Pedro Zarraluki (Barcelona, 1954) sempre està mirant el seu entorn, a gent a la qual li passen coses. “A partir d'aquí creo contes”, explica, en una taula de la cafeteria de la llibreria Laie, envoltat de persones a les que (segur) els estan passant coses interessants. “En aquests contes tot és un regal de la realitat”. Com en Te espero dentro (Destino), un llibre compost per 11 històries sobre la solitud protagonitzats per antiherois, “per persones del carrer, anònimes, com tu, com jo, com aquest senyor que està prenent un cafè aquí al costat”.
“Encara que siguin diferents entre si tenen una mateixa música sonant enrere”, diu Zarraluki. De fet, els personatges podrien saltar d'un conte a altres sense que l'estructura grinyoli. La nena que li ensenya al seu pare a fer-se el dormit en segons quines situacions podria transitar pel relat en què una noia s'inventa tocaments del veí de butaca en la penombra d'un cinema. I Marcelina, l'entranyable dona que un bon dia descobreix la televisió, faria bones molles amb la japonesa que troba el seu passat, esborrat per la bomba de Nagasaki, en una postal. L'adolescent que, de pur avorriment estiuenc, descobreix el sexe a la rebotiga d'un celler ben podria acabar prenent lliçons de la jove prostituta que exerceix en hores de classe...
I , per descomptat, tots els contes tenen alguna cosa d'autobiogràfic. “Qui digui el contrari, menteix”, pontifica l'autor. “Un sempre interpreta des de la seva pròpia vida. La mirada és el que defineix una veu narrativa i, per molt fantàstica que sigui una història, sempre té alguna cosa del que l’explica”. Són contes que “no eludeixen l'horror”: “Però els treball amb l'eina del humorisme, encara que molt soterrat. De fet les coses vistes des de fora poden resultar gairebé còmiques”. És la tècnica que l'escriptor defineix com “humorisme melancòlic”.
Contes prestats
Alguns contes són “prestats”. “La meva germana [la poeta Esther Zarraluki] em va prestar el relat La historia en un rincón , una cosa que ella va viure en una vella botiga de postals de Girona”: la supervivent de la bomba atòmica que va trobar en una postal antiga el lloc ambulant del seu família, de la qual no va quedar res després de l'explosió, és poesia pura. I també és poètica l'actitud del llibreter iracund que desafia l'autoritat que li prohibeix beure una cervesa en un banc del carrer i el deté; un gos, que no deixa de bordar, sembla ser l'únic que no està d'acord amb el que acaba de succeir. “El personatge d'aquest conte és Josep Batlló, el de la llibreria Taifa, de Gràcia, que només em va retreure no haver tret més alt i amb els ulls verds”, admet, divertit, Zarraluki.
Aquesta detenció es produeix, llegim en el llibre, en el moment en què el món de merda s'havia posat en marxa i res podia parar-ho (...) El món de merda fa molt soroll i sol resultar violent, però mai resol els seus problemes. El llibreter, de nou, ens ofereix una genial i demolidora visió de la realitat: “Jo preferiria tenir de veïns a aquests llauners miserables [els que els han venut la llauna de cervesa] que a un escriptor entestat a explicar-nos que vivim en un món de merda. Els llauners ens ho expliquen molt millor amb la seva sola presència, i no creuen merèixer per això el premi Nobel”.
Però, ¿considera Zarraluki que el món és una merda? “No, és molt divertit, encara que només sigui per veure el que passa. Per què aguanten tant aquests personatges? Som conformistes. Si no ho som el buit, que ens provoca por, és difícil de controlar. Semblaria que hauria d'estar tothom al carrer, però és tan difícil provocar una revolució... Hi ha una situació latent que, amb un episodi molt menor pot explotar, com va passar amb la primavera àrab”.
El temps s'escapa...
I en aquestes estem, contemplant la vida, quan de sobte ens adonem que se'ns ha escapat. Aquesta és una imatge molt recurrent que Zarraluki plasma en un dels contes amb la d'un vaixell a l'horitzó: “Si mires fixament els vaixells, no es mouen. Però si et distreus i et tornes a mirar cap a una altra banda, canvien de lloc amb rapidesa i fins i tot, de vegades, desapareixen”, observa un personatge del conte 'Suite' para una sola voz. “És així, el temps se'ns escapa en distraccions” , matisa l’escriptor.
Però el missatge que Zarraluki vol transmetre amb aquest llibre és el de la solitud. “Sobretot, la solitud en què ens trobem en el moment de prendre decisions importants en les nostres vides”, explica. “Aquest moment mai coincideix amb el dels altres, i aquest desajust emocional del món fa que, necessàriament, estiguem sols en els moments d'inflexió, en els moments en què hi ha un cruixit en les nostres vides”. L'autor aconsegueix en aquests relats plasmar aquestes situacions clau “en què la vida que ve d'un costat comença a anar per a un altre”. No obstant això, no llegim cap desenllaç apocalíptic o definitiu. No, no importa massa perquè la vida segueix. I seguirà regalant moments intensos i, sempre, íntims, perquè estarem sols davant d’ells.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
