Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La izquierda busca reconstruirse ante el nuevo ciclo político
El PP de Ayuso bloquea la investigación de los negocios de su pareja
Opinión - 'Un español cuenta algo muy sorprendente', por Isaac Rosa
Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

Si et perds en un bosc a Islàndia

Zona geotèrmica de Seltun, Islandia / Víctor Saura

Víctor Saura

Al sud d’Islàndia, prop d’un poblet anomenat Sandvik, s’aixeca un pont que no porta enlloc. L’anomenen el pont entre continents, perquè els seus escassos vint o trenta metres uneixen les plaques tectòniques euroasiàtica i americana, perfectament visibles i encarades en aquest punt de l’illa.

Si passeu pocs dies a Islàndia no cal ni que us hi atureu, hi ha vistes infinitament més espectaculars que aquesta, però el pont de Sandvik simbolitza a la perfecció el caràcter d’aquest país, de cultura i tradicions escandinaves però fortament impregnat de l’american way of life. És a dir, de tipus alts, rossos i d’ulls clars que sense conèixer-te de res et pregunten què has de fer si et perds en un bosc a Islàndia.

La resposta és posar-se dret. Així és com t’assabentes que gairebé no hi ha un arbre a tot el país. El clima subpolar i la intensa activitat geològica (cada cinc anys escup lava algun volcà) li donen al paisatge un aire lunar, fet que l’ha convertit en el plató a l’aire lliure de moltes pel·lícules de ciència ficció.

De fet, la independència islandesa de Dinamarca, el 1944, està molt lligada a l’arribada de l’exèrcit nord-americà, que durant la Segona Guerra Mundial hi va muntar una gran base militar per impedir una eventual annexió per part de l’Alemanya nazi. Allò queda massa a prop de casa, deurien pensar. Amb la guerra freda s’hi van acabar d’instal·lar i precisament Reikiavik va ser la ciutat escollida per Reagan i Gorbatxov iniciar el desgel, en aquest cas geopolític, i donar-se la mà per primer cop, el 1986.

Coses que cal saber abans d’escollir Islàndia: és un país car, sí, però no més que els seus parents continentals; qualsevol cosa, fins i tot la més inversemblant, es pot pagar amb targeta de crèdit, des d’un taxi a un hot dog en una paradeta de carrer; a l’estiu no busqueu la nit ni les estrelles, tan sols una penombra cobreix la llum solar durant les primeres hores de la matinada; i evidentment us farà falta un cotxe (o un 4x4 si penseu endinsar-vos més enllà de la carretera asfaltada que circumval·la l’illa).

Al país de Björk i Gudjohnsen (dos herois nacionals) no hi ha autopistes ni autovies ni res que s’hi assembli, gairebé totes les artèries que surten del sistema circulatori orbital són pistes de terra, i tampoc mai no hi va arribar el ferrocarril. Quin sentit tindria en un país de morfologia accidentada amb una extensió que triplica la de Catalunya i té una població 25 vegades menor?

A la capital i els seus voltants s’apleguen prop de la meitat dels 300.000 habitants de l’illa (lògic, és l’únic indret on la neu no és perpètua durant els llargs mesos d’hivern); mentre que al que aquí ens agrada dir 'territori', la principal ciutat (Akureyri, al nord) té més o menys tants habitants com Berga o Palamós: no arriba als 18.000.

Explosió de natura

Però precisament és aquesta escassa presència humana el que converteix Islàndia en un país d’una bellesa colossal. I de tan sobrada com va de virginal natura en realitat no fa falta ni un 4x4 ni calçar-se un trekking de quatre hores per gaudir-ne. Amb un utilitari convencional i uns minuts de camí a peu n’hi ha prou per carregar la retina d’un fotimer d’imatges de postal.

Als catalans ens agrada dir que som uns privilegiats perquè en determinats moments de l’any podem estar esquiant pel matí al Pirineu i fent una capbussada per la tarda a la Costa Brava. A Islàndia es pot navegar pel llac d’una glacera, passejar per una platja de sorra volcànica, sortejar un pendent pel que regalima sofre bullent i treure el cap per un imponent penya-segat habitat per frarets (aquelles aus que s’assemblen als pingüins), tot això en l’espai de tres o quatre hores màxim. Però no ens equivoquem. Les distàncies són enormes i qui estigui pensant en donar tota la volta a l’illa que calculi que necessitarà cinc o sis dies amb llargues tirades de cotxe.

En fi, les comparacions són odioses, però encara me’n queda una: diuen els mateixos islandesos que en els darrers anys s’ha disparat el turisme, per efecte de la momentània devaluació de la seva divisa arran de la crisi bancària que va patir el país. Qui diu això no deu haver passejat mai per la Rambla de Barcelona un dissabte de juliol.

En realitat, a Islàndia només trobes una densitat de turistes moderadament alta en els llocs més típics, com el guèiser d’Strokkur (el de Geysir, al costat i que va donar nom al fenòmen, està pràcticament inactiu, mentre que el d’Strokkur esclata cada quart d’hora) o la famosa llacuna blava, formada per una aigua caldosa amb una alta concentració de fang blau de sílice molt relaxant i tonificant (val la pena malgrat que l’entrada no és precisament barata, però si algú té al·lèrgia a les turistades pot optar per banyar-se en una piscina termal, n’hi deu haver una a cada poble). A la resta, la densitat de turistes és baixa o molt baixa, la qual cosa de vegades es troba a faltar perquè en justa correspondència també ho és la de benzineres i infraestructures hoteleres.

Un últim consell per aquell qui estigui pensant en viatjar a Islàndia que m’hauria agradat rebre abans de fer-ho jo. Des del petit aeroport de Reykiavik (l’internacional,a Keflavik, és on abans hi havia la base militar dels EUA) hi ha vols a Groenlàndia d’anada i tornada el mateix dia (per ells és com anar de Barcelona a Palma de Mallorca). Contractar-los in situ i per l’endemà, i a sobre si vas amb criatures, surt per un ronyó i part de l’altre. Per contra, fent-ho amb setmanes o mesos d’antelació els bitllets surten bastant bé de preu. O això diuen. I si a Islàndia la natura és aclaparadora, imaginin el que deu ser a la terra dels esquimals.

Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

Etiquetas
stats