Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

Granada fa olor d’encens i mirra

Alhambra

Cristina Palomar

Cada any, entre Diumenge de Rams i Diumenge de Resurrecció, la Granada àrab nassarita cedeix el seu protagonisme indiscutible a la Granada cristiana. Durant vuit dies, les 34 germandats prenen la ciutat. El fervor religiós dels granadins vestits amb les seves millors gales es barreja amb la curiositat dels milers de turistes que arriben de tot arreu atrets per la Setmana Santa andalusa i per la bellesa inigualable de l’Alhambra.

Les processons col·lapsen el centre i les bandes de música marquen el pas dels patidors costalers i dels natzarens que expien els seus pecats caminant descalços. Ja no canta saetes el mestre Enrique Morente al Crist dels Gitanos, però la penetrant olor a encens i a mirra cremat amb carbó segueix perfumant l’aire fins a marejar. A les nombroses esglésies s’exposen els elaborats pal·lis de la Verge i del Crist decorats amb espelmes i flors. Els ulls fan mal de tant adornament barroc daurat i platejat.

A Granada, l’àrab i el cristià s’entrelliguen a cada racó malgrat la destrucció que va seguir a la presa de la ciutat l’any 1492. Els deliciosos dolços de llet fregida, els pestiños, les torrijas i els rosquillos que es venen a la pastisseria López-Mezquita de l’avinguda dels Reis Catòlics comparteixen taula amb el cuscús de verdures i el té a la menta que ofereixen els restaurants i les teteries marroquines del carrer Elvira. Alguns carrers de l’Albaicín i dels voltants de la Catedral conserven encara la seva toponímia àrab com l’Alcaiceria i la plaça Bib-Rambla, cita obligada per esmorzar uns xurros amb xocolata.

Des de dalt del turó Sabika, la fortalesa vermella –Alhamra, en àrab- resisteix el pas del temps i contempla impertèrrita l’atrafegada vida de la ciutat que s’estén als seus peus. L’Alhambra és patrimoni de la humanitat des de l’any 1984 i encapçala la llista dels monuments més visitats de l’Estat espanyol superant amb escreix els tres milions de visites anuals. Cal planificar la seva visita amb temps ja que les entrades s’esgoten en qüestió d’hores. El més recomanable és comprar-les per Internet.

Acabada de descobrir pel turisme nord-americà que aquests últims anys ha envaït la ciutat, l’Alhambra és tan bella per dintre com per fora. Durant el dia, la seva silueta retallada sobre el fons nevat de Sierra Nevada talla la respiració.

Per la nit, les seves muralles il·luminades obliguen a mirar al cel i a admetre que Carlos Cano tenia raó quan cantava que Granada, encaixonada en la vall que rega el riu Darro i que desapareix sota la plaça de Santa Ana, només té sortida per les estrelles.

Però Granada no és només l’Alhambra. Potser el barri més conegut de la ciutat sigui l’Albaicín, també patrimoni de la humanitat. El barri musulmà medieval més internacional s’aixeca des de la Carrera del Darro i el Paseo de los Tristes fins al Mirador de San Nicolás i s’estén més enllà superant l’antiga muralla de l’Alcazaba i arribant fins al Sacromonte, la zona del flamenc i de les coves dels gitanos excavades a la muntanya que ara es lloguen als turistes, a través de la Cuesta del Chapiz.

Els seus costeruts carrers treuen l’alè igual que les belles cases amb jardí conegudes com a cármenes i les botigues de souvenirs marroquins fets a Turquia. L’autobús C1 que surt de la Plaza Nueva és una bona alternativa per arribar sense esforç fins al Mirador de San Nicolás des d’on les vistes sobre l’Alhambra són espectaculars. L’inconvenient és que la bonica plaça s’omple de turistes escandalosos fent botellón i de venedors d’artesania, per això és millor contemplar la fortalesa vermella des del jardí de la mesquita situada a prop del mirador.

Una bona opció per fugir de l’enrenou del turisme és perdre’s pel pintoresc barri del Realejo, antic enclavament del call jueu granadí situat a l’altra banda de l’Alhambra. De la presència jueva a Granada no queda cap vestigi a la vista i només el Centre de la Memòria Sefardita situat a l’amagada placeta Berrocal s’encarrega de recordar les riques tradicions del poble jueu de la Garnata al Yahud.

El Realejo, amb el seu Camp del Príncep ple de bars, és zona de tapes. També ho és la zona que envolta l’Ajuntament i que té al carrer Navas el seu centre neuràlgic. L’oferta gastronòmica és tan impressionant com les racions dels plats i cada barri té la seva pròpia ruta de tapes. La temptació és gran, per això la millor forma d’evitar tornar amb uns quilos de més és demanar mitja ració de tot, inclòs el desconcertant formatge de porc.

La visita al bany àrab del carrer Santa Ana per suar els excessos etílics pot ser una original forma d’acomiadar-se d’una ciutat mítica que encisa el viatger i la bellesa de la qual els poetes han glossat des de fa segles.

Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Granada.

Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

Etiquetas
stats