nosaltres, però s'estan fent web documentals, s'estan mirant noves tecnologies en els nous documentals. El Flashforward, això de second screen, ens està canviant. I nosaltres haurem de sortir del cine en algun moment, o versió online o versió de cine però diferent, no com el veiem ara.

Com està un festival que ha passat l’horitzó dels 10 anys?

El Cristian és el meu soci des que es va morir el seu germà, l’Alberto. És a dir, que la nostra relació comença amb un drama que ens afectava a tots dos. Ens ha costat molt entendre’ns, som molt diferents, i la relació és millor en termes de negoci. Amb l'Alberto érem més semblants i en canvi amb el Cristian sento que som més complementaris. Ara tenim aquesta data mental on per fi ens hem escollit. M'imagino que altres festivals en l’equador dels 10 anys, aquesta frontera, és motiu de celebració, però nosaltres ens vam oblidar de fer alguna reflexió de si volíem fer altres coses. De fet, a més va coincidir en un moment que amb l'espònsor i la crisi vam haver de prescindir de molta part d l'equip, que era el mateix des del primer any. Vulguis que no, tens un sentiment de pèrdua i de dol.... Ens va obligar a agitar molt la cassola però finalment vam decidir que sí, que estàvem on volíem estar i que volíem seguir.

I de forma més concreta en quines propostes es materialitza a part de la projecció de documentals musicals?

Hem arrancat amb el Flashforward i hem vist l'important que era tot el que havíem fet d’internacional, hem pres consciència del potent avantatge competitiu de cara a la indústria que suposa tenir una marca internacional. El que no tenim de pedigrí i anys –que té Sitges o Sant Sebastià–, ens ho dóna la internacionalització, ens dóna prestigi. I també anar transversalitzant coses i que puguem fer una compta d'explotació que vagi amortitzant tot el que fem de l'In-Edit Tv o de qualsevol cosa en els diferents mercats en els quals t'estàs movent.

Parlem de l’In-Edit en el futur...

Serà moltes coses i a molts llocs. Serà, tot sempre relacionat amb documentar música i amb explicar coses curioses i inèdites. Tindrà moltes cares: el videoclub, els documentals propis, el llibre, la part internacional, l’In-Edit TV, els videojocs interactius, els cursos a la universitat per estimular a gent que faci projectes. I clar, volem seguir creixent amb el Flashforward, que és una part súper potent per la indústria, un punt de trobada per professionals. La idea és acabar barrejant indústria, audiència i públic.

Amb tants festivals o la internet que és ubiqua i omnipresent es pot pensar encara en termes de coses inèdites?

Inèdites igual no tant. Nosaltres aquest any hem obert un camí... Fins ara els festivals de cine funcionaven tenint premieres, compraves uns drets d'exclusiva d'abans i després. En canvi aquest any ens ho hem passat una mica a la torera perquè em sembla que distorsiona els preus del mercat i que al final ningú ve a Barcelona a veure un documental de música, és públic barceloní. Per tant, que Sant Sebastià o Gijón ho estreni abans no és una qüestió que ens afecti realment. Aquesta part inèdita anirem matisant-la, no sé la manera encara però l'anirem canviat.

Quina és la situació del documental musical dins la indústria fílmica?

A hores d'ara molt emergent –més que molt pobre– per posar-ho en positiu. Pràcticament no existeix, hi ha molt poca cosa, i quasi tot el que es fa és per estar dins l'In-Edit... El documental musical no es rentable per a ningú. Ni per nosaltres com a exhibidors, ni pels distribuïdors, ni pels directors, ni pels productors, ni per l'artista... És un tema absolutament vocacional i per passió, no té més. Sembla una mica prepotent de dir-ho, però que des que existim hi ha més indústria. Al final hem sigut una palanca del sector, i una palanca important, segur.

Hi ha audiència per aquest tipus de gènere tan específic?

Hi ha una audiència, però que no està disposada a pagar el que valdria per convertir-ho en rendible. Està molt bé al mateix temps: hi ha un codi entre músics, directors, productors, distribuidors i els que el veuen, un codi de passions que m'agrada. En les grans pel·lícules de grans pressupostos es perd aquest vincle. Aquí hi ha un cordó umbilical entre l'original de la idea fins al públic que ho va a veure a les sales del cine. El nostre públic és gent curiosa, amb ganes de saber més, amb inquietuds culturals: és un registre documental que documenta i informa. Pots veure coses d'una manera més pròxima. Per altra banda, l’audiència és molt variada i amb els anys ha anat creixent... fins i tot venen avis amb nets.