Asseguts davant d'un simple però exquisit bacalhau da casa com batatas a O Eurico, el senyor Eurico ens explica la història de la seva petita taverna. Com hi va arribar amb 13 anys; com va marxar després a treballar de mariner un parell d'anys; com va retornar al local com a patró el 1969 i com ara, amb gairebé 70 primaveres, segueix fent-se càrrec del xiringuito que es va estendre per la desapareguda merceria que habitava al costat.
Malgrat això i a trobar-se a tan sols una costa de distància de les faldilles del Castelo de São Jorge, un dels majors emblemes turístics de la bonica Lisboa, O Eurico segueix sent un local petitó i molt de barri.
“Ja fa més de 20 anys que va arribar el primer guia que va trepitjar aquest local i era de Dinamarca”, em diu, orgullós, el senyor Eurico, pantalons de tergal verd ampolla, jersei gris de llana fina, camisa blava i davantal vermell.
En la seva mà, sosté el bloc en què anota les comandes que canta als seus clients. I la seva mirada es perd a estones en les prestatgeries que testifiquen que O Eurico és també un ultramarins: hi ha paper higiènic, matamosques i productes de neteja “per vendre”.
Entre els habituals del lloc, es colen ara els turistes que sostenen el negoci. “El local és avui menys tradicional, però està més condicionat”, assumeix el vell restaurador amb mirada nostàlgica.
La nostàlgia o, el que és el mateix, la morrinha, és un sentiment molt lisboeta. Encara que la ciutat compti amb una llum captivadora, única, màgica, tot un privilegi i una cura per l'ànima.
“Suposo que aquesta llum se la devem a l'Atlàntic i al seu reflex en el nostre cel”, em contesta un vilatà mentre observem com el sol es va posant a la llunyania, per darrere del icònic Pont 25 d'Abril.
La imatge és una d'aquelles petites meravelles que regala Lisboa. I gaudir-la és possible des de diversos punts.
El Castelo de São Jorge, situat al turó del mateix nom, el més alt del centre històric de la urbs, ofereix una bona perspectiva. Però fa ja un temps que el recinte és de pagament per als turistes –l'entrada costa 8,50 euros– i als voltants és fàcil trobar bones alternatives gratuïtes.
El mirador de O Chão do loureiro és una d'elles. Està a la terrassa de l'elevador que evita pujar unes quantes pujades per accedir al castell. I, encara que un bar restaurant es va instal·lar allà recentment, la resta de la terrassa és pública i d'accés lliure.
El Monte da Graça és un altre fabulós observatori de Lisboa. En el seu cim, es troba l'església de la Senhora do Monte i, al seu costat, un bar amb unes vistes privilegiades sobre l'entramat de carrers i teulades vermelles que conformen la capital lusitana.
Entre un i altre, a la falda de la Muntanya São Jorge, s'estén un dels molts barris en què la vella i la moderna Lisboa conviuen en aparent harmonia. Els locals pensats per a turistes s'han anat colant entre les vetustes cases on la roba s'estén a la porta i la televisió i la música s'escolten des del carrer, que fa olor de roba acabada de rentar.
Els noms (rua do Recolhimento, beco do Recolhimento...) evoquen la pretesa pau del lloc. En plena tardor, amb prou feines hi ha turistes que passegen per aquests carrers estrets i empedrats on s'assenten cases de façanes blanques, cases adornades amb la bonica rajola portuguesa, cases gairebé derruïdes ...
Aquest aire decadent és un dels grans atractius de la capital de Portugal. Perviu i és a tot arreu, tot i els evidents esforços realitzats per recuperar alguns dels molts edificis majestuosos que ennobleixen la ciutat.
Al costat de les enormes lones que anuncien processos de restauració sorgeixen, cada vegada més, petits locals que confirmen l'imparable avanç del món hipster, també a Lisboa.
'Há café no alfarrabista' és un cafè tan original com el seu nom –un alfarrabista és el que de manera afrancesada anomenaríem buquinista i de manera més nostrada, venedor de llibres de segona mà–, situat a la rua da Madalena, molt a prop de la famosa església del mateix nom.
És fàcil veure allà, en un ambient molt acollidor, nois amb ulleres de pasta i barba de setmanes buscant velles joies literàries o prenent un menú per 7,50 euros o fent les dues coses, no necessàriament a un temps.
El Mercat da Ribeira no és hipster, però sí un exemple de la creixent moda de convertir els vells mercats en centres gourmet on es desenvolupen, a més, altres activitats.
Restaurat parcialment per la revista Time Out, la seva actual gestora, el vell mercat majorista de Cais de Sodré ofereix des del maig passat una oferta gastronòmica que inclou alguns dels més prestigiosos xefs lusitans.
