Lloc de plors, de llàgrimes, de súpliques, d’abandonaments, d’acolliments, de resurreccions, de pors, d’incerteses, d’alegries, de creences, d’estudis, d’esdeveniments, de guariments, d’enveges, d’ajudes, de consol i de crueltat, amb bates que belluguen com danses contemporànies, vestits tots blancs, verds o taronges, llargs o curts, amb mànigues o sense, amb fonendoscopis al coll, afortunats brodats a les butxaques, tots ells amb una creu al pit signe de tot i de res. Heu vist aquest hospital?
Begonya Calomarde Mord, auxiliar administrativa d’Admissions d’Urgències de l’Hospital Maternoinfantil de Vall d’Hebron, escrivia aquest poema fa més de 12 anys per acomiadar a un company. Ara el centre l’ha recuperat en motiu del 60è aniversari de l’hospital.
L’Hospital Vall d’Hebron s’ha convertit en un centre referent de la sanitat catalana i ha estat referent en molts altres indrets del món que n’han parlat en moments tan importants com quan un equip del centre va fer el primer transplantament complet de cara al món. És l’hospital de referencia dels catalans, on, com explica el doctor Miquel Vilardell, “és l’última estació on els catalans poden anar”.
El 1947 es construïa aquest hospital però no obriria les seves portes fins vuit anys després, en un moment en que una Catalunya immersa en una dictadura i que patia fortes mancances de serveis sanitaris públics, començava a obrir-se una mica econòmicament. El 1955 fou inaugurat el centre principal, anomenat aleshores Residencia Sanitaria Francisco Franco, que funcionava com a centre obert, sense plantilla mèdica fixa i que atenia principalment els malalts quirúrgics. Un edifici de 13 pisos d’altura.
La Lola Garrido, veïna d’Horta i pacient de Vall d’Hebron des de fa molts anys, recorda que el pare del seu marit va ser operat de l’apèndix a Vall d’Hebron tot just acabava d’obrir el centre. Després va ser operat el seu marit i més endavant fins i tot ella. “Pujàvem al Vall d’Hebron amb l’autobús número 19 i quan va arribar el metro tot va canviar. Quina riquesa poder anar-hi amb metro, hi ets en 10 minuts”, relata aquest veïna a Catalunya Plural tot mostrant els canvis que queden impregnats al pas del temps.
El nom de Residencia quedaria gravat en la ment de molts veïns del barri d’aquella època que encara avui anomenen així l’hospital, malgrat canvies de nom l’any 75. “Potser tarden un any en atendrem però a la Residència m’ho solucionen tot”, comentava fa poc una veïna a una zona propera de l’hospital. Una declaració que va escoltar la Carme Roig, directora d’hoteleria del Vall d’Hebron i una de les treballadores que més anys porta a l’hospital.
“Vaig arribar-hi el 19 de desembre de 1974 com a infermera del centre gran de cremats”, explica Roig a Catalunya Plural. “Fou una experiència molt gran per a mi, era un gran centre”, explica. D’aquella època recorda el bon ambient entre els treballadors, que diu, eren tots molt joves.
Uns anys abans que la Carme arribes, cap els seixanta, l’hospital va gaudir d’un fort desenvolupament amb la creació de noves àrees de diagnòstic i tractament i un nou model que incloïa nous centres especialitzats i espais de suport. En concret al 66 i al 67 es van obrir els centres maternal infantil i l’hospital de traumatologia i rehabilitació. Un avenç que com explica Vilardell, amb l’arribada del doctor Agustí Pere i Pons al 68, va suposar passar de tenir un centre només quirúrgic a un de mèdic quirúrgic. Aquesta evolució va acabar d’agafar forma el 71 amb la vinculació de la Universitat Autònoma de Barcelona, moment en que es converteix en hospital assistencial quirúrgic docent.
Vall d’Hebron es va transformar molt ràpid en una instal·lació sanitària d’atenció integral de referència dins de la xarxa hospitalària pública de l’estat. Al 68 va acollir la primera promoció de metges interns i residents (MIR), fou el segon centre autoritzat en tot Espanya, després de la Clínica Puerta de Hierro de Madrid.
Malgrat ser sempre el centre de referència i evolucionar tan positivament, també va passar per moments difícils. Josep Martí, ex director assistencial de Vall d’Hebron, recorda les vagues de metges residents que va haver-hi en tot l’estat els anys 70 i que van repercutir en el centre català, on aquests metges reclamaven millores en les condicions laborals i que va provocar, com explica ell, acomiadaments, alguns temporals.
A finals dels anys 70 i els 80 també foren complicats per l’alta afluència de pacients, que a l’espera de que obris l’Hospital Can Ruti a Badalona o el de Bellvitge a L’Hospitalet de Llobregat, s’anaven acumulant als passadissos de Vall d’Hebron. “Malgrat aquestes coses i molt feina, moltes hores de guàrdia, ho recordo com anys molt bons. Ens agradava la feina, anàvem a l’hospital contents i fèiem amics, érem molt joves”, recorda Martí a Catalunya Plural.
Els anys i la societat s’anaven transformant i també ho feia Vall d’Hebron. Quan Catalunya va adquirir les competències en matèria de salut va crear els seus propis organismes de gestió, així el 1983 naixia l’Institut Català de la Salut (ICS), ens que des de llavors gestiona el Vall d’Hebron i els hospitals de referència a Catalunya. També fou durant la transició quan definitivament va adquirir el nom d’Hospital Universitari Vall d’Hebron.
