“No hi ha una tendència internacional a implantar revàlides”

Paulo Santiago, analista de polítiques educatives al Directorat d'Educació de l'OCDE, va visitar Barcelona la setmana passada per presentar, de la mà de la Fundació Jaume Bofill, el seu informe Sinergies per millorar l'aprenentatge de l'alumnat. Una perspectiva internacional sobre l'avaluació. Després d'estudiar els sistemes d'avaluació de 28 països de tot el món, Santiago adverteix que cal buscar un equilibri entre les necessitats estatals i les locals, i aporta algunes claus per millorar l'aprenentatge dels alumnes a través d'unes bones polítiques d'avaluació.

Quin país hauríem d'adoptar com a model per a dur a terme polítiques d'avaluació que garanteixin una millora?

Hi ha moltes diferències entre països, i depèn de la seva cultura de l'avaluació, de la seva maduresa en aquest sentit i de la seva pròpia experiència. Hi ha sistemes basats en la professionalitat docent -Nova Zelanda, Austràlia ...-, n'hi ha que compten amb una avaluació formativa molt desenvolupada, és a dir, que situen la formació de l'estudiant com a prioritat- aquests són els països nòrdics: Suècia, Dinamarca, Finlàndia...-, i després hi ha els sistemes basats en la rendició de comptes, que aposten pels incentius. És el cas dels països anglòfons.

Cap a aquest últim model avança Espanya, amb una nova llei que aposta perquè els centres retin comptes davant dels ciutadans. Un exemple en serien els rànquings.

Els rànquings solen basar-se en una prova escrita que només capta una part dels objectius d'una avaluació, i això és perillós. Si jutges a un centre només amb aquesta prova, amb els efectes que després tindrà això sobre la pròpia escola i la plantilla -la seva posició en la llista-, pots provocar que el que s'imparteixi a l'aula sigui únicament el que després s'avaluarà. I, d'altra banda, estàs jutjant en funció d'uns resultats, però aquests tenen diversos factors d'influència, entre els quals hi ha els entorns familiars i socioeconòmics. No es poden comparar els resultats entre escoles de manera crua, sense ajustar aquests factors.

Una altra forma de rendició de comptes serien les revàlides? La nova llei aposta per proves externes, a 4t d'ESO i batxillerat, sense les quals no es podrà obtenir el títol.

En termes d'utilització, aquest model és útil per mesurar els coneixements dels alumnes, però si no hi ha intenció formativa difícilment es pot ajudar els docents a millorar l'aprenentatge individual de l'alumne. Molts països tenen aquest últim com el seu únic objectiu en les seves polítiques d'avaluació.

Llavors, ¿les revàlides no són proves habituals en els països que ha estudiat?

No hi ha una tendència internacional en termes d'exàmens d'aquest tipus amb conseqüències per als alumnes. El que sí hi ha és una tendència cap a proves estandarditzades que serveixin monitoritzar el sistema i corregir errors. Però sense efectes sobre les notes dels estudiants. Encara que és una opció, però llavors l'important és diversificar suficientment les proves. Un docent en una aula és capaç de captar molts més matisos que haurien d'intervenir en una avaluació: expressió oral, el progrés diari, etc.

Està insinuant que s'hauria de donar més autonomia als centres? Les revàlides, segons la llei en qüestió, s'elaboraran a Madrid i seran les mateixes per a tots els alumnes de l'Estat.

Això ja és una qüestió política, d'organització d'un país, i té a veure més amb els currículums. Si hi ha uns continguts elaborats a nivell estatal, té sentit que les proves també ho siguin. És important que les proves estiguin alineades amb els objectius d'aprenentatge. Però en el nostre informe defensem que cal un equilibri amb les necessitats locals, amb un currículum més local i, per tant, proves també locals.

Les avaluacions externes que es realitzen a Espanya, tant PISA com les que elabora periòdicament el Ministeri, així com les que organitza a Catalunya la Generalitat, només tenen en compte les matemàtiques i les competències lingüístiques. Quina opinió li mereix?

És una cosa habitual. Però cal tenir en compte una cosa: al final, allò que avalues ​​acaba sent el que més tens en consideració, i el que més aprendran els alumnes. Així que si no avalua les competències artístiques o les relacionals, per posar un exemple, al final no les tindràs en compte a les classes.

Vostè s'ha reunit amb els responsables de les polítiques educatives de Catalunya. Què els ha recomanat?

Que plantegin l'avaluació com un tot, de manera holística. Avaluar als alumnes, els docents, els centres... com un tot. Amb això es desenvolupa un marc d'avaluació efectiu. Després cal preparar els agents capaços de realitzar aquestes avaluacions. Però sens dubte l'avaluació dels docents és fonamental per assegurar que saben utilitzar els resultats per millorar l'aprenentatge dels alumnes. Si bases les polítiques d'avaluació en la rendició de comptes i no desenvolupes una estratègia perquè això tingui un impacte a l'aula -i això s'aconsegueix a través de la capacitació dels docents-, estàs perdent el temps i els diners. Per això defensem també l'avaluació externa de l'activitat docent, per millorar la pràctica del seu desenvolupament professional.

Amb incentius en funció dels resultats que aconsegueixin els seus alumnes?

De nou és una opció. Però encarna els seus riscos: el docent podria centrar-se en orientar la seva activitat lectiva per aconseguir bons resultats, obviant la resta.

Les seves recomanacions, com les proves externes a docents, requereixen més recursos. És possible implementar mesures com les que planteja amb l'actual situació d'escassetat?

En primer lloc, les avaluacions són una gran prioritat pressupostària per a molts països. Però es poden reorientar els recursos. Per exemple, parlant de l'avaluació dels docents, evidentment no seria lògic basar-la en incentius econòmics, però sí en plans de desenvolupament professional.