El line up de l'esdeveniment que reuneix artistes de molt diversos gèneres tant nacionals com forans, ha acabat sent no només filosofia dels organitzadors sinó una proposta altament vàlida per al públic de la ciutat, que busca sortida a les nits de juliol al costat d'uns preus francament accessibles. Si a simple vista sembla un pastitx, retrata la realitat d'un públic que no atén exclusivament a un tipus de música a l'hora formar la seva pròpia discoteca.
El Cruïlla ha demostrat una enorme capacitat per reunir un cartell heterogeni amb artistes que van de la música ètnica al hip hop, del rock'n'roll, l'anti-folk de l'última fornada catalana, així com música electrònica i reggaeton; tal com indica el seu nom, és actualment una bona cruïlla de senders musicals.
El festival que en les seves sis edicions ha anat creixent de manera gradual fins a comptar amb tres grans escenaris, ha rebut unes 31.000 persones, amb menys gent divendres que dissabte i sense que en cap moment es visqués sensació de massificació o de col.lapse per l'aforament. També a diferència d'altres festivals, el públic del Cruïlla està àmpliament format per locals.
L'espai, sent molt menor que el del Primavera Sound, es converteix en alguna cosa més “humana” i abastable. Mentre que al festival que el precedeix anualment els espais del recinte són enormes i desplaçar-se és complicat i cal escollir molt bé què directes es vol veure ja que moltes de les ofertes succeeixen en paral.lel; aquí d'un extrem a un altre no es triga gaire i, si coincideixen propostes, no són més de dues.
D'altra banda, la diferència respecte a altres festivals ha estat el preu ben ajustat de les entrades. Un abonament per als dos dies a les portes de l'esdeveniment finalment es podia comprar per 65 € i mesos abans havia tingut un preu d'arrencada de 30 € per internet també per a les dues jornades. Una suma assequible i molt a la butxaca de bona part dels assistents.
Dos dies de collage musical
El to de la música de divendres va anar pujant progressivament fins a un final ple de moviment. Potser li va faltar el que al dissabte: tenir alternatives al escoltar i que es pogués anar a ballar en un procés continu. Els grups van ser Quart Primera, Ernest Ranglin, Pau Vallvé, Toundra, Ramon Mirabet, Standstill, The Suicide of the Western Culture i Joan Colomo.
D'aquesta primera nit destaquem els catalans amb toc psicodèlic El Petit de Cal Eril. Tot seguit, Cat Power sonar malament, els va faltar l'energia i la veu que acompanyaven Chan Marshall i ara semblen haver-se diluït. No obstant això, amb la posta de sol servir per donar la benvinguda al gruix de públic. Rufus Wainright, va estar en la seva línia de cantautor de guitarra i piano que baixar les revolucions dels presents, mentre que després James Morrison i Billy Bragg van servir de transició cap a un dels caps de cartell, Suede. Aquests van resultar una crida als anys 90 i el seu espectacle va sonar bé, amb un Brett Anderson entregat a la causa dels hits que formen part de tota discografia que es preï. Va ser un directe seguit sentidament de principi a fi.
Wyclef Jean & The Refugee Camp era un d'aquests casos de conegut / desconegut que es va revelar en un concert que va fer ballar i participar posant a punt a la gent per lliurar-se al so electro rock de Who Made Who. L'últim espectacle de la nit estava dirigit per Buraka Sound Sistema que, en un desplegament colossal d'energia, van tenir en el palmell de la mà a un públic al qual van esprémer i van fer suar fins a l'última nota.
Dissabte es va mantenir el to general òptim dels concerts. Des de l'obertura de portes fins al seu tancament, sempre hi va haver opció de “escoltar” i d '“escoltar i ballar”. Aquesta segona nit van tocar Els Catarres, Tiken Jah Fakoly, Shelah Sue, Maïa Vidal, Joan Dausà, Los Mambo Jambo, Fermín Muguruza (Kontrakantxa) i Tiger Menja Zebra.
La bogeria de Bregovic
Les que més van destacar van ser les actuacions de Goran Bregovic amb la Wedding & Funeral Orchestra, amb música balcànica i encara amb l'última llum de la tarda va llançar a esgargamellar en balls al públic, en el que va ser un dels moments de més “bogeria” del festival. Per la seva banda, una altra cap de cartell com Morcheeba va temperar la gent amb el seu trip hop que era per a un horari segurament previ. Com a alternativa a Morcheeba va haver una de les sorpreses desconegudes per a la majoria; Rokia Taore es va apoderar de la platea amb els seus ritmes africans i amb uns ritmes que era difícil no fer propis.
Es va entrar en la segona fase de la nit amb Snoop Dogg, una altra de les estrelles del festival. Se li temia el gir realitzat cap a un estil més reggae... Van ser temors infundats, es va viure un concertàs de hip hop de primer ordre. Després de la estupenda transició de rock blues de Trombone Shorty amb els seus tocs souleros i de ball fàcil, va arribar un Tego Calderón que fa bandera del més reggaeton tropical. Tots i cadascun dels cossos presents es menearon a amb els ritmes una mica horteres i efectius. Finalment, el col.lectiu electrònic Nasty Mondays DJ, coneguts en l'escena barcelonina, van saber tancar el festival amb una sessió digna d'una esplèndida nit d'estiu.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