L’Hospital va anar desenvolupant-se i com explica la Carme, professionalitzant-se cada cop més. “Anys enrere recordo a auxiliars de quiròfan que gairebé no sabien llegir, avui això és impensable”, comenta a Catalunya Plural. De fet, Jordi Colomer, ex gerent de l’hospital, recorda que Vall d’Hebron fou “cabdal” pel desenvolupament de professionals i per la innovació i diu que segons ell la societat “no ho ha reconegut de forma fefaent”
Amb la consolidació dels tres centres que formaven l’hospital i la posada en marxa de noves unitats, com la del Ictus al 2002 o el programa neonatal el mateix any l’hospital fou adquirint encara més la reputació d’excel·lència i referència que avui té. “Es va convertir en un hospital de referència per tot Catalunya, ha tingut un gran valor pel territori i ha donat confiança a molta gent”, explica el doctor Vilardell.
“No me’n aniria a un altre lloc diferent que no fos Vall d’Hebron ni que em paguessin”, diu la Carme que escolta dir a alguns del veïns, i que veu com parlen del centre amb molt “d’orgull”.
Símptoma d’aquest avenç és el reconeixement de Vall d’Hebron com a referent en procediments terciaris d’alta complexitat, referent estatal en més de vint grups de patologies i referencia a Catalunya en cremats, lesions medul·lars, pol·litraumes, síndrome de Marfan, malalties intestinals, esclerosi múltiple, neonatologia i cirurgia fatal.
Cambres i més cambres, d’estar, de dormir, de recuperar-se, de morir, de no morir, de treballar, de discutir, d’explorar, de diagnosticar, de fumar, d’esmorzar, d’escriure, de riure, de patir, de descansar, de guardar, de dinar, del cafè, dels vius i dels morts.
Llits blancs, alts, grans, petits, mòbils, còmodes, incomodes, plens, buits, desfets, per fer, llits esperats, llits anhelats i llits sacrificats.
Coixins grans, coixins portadors de somnis, de pensaments, de paraules, coixins on recolzen els insults, els agraïments, les pors, les llàgrimes, les passions, coixins on s’amaga allò que no es diu. Així és com segueix el poema de la Begonya i que descriu com és aquest centre.
Vall d’Hebron s’ha convertit en l’hospital més gran de Catalunya. Més de 22 edificis i 7.000 professionals. Més de 1.000 llits a disposició dels malalts i 45 quiròfans. Compta també, avui, amb tres àrees d’urgències i 381 consultoris. Vall d’Hebron atén a una població de referència de més de 450.000 usuaris i compta amb un pressupost anual aproximat de més de 560 milions d’euros.
Són molts els procediments capdavanters que ha protagonitzat el centre. El 1970 es va fer la primera hemodiàlisi pediàtrica de tot Espanya, i el 1981 el primer transplantament de ronyó pediàtric de tot l’estat. Uns anys més tard, al 1990, un equip mèdic de l’Hospital feia el primer transplantament de pulmó a tot Espanya. Al 2006 es va crear l’Institut d’Oncologia del Vall d’Hebron, un dels centres de referència sobre el càncer.
El 2011, fa tant sols quatre anys, aquest centre va inaugurar la nova UCI pediàtrica, considerada la millor a Europa en quant a tecnologia i organització. Uns anys abans, el 2009, havia implementat un dels sistemes informàtics més avançats al món que permetia als professionals accedir de forma immediata i segura a l’historial de cada pacient i disposar de totes les probes en format digital per tenir informació clínica en una única plataforma de treball.
Però un dels moments més recents que recorden molts ciutadans és el primer transplantament complet de cara al món que va practicar un equip multidisciplinari del centre català. El receptor fou un jove que havia patit una deformitat greu a la cara causada per un traumatisme i que li impedia respirar pel nas i la boca i que li dificultava deglutir i parlar. Mitjans com el Washington Post o la BBC parlarien aquell dia en un indret destacat dels seus mitjans sobre aquest avenç.
El 2010 va venir plegat de mesures d’austeritat, ocasionades per una greu crisi econòmica que va esclatar un parell d’anys abans, i que van afectar de forma directe al sector de la salut a tot Catalunya. Hospitals com Vall d’Hebron van veure com es reduïa el seu pressupost, tancaven llits i quiròfans durant les vacances i es deixava de contractar a nous professionals. Foren moments difícils que es traduirien en una pressió assistencial cada cop més gran, acumulació de pacients a les urgències o en llargues esperes per operar-se o per tenir hora amb l’especialista.
“Les mesures d’austeritat han comportat que tot i que l’hospital hagi envellit no s’hagin pogut fer els canvis necessaris. En altres èpoques s’hagués plantejat però això ara no es pot fer”, lamenta el doctor Vilardell.
La Carme també lamenta aquesta època i recorda que al 2000 i 2001, quan eren moments millors, a la nit de Nadal van donar llagosta per sopar a tots els malalts. “Anàvem bé de pressupost, ara en canvi això no s’ha pogut repetir”, explica.
“Entenc que tot el sistema sanitari català ha estat pressionat per les restriccions econòmiques i no tant sols Vall d’Hebron i que encara perduren”, comenta per la seva banda Colomer.
Però acaba recordant una cosa en la que tots els entrevistats hi estan d’acord: “en qualsevol cas, pel que recordo, coneixement i ganes de saber respondre a les adversitats de qualsevol mena al Vall d’Hebron en tenen, saben com resoldre-ho. Només cal fer una ullada a la seva activitat clínica.”
Sobre este blog
El Diari de la Sanitat forma parte de un proyecto de periodismo indepeniente comprometido con la defensa del Estado del bienestar. Si quieres participar, ponte en contacto con nosotros a fundacio@catalunyaplural.cat.
Este blog ha sido la plataforma para impulsar un nuevo medio digital:
