Santiago Segura la va triar per rodar algunes escenes de la cinquena entrega de la delirant saga Torrent. Una marca de cervesa japonesa, per promocionar la seva gamma 0,0. Grans noms de la cosmètica internacional, per presentar al món algun dels seus productes estrella.
Menorca, amb els seus espectaculars paratges i les seves fabuloses platges, és un cobejat plató natural i el refugi predilecte dels famosos que copen les portades del Hola, però també dels mundans viatgers que busquen l'admirada bellesa balear a ritmes més pausats.
Davant la més popular Mallorca i la marxosa Eivissa, Menorca, la més oriental i septentrional de les Illes Balears, es ven encara amb cert toc d'exclusivitat. Ni apareix en els catàlegs turístics low cost ni promet festa set dies a la setmana. Els seus encants són uns altres.
Per exemple, els molts i molt variats arenals que cisellen el seu contorn, petites cales paradisíaques al sud, platges de sorra fosca en l'accidentat nord.
El perfil gairebé caribeny de Macarella, Macarelleta i Cala Turqueta, al sud de l'illa, amb les seves aigües turquesa i la seva sorra blanca, té poc a veure amb el de la seva veïna Binigaus, d'aigües més agitades i caletes de roca rogenca, i menys encara amb el de l'extensa Algaiarens, un plat envoltat de dunes i pins que, al nord, recorda més al Cantàbric.
Arribar a qualsevol d'aquestes platges des de la bonica Ciutadella no suposa grans diferències de distància. L'elecció depèn, seguint el consell dels vilatans, del temps.
“Mirin de quin costat bufa el vent per decidir a quina part de l'illa anar. Si bufa Tramuntana, vagin al sud i si bufa Migjorn, al nord”, aconsellen els veïns.
És la norma general. No garanteix l'encert al cent per cent, però acostuma a funcionar. La tramuntana, el fred vent que va inspirar Josep Pla i Salvador Dalí, entre d'altres artistes, bufa del nord i per això convida a anar cap a les platges del sud. Quedar-se a una d'elles quan el que empeny és el Migjorn és, a més d'una missió gairebé impossible, és d'allò més desagradable. La sorra es torna fera i no hi ha manera de gaudir del verd paisatge que envolta les cristal·lines aigües.
En aquest cas, és millor contemplar els hipnòtics blaus de Cala Turqueta, Macarella i Macarelleta des dels turons que les envolten i caminar pels camins que uneixen aquests tres paratges únics, als quals també s'accedeix a peu en el seu tram final perquè la profusa vegetació obliga a deixar els vehicles a una prudencial distància.
Es necessita, per això, anar proveït d'aigua i menjar, ja que només hi ha un xiringuito a la Macarella, acostuma a estar ple i aquest tampoc li fa cap favor al paisatge, pràcticament verge per la resta.
És, però, el sud la zona més popular de l'illa i la més freqüentada pels turistes, que s'arremolinen en els hotels i apartaments que envolten Far d'Artrutx, Cala en Bosch, Son Xoriguer, Cala Galdana, Sant Tomàs i Cala en Porter, les àrees més construïdes.
Allotjar-se a Ciutadella, la ciutat més poblada de l'illa per davant de Maó, la capital, permet gaudir del seu molt bé conservat casc antic, una petita zona semiamurallada i semipeatonal sobre els masos i construccions medievals de la qual s'alça la bonica Catedral de Santa Maria.
El port de Ciutadella combina restaurants de luxe amb els que fan del menjar insípid i insubstancial el seu gran negoci. Entre uns i altres, el Tritó és una decent opció per provar les “pilotes amb tomatigat” (mandonguilles amb salsa de tomàquet) i la sípia amb salsa, dues tapes típiques de la zona, molt més gustoses en qualsevol bar de carretera de qualsevol poble menys visitat com Sant Lluís.
Per menjar bé i a bon preu a Ciutadella, cal fer el que es fa a qualsevol lloc: preguntar als vilatans. O, si no, acostar-se a la zona del mercat, que és d'allò més bonic, i fer parada a l'Ulisses, sota els porxos: cuina moderna amb productes típics de la terra, assequible per a la majoria de pressupostos.
