“La sinceritat està sobrevalorada”

Quatre personatges es coneixen, s’enganyen, treballen, roben, follen, es posen les banyes, s’odien, s’avorreixen, maquinen, s’estimen. Com l’anunci de cocacola, però sense tot aquell glamour publicitari argentí i amb tot l’amargor i el cinisme del dia a dia de casa nostra. Actes molt comuns, molt col.loquials, molt propers, però portats a l’extrem per una mena de surrealisme esbojarrat. Tot passa en un dia i en un pis de l’Eixample de Barcelona. “Em va arribar aquesta idea i vaig trobar que era ideal per convertir-la en una obra de teatre”, explica Joan Miquel Oliver (Sóller, 1974). El resultat va ser Un quilo d’invisible (Empúries), una obra en la qual reflecteix tota la hipocresia, la mentida, l’ambició i la infidelitat de la nostra societat. Amb molt d’humor i sense pretensions: “Opinar, discutir, enraonar… són coses molt personals”, diu. I cal respectar-les.

“El tema del llibre és el de la invisibilitat”, explica Oliver. Uns llogaters i els qui els arreglen la casa “topen” amb una pintura de color… invisible. I la invisibilitat portarà tots els mals possibles a la casa: l’ambició, la mentida, etcètera. El cinquè personatge és una veïna vella, grassa, tafanera i… rica. Com una llegenda urbana feta realitat, resulta que la senyora amaga dins del matalàs un munt de diners. La pintura invisible pot ser el mitjà ideal per a fer-se amb tota aquella pasta…

Tot sembla molt exagerat, irrealitzable… Pintura invisible! Però, a l’hora, i és el que busca l’autor, tot és rutinari, possible, familiar: “Vull que la gent s’identifiqui amb els personatges, amb l’espai, amb l’argument”, explica Oliver. “Si allò que passa és possible a nivell hum,à si els personatges són humanament versemblants, t’ho creus. Fins i tot una cosa absurda com la pintura invisible, te la creus, dins d’aquest conte. Això és importantísim, tan en una cançó com en una obra de teatre”.

‘Lo que la verdad esconde…’

És trist que la gent se senti identificada amb tipus que fan tot el que fan, en un sol dia, els protagonistes de la narració. Però tot s’explica en clau de comèdia: “M’he dedicat a explicar els caracters humans per anotonomàsia: lo més salvatge i rastrero, lo més tòpic… Perquè pensava que per fer una comèdia eren ideals”. Així, doncs, aquests personatges “s’estan enganyant continuament els uns als altres. No hi ha cap problema a ser infidel a la teva parella si la teva parella no se n’adona. Donen per suposadísim que si enganyes a una persona no la estàs perjudicant en res perquè no se n’està adonant”. Per això Oliver juga amb aquesta perversió que amaga la invisibilitat de la veritat: “El rerefons temàtic del llibre és allò de Ojos que no ven corazón que no siente”.

En el fons, tot gira al voltant de la veritat. “Hi ha gent que et diu: ‘Jo dic el que penso’. I jo penso: doncs molt mal fet, perquè jo estic pensant de tu que ets un imbècil però com que sóc una persona educada, no t’ho diré. I puc pensar-ho d’una manera molt justificada, i fins i tot pensar que potser en les teves circumstàncies jo també seria imbècil… I amb això juguem en el tema de la veritat”. Millor callar, doncs? “A mi no m’agrada que em diguin la veritat. A mi m’agrada que em tractin bé, que siguin agradables i respectuosos amb mi. Ja està”.

Millor no pensar què podria passar si tothom digués la veritat sempre… “La sinceritat està sobrevalorada”, proclama Joan Miquel Oliver. “Un nen petit que t’ensenya un dibuix molt lleig (hi ha nins que dibuixen molt bé, però d’altres ho fan molt malament) doncs tu li diràs que està superbé. Perquè aquest nin ho fa amb sinceritat, amb afecte…”. Precisament es diu que els nens (i els borratxos) són els únics que diuen la veritat… “És clar, perquè el nen encara no ha aprés a posar-se en la pell d’una altra persona. I arriba la seva mare de la perruqueria i li diu que està molt lletja. Encara no són capaços d’entendre que poden fer mal a una persona amb els seus comentaris, igual que encara no saben multiplicar ni dividir. Ja ho aprendran”.

