Oviedo és una ciutat sorprenent. Situada en el centre geogràfic del Principat d’Astúries i pas obligat del Camí de Santiago, l’antic bastió del regne astur de Ramiro i Pelai desconcerta el viatger perquè sota la capa de provincianisme i reminiscències franquistes en carrers i monuments, s’amaga un esperit rebel que encisa amb la seva sidra, les seves cassoles de fabes i els seus formatges, la seva rica mitologia pagana i la seva cultura cosmopolita.
A partir d’un casc vell peatonal presidit per la majestuosa Catedral i ple de palaus senyorials i de carrers empedrats, la capital asturiana s’estén per una àmplia vall i s’enfila als turons més pròxims fins a besar els peus de les esglésies preromàniques de Santa Maria del Naranco i San Miguel de Lillo, vestigis d’un esplendorós passat de guerres contra els àrabs i úniques en el món pel seu estil arquitectònic entre l’art visigòtic i el romànic.
A Oviedo tot és verdor i tot transpira humitat. La pluja acompanya quasi sempre, estiu inclòs, i a cada racó de la ciutat les fonts ofereixen aigua clara i fresca al caminant. Amb aquest paisatge de muntanya costa d’imaginar que a pocs quilòmetres cap al nord el Mar Cantàbric ens espera en sorprenents platges com la de Gulpiyuri i en pobles com Cudillero, bressol del plat de pobres a base de peix sec conegut com a curadillo, i Llastres, escenari de l’exitosa sèrie televisiva Doctor Mateo.
La ciutat provinciana que tant criticava Leopoldo Alas Clarín a La Regenta és ara una ciutat neta, monumental, cultural i cosmopolita que no ha dubtat a sacrificar en l’altar de la modernitat la seva llengua pròpia, el bable, idioma d’origen astur-lleonès amb un fort caràcter rural sorgit de la barreja entre l’astur dels colonitzats i el llatí dels colonitzadors. Avui el bable es parla poc al carrer i, on es parla, sobretot als pobles de l’interior, es fa ple de castellanismes degut a l’empremta deixada durant el segle XX per l’emigració d’altres zones d’Espanya a les conques mineres asturianes. Només una graciosa entonació bastant semblant al gallec i el costum d’afegir diminutius a la conversa identifiquen l’asturià.
Malgrat ser la capital d’Astúries, Oviedo és una ciutat petita i ocupa el segon lloc, per darrere de Gijón, en el rànquing de població del Principat. En els seus carrers encara conviu el ranci olor a naftalina de sotanes i d’uniformes militars del seu passat amb el present de centre universitari i cultural. El clima tampoc acompanya la major part de l’any. Després d’un llarg i desagradable hivern del nord, que submergeix Oviedo en una humida letargia, la ciutat revifa quan arriba el curt estiu i es converteix en parada obligada per al turisme, sobretot el nord-americà gràcies al director de cine Woody Allen i a la seva pel·lícula Vicky, Cristina, Barcelona.
La crisi econòmica ha fet molt de mal en el teixit social de la ciutat i del seu entorn, bàsicament industrial i miner; ha disparat els índexs d’atur i ha obligat els asturians més joves a emigrar lluny. Per això, el manà del turisme és sempre benvingut i encara ho és més si la invasió arriba amb ganes de gastar-se els dòlars sense control. Restaurants, bars, comerços, hotels i tavernes disparen els preus fins a xifres sorprenents per al turista nacional i aconseguir una taula per sopar en el centre es converteix en una gesta quasi impossible. Només els culines de la sidra espichá ens entretenen durant l’espera.