Al voltant d'una enorme esplanada, els famosos cuiners ofereixen cuina d'autor a preus assequibles per a gairebé totes les butxaques: 12 euros. Amb ells, competeixen algunes cadenes selectes com O Prego da peixaria, que proposa hamburgueses d'allò més originals per 7 euros. La de bacallà amb grelos en caco de ceba –el caco és una coca de pa típica de l'illa de Madeira– i la de salmó i calamar amb tomàquet i algues en caco de tinta de calamar són molt recomanables.
Es mengen al mig de l'esplanada, en unes llargues taules de fusta on la gent es barreja i se seu allà on més li plau o on queda un buit. Els divendres i dissabtes a la nit no sempre és fàcil trobar-lo. El lloc està molt de moda i, com a més ofereix música en directe i alguna que una altra botiga in en què comprar sabons, plantes o productes típics del país, atrau molta i molt variada gent.
És clar que si el que es busca és un mercat tradicional, el millor és desplaçar-se al de Benfica. Els turistes ho desconeixen i les autoritats ho maltracten, però el barri és un excel·lent termòmetre per mesurar la temperatura econòmica i el malestar social de la Lisboa del carrer, de la qual no s'exposa a l'aparador.
A Benfica, es concentra la gent que va a treballar al centre, la mateixa que descobreix amb sorpresa com l'urbs tot just ha estret els llaços amb l'estuari del riu Tajo a través d'un passeig que va des del frontal de la Praça do Comerço, ja totalment restaurada, fins al Cais de Sodré.
A la marge lisboeta, unes rampes de formigó que moren a l'aigua fan de sorra sobre la qual estendre's a prendre el sol, a llegir o a xerrar una estona. Just per sobre, un passeig amb arbres i amb una mica menys de ciment desemboca en un quadrat amb excel·lents vistes sobre l'altra ribera del riu, on s'alça, majestuós, el germà petit del Crist de Corcovado de Rio de Janeiro.
Contemplar-lo recolzat en una de les gandules que hi ha instal·lat un quiosc de begudes mentre es pren, per exemple, un bon vi portuguès és un plaer fora de tot dubte.
El passeig, ja no tan acondicionat, continua recorrent tota la ribera del riu fins passat el Pont 25 d'Abril i és el lloc preferit de molts corredors i ciclistes per practicar la seva activitat sense haver de patir les tortuoses pendents de la ciutat.
Just abans d'arribar al pont, la Doca de San Amaro, una vella estructura portuària reconvertida en port d'amarratge, ofereix nombrosos bars i restaurants les terrasses dels quals són una temptació. De nou, les vistes sobre el riu i el Crist de Corcovado compensen la permanent contaminació acústica que es desprèn del pont.
Per sobre, passen els cotxes i el tren. I just a sota d'ell, cobertes per una estranya estructura blanca, hi ha unes pistes de pàdel d'allò més curioses.
No menys curiosa és la Pensão Amor, un antic bordell reconvertit en local de moda. Es troba al carrer Alecrim, a la zona de Cais de Sodré, i és un altre exemple de reeixida reconversió. S'accedeix a ella per una escala amb dibuixos i pintades d'allò més suggerents i, un cop a l'interior, l'oferta dels seus tres salons abasta gairebé tots els gustos.
A més de música i beguda, hi ha una llibreria eròtica i una botiga de llenceria extrema que obren en horari nocturn. Els dijous, en un dels seus salons, el de decoració més discotequera, es pot veure un espectacle de barra americana.
Els dissabtes, però, la Pensão Amor s'omple i les cues per entrar són llargues. Així que el millor per gaudir de la decoració del local i prendre alguna cosa tranquil·lament en un dels seus balcons és anar entre setmana.
Els voltants de la zona, però, estan plens de locals nocturns amb jazz, flamenc i burlesque, segons el dia, i copes i música variada, els caps de setmana. Beure i xerrar al carrer també forma part del paisatge nocturn d'aquesta zona, especialment a la part de darrere del Mercat da Ribeira.
Allà es localitzen O Cantinho da saudade I, Solar da Ribeira i Quero-te no cais, bars carrinclons i populars que atrauen la massa: el got de cervesa Imperial costa allà 50 cèntims, així que la nit pot ser molt llarga i molt regada per bastant poc.
Deixar Lisboa cap a la costa Caparica, després d'un dissabte de festa, és una opció excel·lent si el que es busca és compensar els excessos amb naturalesa i pau. I no cal anar-se'n molt lluny. A uns 20 minuts amb cotxe, es troba Fonte da Telha, un extens arenal situat entre el mar i un impressionant turó fòssil cobert, en aquesta època, de verd.
Durant anys, entre el turó i la platja es van aixecar, sense llicència, cases que enlletgeixen el paisatge. Algunes es van paralitzar, però la majoria segueixen en peu i fins i tot donen allotjament als visitants que s'acosten a passar uns dies, ja sigui per gaudir del sol durant l'estiu, o per surfejar durant tot l'any.
Diversos locals a peu de platja serveixen menjars i copes. El Kailua és un d'ells. I la seva terrassa és el millor lloc per contemplar el mar i el sol posar-se a l'horitzó.
Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Lisboa.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
