Tot comença quan el cirujano más grande de España, en paraules del propi metge, marqués de Villaverde, arrenca sis pèls del bigoti del Generalísimo, que agonitza al novembre del 1975, i els amaga en uns taps de cera. D’un d’aquests il·lustríssims cabells sorgirà, sis anys més tard, Paquito, un clon del Caudillo, amb la missió divina de tornar a donar a Espanya quaranta anys de pau (i més...). Una bogeria? Una flipada? Un divertimento? “Es Berlanga total”, diu, amb tots els respectes, Daniel Vázquez Sallés (Barcelona, 1966), autor de Si levantara la cabeza (Destino). Explica una història inventada i protagonitzada per una troupe de bojos nostàlgics que volen utilitzar les vies de la democràcia per instaurar el règim que acabarà amb el separatisme, el comunisme, l’atur, la crisi i tots els mals que tenen la pàtria segrestada. “Tot plegat és esbojarrat, però les parides les fan els personatges del llibre, el narrador manté sempre un to seriós, impecable, no insulta ningú”, subratlla l’escriptor.
El grup de nostàlgics, conduits per Adolfo Grande de Todos los Maestrazgos, conde de Atapuerca, doncs, es caracteritza a si mateix i, de passada, a tota una classe d’espanyols que sospiren pel retorn de les velles glòries nacionals: “Les converses que tenen entre ells en el llibre les he tret de converses que he escoltat entre alguns votants del Partido Popular i el to que reprodueixo, una mica exagerat, esclar, el podem detectar en certes cafeteries no només de Madrid, sinó de qualsevol altra ciutat, Barcelona inclosa”, comenta Vázquez Sallés.
La tasca de documentació del llibre, que ens explica amb pèls i senyals com és el Valle de los Caídos, per exemple, s’ha enfocat també en aquesta atenta observació de la realitat: els flamants discursos relatius a centralitzar l’Estat, eliminar els rojos i els nacionalistes, acabar amb els matrimonis gais i tornar el poder a l’Església (Rouco, quin altre, si no, és qui oficia el casament de Paquito...) estan extrets de discursos pronunciats en mítings, d’entrevistes publicades, de raonaments reals de polítics de la dreta més intransigent.
Però... de debò hi ha perill que un dia algú creï un partit franquista? “No, diria que no, però no perquè aquesta gent no existeixi, sinó perquè ja tenen una representació política en el PP”, respon, contundent, l’autor. “Als 20 anys vaig estar a Londres i vaig coincidir amb una colla de joves de Madrid que eren de Fuerza Nueva”, recorda. “Ara, tots aquells joves resulta que voten al PP. I crec que és normal. El PP d’ara és molt més de dretes que el d’Aznar. Amb Gallardón, per exemple, ens van cascar un gol per tot l’escaire”. I parlant del Valle de los Caídos, parlem també de memòria històrica... “Ara, 30 anys més tard, ens venen a dir que la memòria històrica és dolenta perquè enfronta els espanyols... i ens venen a donar lliçons de democràcia!”
Evidentment, uns tipus (els de la novel·la, almenys) que no tenen clar ni com es vota, que consideren que els castellers són una pràctica satànica basada en el fonament marxista de que la unió fa la força, que no creuen en la política, no se la poden prendre amb seriositat. “És el que passa en la realitat: han convertit la política en un concurs de televisió, amb tants discursos buits, amb tantes respostes infantils entre bancades i amb tants aplaudiments forçats”, diu Daniel Vázquez Sallés.
Hi ha moments especialment tragicòmics, com quan dos tertulians decideixen batre’s en un duel. “No hi poso noms, encara que tots podem imaginar-nos més d’un contertulià dirimint els seus problemes ‘por lo civil o por lo criminal’ com autèntics senyors...”. Sovint, la realitat és la que desafia la ficció: “Tenim un ministre de l’Interior que acaba de condecorar una verge...!”, recorda. Una ocurrència digna del conde de Atapuerca, sens dubte. L’escriptor i periodista reconeix que altres episodis estrambòtics potser haurien tingut ressò en la novel·la si s’haguessin produït a temps. “La paella dels Tejero celebrant l’aniversari del 23 F ha estat un altre episodi digne de Berlanga”. O l’actitud de la lideressa de la dreta madrilenya, Esperanza Aguirre, en la seva surrealista cursa pel centre de la capital.
La qüestió és que el 1981, molt abans que la ovella Dolly, neix (o es crea...) aquest tal Paquito, idèntic al general Franco. Més que idèntic: és el general Franco en persona, amb 33 anys, en ple 2014. “Encara que aquest assegura que no té un únic testicle, com deien les males llengües que tenia Franco, sinó que en té dos, però juxtaposats”. I, igual que el seu... predecessor? pare? igual que Franco, adora la caça i li droguen les peces per tal que les caci amb facilitat. Però... on posa l’ull no posa la bala i qui caurà serà el serf (moro) que li apropa el cabirol. El primer màrtir de la causa!
“Paquito viu envoltat d’un món irreal, en un joc permanent entre la virtualitat i la realitat, no és d’estranyar que sigui un viciat del Call of Duty [joc digital on el jugador pot perseguir fins a matar personatges reals...], on pot gaudir de fer realitat els seus somnis”, diu l’escriptor. A una persona que espera omplir la plaça de Colón, sota la bandera rojigualda, en la posada de llarg del seu partit (el CAP, Cuarenta Años de Paz) li caldran els consells del mateix Aznar, qui es presenta parlant en anglès, of course. “Ojo, perquè les frases d’Aznar valen 30.000 eurazos en alguns cercles internacionals”, riu Vázquez Sallés. “I, esclar, quan es troba amb Paquito, ben amagat, en el museu de cera, rere les figures de Marichalar i Urdangarín, les té apuntades i les dosifica. Això és cert, Aznar sempre ha parlat amb guió. I jo he recopilat frases cèlebres que ha dit i les he reproduït. I me n’adono que no volen dir res...” Un exemple: Si se debilita lo nacional es porque se fortalece lo particular, li diu José María a Paquito. “Aznar és tragicòmic”, sentencia Vázquez.
Com tragicòmica és la novel·la, de la qual no cal desvetllar el final, però sí podem dir que un dels dilemes serà si es prefereix “una España roja o una España rota”. Potser un altre clon del caudillo podria acabar amb totes dues per tornar a la seva Espanya, la dels Cuarenta Años de Paz. “Encara queden cinc pèls del bigoti de Franco...”, adverteix Daniel Vázquez Sallés.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
