Dimas Rodríguez: “Ara és complicat fer cinema, molt complicat”

Guionista, periodista, guitarrista de La Banda Municipal del Polo Norte i ara director de cine, Dimas Rodríguez presenta el seu primer llargmetratge, Et dec una nit de divendres.

De què tracta la teva primera pel.lícula, Et dec 1 nit de divendres?Et dec 1 nit de divendres

És una comèdia romàntica i també un homenatge al gènere. Passa a Arbúcies, al festival PopArb, que porta moltes edicions celebrant-se i és un aparador de moltes bandes emergents i consolidades de la música catalana. La pel·li passa justament en una nit de divendres, com diu el títol, i és una comèdia mig romàntica, mig excèntrica. El protagonista es troba la seva exnúvia i hi té una cita paral·lelament amb una altra noia bastant excèntrica.

Ets periodista i guionista de programes de televisió. Com comença una incursió com aquesta en el cinema?

Havia fet alguns curts, ens vam ajuntar cinc amics i vam decidir muntar una productora, que es diu Imuff Producciones. Tots som fans de la comèdia romàntica i ens vam plantejar fer una pel·lícula de baix pressupost que també fos un homenatge a la música d'aquí i a aquelles nits fantàstiques i inesperades que tots hem passat... Aquelles que en qualsevol moment es giren i es converteixen en una nit per recordar tota la vida. Vam començar a tirar el projecte endavant, primer a low cost i al final vam aconseguir que la televisió catalana entrés i fes de coproductora per poder-la acabar.

Al final la pel·lícula s'estrena dissabte. Com ha anat tot l'assumpte?

L'experiència ha estat apassionant, també molt intensa i molt dura. Vam començar amb un pressupost molt baix, fent-ho un poc a la manera del cinema independent, i ens vam adonar de seguida que necessitàvem ajuda perquè realment la pel.lícula estava creixent i necessitàvem suport econòmic. Per sort va entrar la cadena i ens va ajudar a acabar. Això va significar professionalitzar-nos molt més i ens vam trobar de sobte amb un equip de 20 persones al nostre voltant... i va caldre pensar en com organitzar-ho tot.

Parles d'homenatge a un tipus de comèdia, quins serien els referents?

Sí, sí, té molts referents, ja que tots els de la productora som molt fans de la comèdia romàntica i de directors com en John Hughes i de pel.lícules com El Club de los Cinco, Todo en un día, 16 Velas... i d'altres mestres de la comèdia americana amb què hem crescut.

El personatge principal sortiria d'aquí?

Ens vam plantejar la possibilitat d'agafar el personatge de Todo en un día que interpreta Mathew Broderick. Aquí fa del típic oncle carismàtic d'institut -tothom és el seu amic- i és un l'ídol, no per ser el més guapo, sinó per la seva personalitat. Així que vam plantejar la possibilitat de què seria d'aquest noi 10 anys més tard: ara ha perdut a la núvia, es troba en aquest moment en què la gent ja no té ganes de conèixer-lo, està fora de l'institut, té 30 anys i resulta que es troba perdut en un festival de música amb la teva ex núvia... És la història de quan es troba de sobte en un moment de la seva vida que està de baixada i intentant trobar-li sentit a tot.

Es pot fer cinema en les condicions actuals de crisi econòmica i de valors culturals?

Ara és complicat fer cinema, molt complicat. Parles amb gent que s’hi dedica i tothom et diu que és una època molt difícil, però jo aposto per les produccions molt independents. Als EUA hi ha el moviment mumblecore, en el qual ens hem fixat per fer el film. Són pel.lis fetes amb un pressupost mínim, amb pocs actors i que tenen moltíssima cura dels personatges, es fan en pocs escenaris i els actors sempre estan molt bé i amb diàlegs molt treballats. Aposto per aquesta línia. Nosaltres, com a productora molt, molt petita, ens centrem a fer coses molt petites per tenir a l'abast i perquè crec que és un ofici que s'ha d'anar aprenent. I per anar aprenent la millor manera és fer projectes realitzables de manera immediata, on puguis treballar de seguida amb els actors, etc. No em veig esperant dos anys o tres anys per aixecar un projecte, tinc el mono d'escriure coses i dirigir actors, d'aprendre d'aquesta manera.

El gruix de la teva feina és a la tele com a periodista/guionista. Hi ha molta diferència entre això i fer llargmetratges?

He treballat en molts programes i alguns fins i tot eren programes que tocaven la música amb una mica de ficció, una combinació del que després ha acabat sent la pel.lícula. És curiós, m'han servit com a escola per llançar-me a dirigir. Però es tracta de diferents tempos, dinàmiques, diferent llenguatge... Tot i que a mi m'apassiona la ficció, veig dos actors parlant i ja m'emociono, m'encanta la televisió. No obstant això, el cinema i la ficció és la meva gran passió.

De fet, la música no és casualitat... També toques la guitarra a La Banda Municipal del Polo Norte.

Porto anys tocant en una banda de “pop dur”, com diem entre nosaltres. Amb uns amics vam decidir muntar-la. Tots veníem de grups, jo encara estava tocant -i encara toco- en una altra banda però ells feia temps que no tocaven. Ens vam ajuntar i a poc a poc la banda ha anat creixent. Actualment som set components i a l'agost vam gravar el tercer disc en Paco Loco, uns estudis de El Puerto de Santa María. Tocar m'ha donat moltes alegries i, de fet, m'ha ajudat també a fer la pel.lícula perquè he pogut estar en un món que conec de manera molt propera. M'ha facilitat parlar amb els músics i amb els segells de manera directa. Moltes vegades amb aquests músics he compartit escenari, copes o fins i tot els he entrevistat com a periodista.

Vas formar part com a guionista d'un dels programes amb més personalitat dels darrers anys de la televisió catalana...

Sí, vaig ser guionista de Silenci? des dels inicis fins al final. Van ser set temporades molt intenses i molt boniques... Va ser un programa que va néixer en un moment en què no hi havia cap programa català que tractés d'una manera diferent el tema de les tendències, del còmic, del disseny, de la música... A poc a poc vam anar veient com el programa creava una marca, creava una tendència, i realment tenia molts seguidors. Van ser set anys on també vam veure que al final potser ens hauríem d'haver reinventant.

El Silenci? va fer silenci...Silenci?

El que havia estat una cosa innnovadora va tenir germans, cosins, potser la fórmula ja no era tan impactant com al principi i el programa es va acabar quan va haver canvi de direcció a la tele. Van decidir apostar per una nova fórmula de programes. Sempre que entra un director nou intenta crear la seva marca, i en aquest cas van apostar pel projecte d'Ànima, un programa molt ambiciós, amb molt equip. Van decidir eliminar programes com el musical Loops i al mateix Silenci? per enviar tot o part de l'equip a aquest nou espai. Volien un programa cultural que fos més ampli i ambiciós. Ens vam quedar sense Silenci?, que era com casa nostra.