Un dels noms propis de la primera edició de Barcelona. Novel·la Històrica és Edward Rutherfurd. L'escriptor anglès, autor de grans sagues ciutadanes com Nueva York i Londres, editades per Roca Editorial, ha presentat al certamen París (també a Roca), un passeig per 800 anys d'història de la Ciutat de la Llum a través de quatre famílies.
Rutherfurd aconsegueix dibuixar una visió plural de la història de França en base a les vivències, en alguns moments, entrecreuades, dels De Cygnes, aristòcrates que han alternat amb les altes esferes durant segles; els Blanchard, adinerada família de comerciants i artistes, representants de la burgesia francesa; els Gascon, una estirp d'obrers que s'han buscat la vida al llarg de la història; i els Le Sourd, integrants de les classes més baixes que acabaran involucrant-se en les grans revolucions que han agitat França. L'art, des de la construcció de la Torre Eiffel fins a les intimitats de Monet, acaba de donar esplendor a una gran novel·la.
París ha estat definida com una 'novel·la històrica multigeneracional'. “M'agrada aquesta etiqueta”, reconeix l'autor, “descriu amb justícia el que faig: estic fascinat per la Història, però no deixo de ser un narrador d'històries”. No pot ni vol posar-hi remei: de petit, a l'autobús escolar, ja les explicava als seus companys. “Suposo que m'hauran influït molt els meus primers anys de vida a Salisbury, una ciutat amb més de vuit segles d'història. Vull dir que he estat afortunat perquè el passat no m'ho han ensenyat només els llibres, l'he tingut a l'abast de la mà”. No només això, sinó que també ha tingut el privilegi d'escoltar històries de primera mà que es remunten a l'època de Napoleó, són els primers records dels parents dels seus avis, que vivien a França. “A més jo no vaig ser molt bon estudiant al col·legi, així que aquestes novel·les m'han servit com educació”, diu.
Realitat i ficció
No obstant això, aquests avis francesos de Rutherfurd no apareixen a la novel·la. “El personatge de James Fox [un advocat anglès que s'instal·la a París] no té res a veure amb els meus avis”, adverteix l'escriptor. No sol implicar amics seus en les seves novel·les, però sí que li són útils les seves opinions: “Vaig conèixer un sacerdot que considerava que la família reial francesa era sagrada”, recorda. “Aquest tipus és qui em va permetre perfilar el personatge del capellà i conseller Xavier a la novel·la”. L’aguerrit Roland de Cygnes té alguna cosa d'un aristòcrata francès profundament antisemita (“encara que va ser amic del pintor rus Marc Chagall, que va haver d'abandonar París durant l'ocupació nazi...”) al qual va conèixer. En cap cas Rutherfurd jutja els seus personatges: “Jo no busco representar bons i dolents, simplement a persones. I els éssers humans són, sempre, contradictoris”.
Una de les claus més delicades de la novel·la històrica és encaixar personatges reals en una trama protagonitzada per personatges ficticis. “Em diverteix molt, és com conèixer els protagonistes de la Història, et fiques en les seves vides, els estudies...”. Tot i l'exhaustiva documentació que realitza per a això, defuig donar lliçons a ningú: “No pretenc ser un mestre d'escola, encara que no m'hauria importat ser-ho. Simplement espero que el que explico en els llibres tingui prou consistència com per interessar el lector i que així es preocupi per aprendre més del període sobre el que està llegint. La veritat és que em sento aterrit per la falta d'interès dels sistemes educatius actuals en la Història i la manca de coneixement històric d'alguns polítics. Vaig donar una conferència a l'acadèmia militar americana de West Point i vaig dir que la història d'un país és com fer un reconeixement del terreny. Quan els soldats van a envair un país estaria molt bé que s'informessin sobre la història d'aquest lloc i, també, sobre el que li va passar a l'últim exèrcit que va intentar conquerir aquest territori...”.
París bé val una missa...
L'expulsió dels hugonots és un tema important en la novel·la. Narrat en la trista història de la nena Constance, salvada per un dels protagonistes quan nen, l'episodi recrea també la cèlebre frase del rei Enrique IV al convertir-se al catolicisme. Per Rutherfurd, París ha valgut més que una missa: “Creia que coneixia bé la ciutat però estava equivocat. Tinc família francesa que viu a París, al costat d'on van estar construint l'Estàtua de la Llibertat. Però no sabia que va ser Eiffel el que la va construir! He après moltes coses”, admet.
Eiffel és un dels pocs personatges reals que prenen la paraula en la novel·la, ja que es detalla la construcció (amb pèls i senyals, diria) de la Torre Eiffel per a l'Exposició Internacional de 1889. “Li vaig agafar moltíssim afecte a Eiffel”, reconeix, sense complexos.
No sabem si ara li tocarà documentar-se sobre Barcelona i, potser, encapritxar-se amb Gaudí, per situar la seva següent novel·la a la Ciutat Comtal. No diu res: “Normalment tinc sis o set temes sobre els quals vaig treballant. Però sóc supersticiós, de vegades els projectes no arriben a bon port, així que millor callar. A més, si els anunciés, els editors de la competència es podrien avançar... !”
La història segueix...
Podem dir que, en cert sentit, la novel·la no acaba, perquè la història continua. Això ens porta a preguntar-nos si podríem trobar-nos a un Le Sourd en les manifestacions antiglobalització, o un De Cignes lluitant per l'honor de la seva pàtria a l'Afganistan. Rutherfurd subratlla que, d'adolescent, va participar en el Maig del 68... “Per això crec que, en essència, sé el que els passaria als meus personatges”.
Amb els temps que corren actualment, algun acabaria implicat en projectes... poc clars, sens dubte. La corrupció és un altre dels temes que remarca el llibre: “La corrupció ha existit sempre i continuarà existint. La naturalesa humana no ha canviat en 3.000 anys!”, diu, categòric, l'autor. Sobre la vigència de la monarquia, tan exaltada per alguns personatges i en algunes èpoques, no es mulla tant. És un anacronisme? “No hi ha cap forma de govern que sigui la perfecta. Totes tenen episodis bons i dolents i, sobretot, estan influenciats per l'època en què va transcórrer.”
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