El més típic és arribar al casc vell pel carrer Gascona, conegut com el carrer de la sidra perquè és ple de sidreries, de terrasses i de xivarri. Aquest típic carrer desprèn una peculiar olor dolça per la sidra vessada, que es converteix en pegament per a les sabates que la trepitgen. El so de les gaites tocant Asturias patria querida guia els nostres passos fins arribar a la gran plaça que s’obre davant de la Catedral i que presideix una bonica escultura d’Ana Ozores, la protagonista de la novel·la de Clarín. Tanmateix, abans d’arribar a destí és recomanable aturar-se al forn que fa cantonada entre els carrers El Águila i Jovellanos per menjar-se una bona ració d’empanada de cabrales i de bollu preñau a preus molt assequibles.
El decimonònic casc vell d’Oviedo és petit i està ple d’esglésies, de boniques places, de palaus ostentosos i d’escultures sorprenents que es converteixen en un cobejat objecte per fotografiar com a record. No s’ha d’oblidar visitar el bonic mercat d’El Fontán, la reconstrucció del qual va generar una gran controvèrsia a la ciutat per ser massa moderna, com tampoc s’han d’oblidar visitar les botigues de productes típics asturians, començant pel seu famós xoriço que es cuina, com no podria ser d’una altra forma, a la sidra. El passeig es completa amb una visita al Campo de San Francisco i al carrer comercial Uría, nexe d’unió entre la moderna Oviedo i la vella Vetusta de La Regenta.
El complex preromànic de Santa Maria del Naranco i de San Miguel de Lillo és de visita obligada, igual que l’església de San Julián de los Prados, a pesar de les interminables cues i del llarg i empinat camí que hi ha des de l’aparcament fins a l’entrada. Les vistes sobre la vall i sobre Oviedo són impressionants i, si la sort acompanya i llueix el sol, el contrast entre el color clar de la pedra pulcrament restaurada, el verd dels prats del voltant i el blau del cel fan saltar les llàgrimes d’emoció davant de tanta bellesa. L’única cosa que molesta és el soroll incessant dels visitants.
Si ens queda temps per fer una escapada i no ens interessa la platja, Avilés és el lloc indicat. Molt ben connectada amb Oviedo gràcies a una fantàstica autovia, Avilés és industrial, per suposat. En el marge dret de la ria, s’erigeix el parc empresarial del Principat d’Astúries, conegut popularment com a Pepa. Tanmateix, degut a la forta immigració patida durant el segle XX d’altres zones del nord d’Espanya, Avilés també és una ciutat cosmopolita, amb molts diners i una intensa vida cultural.
Just davant de la Pepa i a l’altra banda de la ria, la petita ciutat es mostra molt bonica i neta, i els carrers empedrats i porticats del centre històric són sorprenents. El millor és aparcar el cotxe a l’avinguda del doctor Severo Ochoa per no haver de pagar zona blava i des d’allà travessar la plaça del Carbayedo, plena de sidreries, fins al carrer Galiana, també ple de sidreries per variar i de bellíssimes cases senyorials.
El més recomanable és deixar-se emportar i perdre’s pels seus carrers peatonals amb un bon mapa de la ciutat. Els nostres passos ens poden dur fins a la gran plaça d’Espanya –on una caravel·la presideix l’ajuntament– i triar entre girar a l’esquerra i baixar fins al barri pescador i el bonic mercat d’Abastos pel carrer comercial La Cámara o tirar cap a la dreta. En el cas de triar aquesta última opció, el més aconsellable és dirigir-se cap al pont de San Sebastián. Just davant i per a sorpresa del visitant s’erigeix el Centro Cultural Internacional Avilés, obra de l’arquitecte brasiler Oscar Niemeyer.
L’edifici –del típic formigó armat, formes arrodonides i blanc marca de l’artista– contrasta amb el fons industrial i amb les famoses cinc xemeneies que presideixen el polígon siderúrgic d’Avilés creant un suggerent paisatge postnuclear. El Centro Cultural, inaugurat l’any 2011, és el projecte més ambiciós de l’arquitecte brasiler a Europa i per sí sol la visita ja val la pena. A Astúries res és el que sembla.
Vueling ofereix vols diaris a Oviedo des de Barcelona
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
