Cantàbria: castellana vella de rotunda pedra

Encaixonada entre dos territoris històrics amb una llengua pròpia i una forta personalitat, Cantàbria és la prolongació de Castella cap al nord. Així me la va definir un amic càntabre quan li vaig explicar la meva intenció de visitar la seva terra. Mai abans havia vist tants cinturons, colls de jerseis i corretges de rellotge amb la bandera espanyola com vaig veure durant el viatge. Potser, el fet d’estar entre Astúries i Euskadi hagi obligat a Cantàbria a mostrar la seva espanyolitat de forma tan exagerada.

Només en els extrems se suavitza i es mostra més permeable a les influències dels seus irreductibles i orgullosos veïns. Castro-Urdiales s’ha convertit en una ciutat dormitori per als veïns de Bilbao que han buscat habitatge a preus més econòmics, mentre que a l’altre extrem, a San Vicente de la Barquera, els seus habitants parlen ja un castellà amb un marcat accent asturià que fa les delícies del foraster. Entre una punta i l’altra, hi ha tot un món ple de platges paradisíaques i mar brava amb bona pesca, de verds prats on pasturen les vaques i creixen les begònies. L’aire fresc talla la respiració en el escarpats Pics d’Europa i el cel quasi fa mal de tant blau.

Cantàbria és rica i senyorial, feta de pedra rotunda. Es veu en els bells edificis que esquitxen pobles costaners com Comillas i en pobles de l’interior com Santillana del Mar, Bárcena Mayor, Carmona o Potes; es veu en els carrers i els elegants passejos marítims de la règia Santander o de Santoña, bressol de Luis Carrero Blanco, mà dreta del dictador Franco a qui la localitat honora amb un monument. Cantàbria és també marinera a San Vicente de la Barquera, camperola i ramadera a l’Alto Campoo i a la Vall del Cabuérniga, i minera i industrial a Reinosa i Torrelavega. Tanmateix, és inevitable que al final s’imposi una certa olor a ranci llinatge de castellà vell i amb diners.

Lloc d’estiueig privilegiat per les seves àmplies platges de sorra blanca i les seves fredes aigües que tallen la respiració del viatger davant tanta bellesa i fan les delícies dels surfistes, la terra que dóna vida al riu Ebre a Fontibre ha patit també en les seves carns la ferida de l’especulació immobiliària encara que no tant com el torturat Llevant. A l’agost, les seves costes atapeïdes d’apartaments i xalets s’omplen fins a la bandera de famílies benestants, quasi totes descendents de militars i de capellans que van prosperar en l’antic règim, i de nous rics. Tots fugint del fred mesetari.

La senyorial Santander s’emmiralla al mar. Situada a prop de la boca d’una profunda badia, la bella capital càntabra té un actiu port i s’estén per la costa al voltant de la península de la Magdalena, un promontori sobre el qual destaca el palau de la Magdalena, residència d’estiueig del rei Alfonso XII i actualment seu dels cursos d’estiu de la prestigiosa Universitat Internacional Menéndez Pelayo.

Sorprèn que el seu centre històric, presidit per la catedral, sigui tan modern, i la raó és que es va haver de reconstruir completament per culpa d’un incendi que l’any 1941 va destruir quasi tota la ciutat vella. La impressionant platja del Sardinero, situada al nord de Santander, dóna nom a tot un barri ple de mansions, elegants cafès i un imponent casino, i és el lloc idoni per passejar-se i lluir l’ostentosa riquesa dels collarets de perles després de sortir de missa.

A mig camí entre Santander i la bella Comillas, on el modernisme dels arquitectes catalans Antoni Gaudí i Joan Martorell ha donat vida a fantàstics edificis com El Capricho i la Universitat Pontifícia, queda Santillana del Mar. Curiós nom per a una de les viles més belles del país ubicada terra endins i parada obligada abans de visitar la rèplica de les coves d’Altamira. El seu conjunt de cases de pedra dels segles XV i XVII es conserven pràcticament igual tot i la insuportable invasió turística que cada estiu col·lapsa el centre i fa pràcticament impossible caminar o aparcar el cotxe a una distància assumible per al visitant.

A pocs quilòmetres de Santillana del Mar es troben les coves d’Altamira, un dels millors conjunts d’art prehistòric del món descobert el 1869 per un caçador i considerat la Capella Sixtina de l’art rupestre. Les seves pintures i dibuixos, com els famosos i acolorits búfals que li han donat renom internacional, es remunten al Paleolític i demostren que l’home habita les terres càntabres des de fa milers d’anys.

Deixant enrere els bonics paisatges que dibuixa el vaivé de les marees, sobretot a San Vicente de la Barquera, Cantàbria també és muntanya. Comparteix amb Astúries i Castella i Lleó una de les belleses naturals més importants del nord de la península ibèrica: el parc nacional dels Pics d’Europa. Els dies clars, la imponent serralada es divisa des de mar endins i el Naranjo de Bulnes –ja en terres asturianes– amb la seva cresta ondulada i la seva alçada de 2.529 metres dóna la benvinguda als esgotats mariners.

Des de San Vicente, la carretera s’endinsa cap a l’interior pel congost de la Hermida on les profundes gorges es combinen amb els alts cims i acaba de cop i volta al parador de Fuente Dé. Davant seu, el viatger descobreix un imponent mur de granit que es pot sortejar gràcies a un telefèric que puja uns 900 metres fins a una impressionant plana foradada per cràters i glaciars. Les vistes són espectaculars com també ho és la interminable cua que cal fer prèviament per pujar.

Potes, amb les seves velles cases enfilades al riu, és el centre logístic de la zona dels Pics d’Europa. Situat en l’ampla vall de Liébana, el poble té un preciós centre urbà del segle XV. Les seves vetustes cases de muntanya s’amunteguen unes sobre les altres per protegir-se del dur hivern i els seus carrers empedrats s’omplen de sorollosos turistes i muntanyencs cada estiu. Com ho ha fet a la resta de la regió, el turisme ha transformat per sempre més la vida d’aquest poble conegut pel seu famós orujo i els seus formatges. El mèrit és que, malgrat tot, Cantàbria segueix fascinant per la seva bellesa.

Vueling ofereix diversos vols semanals des de Barcelona a Santander.