La perversió dels diners

I després estan els diners… La temptació dels diners crea el principal conflicte de l’obra. Oliver insisteix en que les seves intencions no són grandiloqüents: “No he volgut fer un retrat de l’actualitat política. Però el símbol de la conducta ambiciosa són els diners. Està molt clar: gent ambiciosa, materialista, cutre, innocent, buida d’humanitat… Gent que té l’ambició de tenir coses i diners… No sé…! Si ets un psicòpata sense sentiments, possiblement t’agradarà tenir diners i lluir-los i gastar-los i tal. Si en canvi acceptes la convivència amb la gent que estimes, la teva ambició serà que ells siguin feliços. I això ja no té res a veure amb els diners”.

I tot molt ràpid, molt atabalat. Perquè donar-hi més voltes? Robem els diners! “Tot passa en un dia, un dia que és un parèntesi i després ‘aquí no ha pasado nada’”, comenta l’autor. “Passen del blanc al negre per tornar al blanc, com encesos i tornats a apagar per un interruptor; no hi ha temps ni espai per lamentar-se”.

Abstractisme, surrealisme…

Aquesta versió literària de Joan Miquel Oliver no té res a veure amb el seu anterior llibre, El misteri de l’amor (Empúries, 2008). La principal diferència està en el llenguatge. “No són llenguatges abstractes en cap cas”, explica el compositor. El primer era una espècie de diari personal. “I clar, quan escrius per a tu, no escrius de la mateixa manera. Jo vaig voler conservar aquell estil i molta gent va dir: ‘Joder, aquest tiu no ha escrit una novel.la’. I jo per mantenir aquetsa farsa, diguem, vaig mantenir aquest estil”.

Era un llibre que, d’alguna manera, plasmava lliurement, sense cap filtre gramatical, els pensaments sobre el paper. El llibre no va anar malament. Era Oliver en estar pur. Però li van tirar a sobre tota la cavalleria. “Vaig topar amb una mena de policia lingüística… Vaig haver de donar explicacions a la duana lingüística… Deien que estava perjudicant el país amb aquesta manera d’escriure tan malparida. Jo no vaig fer cap rèplica, tot i que la filologia és una ciència lúdica que a mi m’encanta”. Qui el va ajudar més a superar el tràngol va ser un bon amic: “Un dia l’Albert Pla em va dir una frase genial: ‘La meva llengua és com la meva polla, la faig servir com em surt dels collons’. Estava indignat”.

Un quilo d’invisible és tota una altra cosa. La fidelitat ortogràfica és gairebé paranòica. Perfecta. Acotacions, cursives, puntuació… tot en el seu lloc. Li ha costat més que escriure una cançó? “Una cançó la veig més propera a la poesia. Fer poesies és molt mal de fer perquè tens un ventall tan infinit de combinacions i paraules que mai saps què vols escriure. Jo faig servir la poesia i les cançons per saber què estic pensant i què vull escriure. Aquí no, aquí he de crear l’argument, l’espai, inventar els personatges, començar i acabar d’aquesta manera. Aquesta obra és meditada, tot el contrari que una cançó, que el que procura que no es perdi és l’improvisació”.

Ara només queda la representació de l’obra. “De moment he fet el llibre i crec que té tot el sentit en sí mateix, que és una de les coses que més em preocupava. Ho té tot (acotacions, instruccions… [i, sobretot, les il.lustracions de Roger Padilla, col.lega del grup Manel i dibuixant]) per a que la lectura sigui completa. De totes maneres, m’agradaria veure-la representada”. Potser l’actor i dramaturg Salvador Oliva, de la companyia La Impaciència, veí i amic d’Oliver tindrà algun dret adquirit per convertir l’obra en realitat…