Quan es parla d'un grup clàssic ens referim a aquell que té cançons que nodreixen qualsevol discoteca personal, està present en tota reunió d'amics o sona en sessions musicals, i si parlem de bandes transgeneracionals, són aquelles que passen gairebé de mà en mà d'una edat a la següent o següents... Doncs bé, Depeche Mode són clàssics i transgeneracionals en tota la seva magna expressió. Com altres “grans artistes” són història viva de la música... Ja tenen un lloc per les seves aportacions en el passat recent però segueixen allà al peu del canó creant, cuinant als fogons nous discos.
Des del naixement d'aquesta banda de la localitat anglesa de Basildon el 1980 no són poques les generacions que s'han anat sumant entre els seus fans. David Graham, Martin Gore i Andrew Fletcher ara han portat de gira per Espanya Delta Machine . Aquest nou disc no és per tirar coets si es busquen temes que igualin altres realitzats en dies passats, però conté algunes cançons gens menyspreables. Depeche Mode va sorgir en l'era del post punk i se'ls considera pares del rock electrònic amb la inclusió sistemàtica de samplejats i sintetitzadors, aletejant pel Synthpop, New Wave o la Música Industrial arriben encara frescos als nostres dies.
Després de la seva última actuació a Espanya, fa quatre anys, han tornat a Barcelona i Madrid amb el seu directe. Van començar a la ciutat mediterrània el dia 15 de gener, va ser en un Palau Sant Jordi ple de la pista a l'última graderia i, sí, era gent de 25 anys cap amunt. El concert va ser un enorme tribut als seus 33 anys d'ofici i als seus fans antics o neòfits. Mentre que es pensava que l'actual The Delta Machine Tour seria bàsicament una presentació del seu últim àlbum -homònim a la gira- la banda va regalar una antologia ben equilibrada, amb els temes sàviament intercalats i que va aconseguir un lliscament cap al clímax final res traumàtic i molt efectiu. L'espectacle, que ja va començar molt bé, va anar a més.
Amb una parca estètica, cantant i banda només es veien recolzats per unes enormes pantalles en què es projectaven imatges molt videocliperes segons el tema que sonava. La resta va ser bona veu, bons arranjaments i bona actitud que van encomanar a l'enorme pavelló.
Van obrir amb la fosca i potent cançó Welcome to My World de Delta Machine, disc del qual també van tocar Should Be Higher amb hipnòtic ritme, Heaven i la balada Slow cantada per Martin Gore.
Intercalant temes antics com Walking in My Shoes (Songs of Faith and Devotion, 1993) que cridava al “subidón”; The Things You said i Behind the Wheel (Music for the Masses, 1987) amb desplegament brutal de bateria i baixos; Black Celebration, But Not Tonight i Question of Time (Black Celebration, 1986) alcanzanron un ritme de after que va eclosionar a una dilatada claca final del públic, i també, a Pain That I'm Used To (Playing the Angel, 2005) amb els seus tocs a melodia de The Doctor Who.
Del súper treball Violator (1990), un dels més difosos i populars del grup, van interpretar les perles A Policy of Truth, Enjoy the Silence i Personal Jesus fent que els congregats estiguessin centímetres per sobre del paviment.
Després d'hora i mitja va acabar el concert oficial. La gent, òbviament va demanar més i ho demanava amb ganes. I és clar, òbviament, van sortir els anglesos a per els bisos. Van tocar Shake the Disease (The Singles 81-85 , 1985) amb Gore de veu i de nou amb David Grahan Halo (Violator, 1990), una brutal i celebrada Just Ca't Get Enough (Speak & Spell, 1981), I Feel you (Songs of Faith and Devotion, 1993) i Never Let Em Down Again (Music For The Masses, 1987) que va tancar una vetllada que quedarà recordada de manera més que justificada.
20 temes en dues hores. I, en resum, un xou en què van saber anar barrejant temes del nou disc -que han de mimar com al seu nou nen acabat de néixer- però sense renunciar a seguir interpretant els grans èxits que els han situat privilegiadament al mapa de la indústria i en els cossos rítmics de la gent. El directe va comptar amb un púbic devot i una banda que va saber interactuar, sense escarafalls, estirant el glamour que desprèn sobretot la figura de David Grahan. El cantant pertany a un club de difícil entrada. Posseeix el vigor i atracció que exerceixen Nick Cave, Tom Waits, Bruce Springsteen... Ells són tot l'espectacle: una presència a la que tot audiovisual, focus, pantalla de leds i fum són un afegit. Ells solets tenen prou amb el seu ofici per mostrar el seu art i per capturar fins a l'últim dels congregats. David Grahan està entre el bo i millor: té les taules i posseeix el carisma. A més, les cançons. És aquest tipus de hortera amb classe i d'encant irresistible a la manera del Sexy Beast interpretat per Ben Kingsley, amb el seu tupè i cabells engominats no estranyaria res veure-ho aparèixer en una pel·lícula de Guy Ritchie.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