Però si el que es vol és festa, s'haurà de tornar al port de Ciutadella a buscar-la. Allà es concentren la majoria de discoteques i bars musicals de la ciutat, encara que s'hagi d'esperar al juliol i l'agost per veure'ls plens a vessar.
Menorca, una illa cara per a la majoria de butxaques joves, mai va atreure a qui busca gresca.
Sí, en canvi, als amants de les caminades i dels cavalls, que troben aquí el seu paradís. La llegenda explica que era a cavall com els illencs vigilaven i defensaven la seva terra allà pel segle XIV, des del “Camí de Cavall”, un camí de costa que envolta tota l'illa i que avui s'utilitza bàsicament per a excursions organitzades.
Els ciclistes, que compten amb poques ciclovies, s'aventuren també per alguns trams i, quan no, suen la cansalada pels estrets i sinuoses carreteres comarcals que uneixen uns pobles amb altres.
Menorca s'ha obert a la circulació rodada a través d'una única autovia, que parteix l'illa per la meitat en sentit horitzontal i uneix Maó, a l'est, amb Ciutadella, a l'oest. D'ella surten les ramificacions que permeten arribar, per exemple, a la platges del nord, habitualment menys concorregudes.
De sorra i aigües més fosques, les cales del nord també tenen els seus atractius. Acostumen a ser més extenses que les seves veïnes del sud, que es massifiquen de seguida, i el seu paisatge sol ser més singular.
Binimel.là, per exemple, serveix de pati d'esbarjo a un grup d'oques que es refugien als voltants i, diverses vegades al dia, surten a lluir-se entre els banyistes que prenen el sol.
A poc més d'un quilòmetre a peu, entre un paisatge rocós i una mica àrid, Cala Pregonda sorprèn per la seva sorra daurada i pels penya-segats i petits illots que la protegeixen. Les seves aigües, més clares, són ideals per a bussejar.
Seguint la costa nord, cap a l'oest, la Cala d'Algaiarens és del millor que hi ha per nedar –un cop sortejades les roques que entorpeixen l'entrada a l'aigua en algunes zones– i, si es prefereix, també per caminar per la muntanya des de la que s'observa perfectament la platja amb les seves dunes.
Tirant cap a l'est, la geografia s'accidenta, els caps es succeeixen i els fars es presenten com un altre dels grans atractius de la zona. El de Cavalleria, situat al cap que porta el mateix nom, va començar a funcionar el 1857 i és el més antic de Menorca.
Apareix al final d'una carretera estreta i amb clots, com sorgint del no-res, es pot visitar i és un lloc privilegiat per veure com el sol se'n va a dormir i com s'aixeca, abans que en cap altre punt de les Balears o de la Península.
Creuant tot Menorca, de nord a sud, en un punt gairebé diametralment oposat al Far de Cavalleria, la Cova d'en Xoroi també és un excel·lent mirador per contemplar els capvespres prenent una copa.
Situada en un penya-segat de la Cala en Porter, la cova ha acondicionat els seus racons amb barres de bar, taules i bancs de fusta, i les seves terrasses naturals amb decoració chill-out.
Durant el dia, és un elegant lloc de copes on l'entrada costa uns nou euros i inclou una consumició. A partir d'aquest mes d'octubre no vagin abans de les tres de la tarda perquè no la trobaran oberta. Passades les onze, la cova es converteix en una de les discoteques més freqüentades de l'illa.
Molt menys coneguda però potser més interessant és Lithica, una pedrera de marès que, des que va deixar de funcionar com a tal el 1994, es va convertir en una mena de refugi cultural per iniciativa d'una escultora.
Durant l'estiu, entre les enormes parets verticals de impressionant acústica se celebren concerts. Però fins i tot quan no n'hi ha, passejar pel laberint i pels jardins adjacents que han recuperat espècies endèmiques de l'illa és un plaer que ningú hauria de deixar de donar-se.
Lithica, a tan sols un quilòmetre de distància de Ciutadella, és només un dels monuments petris de Menorca. L'illa és riquíssima en construccions megalítiques que es remunten a l'Edat de Bronze. El conjunt talaiòtic de TrepucO –a dos quilòmetres de Maó–, el poblat prehistòric de Son Catlar i el de Talatí sobresurten entre els molts talaiots que es conserven a l'illa, que ha fet de la pedra una de les seves senyes d'identitat.
Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Menorca.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
