Dissabte 7 de setembre i en la ciutat acabava de descarregar una d'aquestes trombes d' aigua que anticipen la tardor, des dels altaveus un so in crescendo de pluja monsònica i trons que reverberaven en la fusta de l'Auditori comminar el públic a arrepapar a les butaques i silenciar els mòbils. Minuts després, llavors amb l'ambient refrescat, van entrar en escena David Byrne & St Vincent. Una parella només inversemblant per als que no tenen imaginació i talent...
Anaven acompanyats d'altres nou músics. Va començar i va acabar sent un concertàs amb 22 directes sortits de la seva col · laboració en el disc Love This Giant i altres de les seves carreres independents , ara versionats. És el final d'una gira i esperem que el principi de moltes altres coses.
Amb Byrne i St Vincent (que és el nom artístic d'Annie Clark) va sortir una potentíssima secció de vents: 8 músics als comandaments de trombó, trompeta, saxos, helicó, trompa... als quals se sumaven percussió i teclats, mentre que els dos “artistes principals” a les veus afegien sendes guitarres. I des del primer tema, Who, el públic va veure que no es tractava d'un concert, sinó d'un xou: des d'aquí fins al final els metalls juntament amb Byrne i Clark no van parar d'executar coreografies i balls sobre la tarima . Combinats amb vestits en blanc i negre , es tractava d'una brass marching band en plenitud i sempre en moviment. Surrealistes, còmics, naturals evolucionaven sobre l'escenari.
Així van funcionar amb cançons com Weekend In The Dust, I Am An Ape, The Forest Awakes, Optimism , Lightning, I Should Watch TV, The One Who Broke Your Heart, Outside of Space and Time i Like Humans Do. Entre les que van alternar els temes propis de St Vincent Save Me, Marrow, Cheerleader, Northern Lights, Cruel i The Party.
Així mateix com els de Byrne Strange Overtones (creada amb Brian Eno), la bella balada This Must Be The Place , la sinuosa Lazy, amb coreografia extreta de la pel·lícula True Stories ressonar Wild Wild Wild Life fins a passar per la sobtadament explosiva Burning Down The House. El fenomenal i ben encertat per un bis final del més que clàssic i mai avorrit Road To Nowhere va concloure un concert que pocs havien pogut esperar... Fora de existencialismes , de manera concreta, a on anirà el públic després del concert?
Més enllà d'uns arranjaments fantàstics per a les versions de tots dos... No hi ha més apel·latiu que “química ” per a l'acoblament de David Byrne i Annie Erin Clark. No és ni de lluny una simple col · laboració entre professionals del gènere de la qual podria resultar un bon CD. S'entenen bé i es nota en cada tema del seu treball... i sobre l'escenari. Admiració mútua i ofici en tots dos ia parts iguals. El senzill seria pensar que l'enorme i arxiconegut David Byrne brillaria per sobre i passejaria la seva aura sobre una suposada pupil·la o “principiant” eternament agraïda de ser l'escollida... No és així : en l'espectacle Byrne fa el possible per donar-li protagonisme a ella que el pren i no s'encongeix . Els dos tenen un carisma i unes taules que funcionen fenomenalment combinades. Ell a la manera d'un “Happy johnny cash” i ella com una robotitzada japonesa que rasguea electritzada les cordes per culminar en un mà a mà d'arts marcials tocant el theremin al Bruce Lee.
(Una impressió al marge- i francament peregrinació , aquest recital bé funcionaria de musical a Broadway , amb un fil narratiu quedaria en una òpera rock que ens portés a la tradició de Brech i Kurt Weil fins a The Rocky Horror Show o Hair.) Tornant al tema, és un d'aquests casos en què“ sent a primera escolta un disc per ser escoltat”, imprimeix al cos un ritme subterrani i que en directe fa venir ganes de garbear el cos. L'única pega al concert en qüestió , seria que l'Auditori és un lloc de butaques . El van manifestar platea i llotges inquiets amb alguns irreductibles que es van aixecar sense poder reprimir el ball . Hi ha una frontera invisible que traspassa, aquest concert no és per estar assegut!
Dos músics separats per generacions i estils...
L'exlíder de la mítica banda barreja de dance punk , new wave i rock progressiu Talking Heads (1974-1991) , David Byrne, té una seixantena d'anys i molts d'ells invertits en la creació musical... No va dormir en la flors i després de dissoldre la banda la seva carrera en solitari ha estat de les més fructíferes fins als nostres dies arreplegant originalitat i investigació en diferents sons i músiques del món. Discos com Rei Momo seran el primer com després col·laboracions amb gent tan dispar com Tom Jones, Brian Eno o les més recents amb Fat Boy Slim . El que ens diu molt molt del caràcter inquiet i capacitat d'immersió i fusió estilístiques d'aquest escocès.
Quant a St Vincent, aka de la texana Annie Erin Clark, és una jove a qui Byrne dobla l'edat i que ha tocat amb Sufjan Stevens i amb The Polyphonic Spree. Prové de l'escena indie nord-americana i es mou pel pop experimental i barroc. Ja en solitari, aquesta cantautora i multi instrumentista, compta amb els àlbums Marry Me i Actor i enlluernar al seu present partner musical quan l'anava a veure cantar a Nova York.
Va passar desapercebut pel sedàs de la crítica... Love This Giant, és el seu fill d'aquesta combinació de músics, un treball esplèndid i original. Per la seva artesania en els arranjaments, per l'experiment amb els metalls, pel seu to... En definitiva pel risc assumit . I per ser una mostra més de que en la música no importa l'edat ni la trajectòria , sinó les ganes mateixes de fer música de la millor manera possible.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
