“Bilbao, a un metre de la platja”, assegura la revista que sostinc a les mans. “Bilbao té platja?”, em pregunto qüestionant les lliçons de geografia de l'escola o, més aviat, la memòria que guardo d'elles. Fins on jo recordo, Bilbao sempre va tenir ria ... Però mar?
“Des que es va inaugurar el metro, es pot dir que Bilbao té platja”, prossegueix la publicació. Somric alleujada: ni la meva geografia ni la meva memòria són tan dolentes! Getxo, Algorta, Sopelana són avui la platja de la capital biscaïna i, encara que a la meva maleta no hi porto cap biquini, la visita em sembla gairebé tan obligada com la del imponent Guggenheim.
Per a Bilbao, hi ha un abans i un després de la inauguració del museu dissenyat per Frank Gehry. Des que el multipremiat arquitecte canadenc va lliurar l'obra a l'octubre de 1997, el seu continent i el seu contingut, igual d'espectaculars, atrauen un milió de visitants l'any, la millor mostra de la creixent projecció internacional de la ciutat.
I s'entén. De prop o de més lluny, aquesta amalgama de pedra calcària, vidre i titani sense una sola línia recta impressiona. I convida a elucubrar: serà un vaixell, un peix gegant o una intricada flor?
Depèn. Varia segons des d'on s'observi i segons els ulls amb qui es mira. Des de la marge dreta de la ria, i amb certa perspectiva, jo vaig veure una balena en repòs. Des de les entranyes, un colós que conquista amb les seves corbes i formes d'aparent senzillesa.
Amb la mateixa enganyosa simplicitat, les escultures d'acer que componen 'La matèria del temps' de Richard Serra captiven al visitant de manera permanent des de la planta baixa, mentre a les superiors les col · leccions se succeeixen.
El Guggenheim té vida pròpia. I, a més d'art, ofereix música, vetllades i xerrades. Només cal apropar-se i, després de fer-se la preceptiva foto al costat del Puppy, el gegantí gos de flors que dóna la benvinguda, fer una ullada al programa d'activitats.
Una ullada perifèrica al voltant del museu descobreix una altra realitat: l'harmoniós maridatge que Bilbao ha aconseguit entre la vella i la nova arquitectura. Les modernes construccions no grinyolen davant de la solera de la pedra i la fusta del segle passat i anteriors.
Concentració de noms multipremiats
Ni tan sols el Zubi Zuri, la polèmica passarel del qüestionat Santiago Calatrava, desentona entre el pont de la Salve, el més proper al Guggenheim, i el de l'Ajuntament.
Una catifa negra i antilliscant evita ara les freqüents relliscades i immortalitzar-se al costat dels blancs cables de ferro, d'en peus, forma part de l'atracció turística.
Calatrava i Gehry integren la llista de prestigiosos arquitectes internacionals que han contribuït a transformar la industrial Bilbao en un exemple de reeixida transformació urbanística.
Al costat d'ells, també hi figura Norman Foster amb els seus 'fosteritos', les envidrades i originals boques de metro que l'arquitecte anglès va dissenyar per al suburbà bilbaí, una altra obra que es va gestar en el seu cap.
El premiat i admirat metro agilitza les comunicacions, però Bilbao és, en realitat, una ciutat molt abastable a peu. I no només en el seu nucli antic, amb els populars set carrers que envolten la Catedral de Santiago. O en els passejos per l'avinguda d'Abandoibarra, un projecte dels no menys il · lustres Rafael Moneo i Álvaro Siza.
Fins a la publicitada platja està a un cop de caminada o de 'rodada', com diem els que sortim a córrer habitualment. Trotar per les marges de la ria, contemplant les meravelles que la voregen, és un plaer. Però no ho és menys seguir la marge dreta i allargar la carrera fins a Getxo, el contrapunt perfecte a Bilbao.
Getxo, palaus al voltant de la platja
El passeig que uneix Las Arenas i Ereaga, els dos primers arenals de la vila, és una espectacular mostra de l'arquitectura basca de finals del segle XIX i de principis del XX. Un camina davant del Cantàbric i, a l'altre costat, més que cases, contempla palaus.
La seva exuberància és el pur reflex de la competència entre les nombroses fortunes que es van concentrar a la zona en aquella època. I la diversitat d'estils, una mostra de la influència que van tenir els corrents europeus en els arquitectes bascos.
El municipi ha tingut l'encert de col · locar davant de cada casa/palau un panell explicatiu que detalla qui van ser els seus amos, qui les va dissenyar i els elements arquitectònics que les singularitzen.
Gràcies a ells, un s'assabenta que la capacitat de treball i la creativitat de Manuel María Smith, signant d'un bon nombre d'obres, van semblar durant anys inesgotables.
Un altre cartell explica també com, quan i en quines circumstàncies, es va construir el Pont Biscaia, el pont transbordador més antic del món (1893) i el principal distintiu de la zona.
Declarat Patrimoni de la Humanitat el 2006, el Pont Penjant, com se'l coneix popularment, permet creuar de Portugalete a Getxo, i al revés, per 35 cèntims. El viatge dura tot just un minut i mata el cuquet als qui tenen vertigen o no volen pagar els set euros que costa enfilar-se fins als 50 metres de la passarel per a vianants. La publicitat assegura que les vistes sobre la desembocadura del Nervión i els seus voltants són espectaculars. El pont, coetani de la parisenca Tour Eiffel, ja ho és en si.
De tornada a Bilbao, es poden fer moltes coses. Però acabar la jornada assistint a un partit de l'Athletic és una experiència molt recomanable fins i tot per als no futbolers.
La Nova Catedral, el novíssim estadi del club bilbaí, és una altra d'aquelles obres que, com la Torre Iberdrola, marquen el perfil de la ciutat. Però, si no es tenen entrades, seguir el partit a La Catedral, un dels bars situats als peus del coliseu, permet concentrar la mirada en les pantalles exteriors només quan és estrictament necessari: el rugit de l'afició, perfectament audible, anticipa el desenllaç de la jugada i l'arribada del gol. L'esclat és de traca i mocador.
I si la cosa acaba amb victòria local, el calimotxo i la cervesa són només la bestreta del festí de pintxos, txacolí i altres vins que celebraran el triomf. Però això és tot un espectacle i mereix un altre capítol a part.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
