Dret a no ser mirades sempre com a dones

Una vegada més ha estat 8 de març i cal parlar dels drets de les dones. Quan intentem enumerar tots els drets que ens són vulnerats dia a dia pel fet de ser dones −aquí i arreu del món− ens adonem que hi ha un contínuum en tots ells que és ser mirades com a dones amb la desequivalència que comporta. Cal que reivindiquem el dret a no ser mirades com a dones en tot allò que fem, diem, sentim o expressem. Som éssers humans, persones. Aquest és el dret fonamental que és vulnerat sistemàticament i tenyeix tota la nostra vida. El problema és que no està recollit com a dret humà fonamental i, per tant, és invisibilitzat.

Cada vegada que ens maten pel fet de ser dones, que abusen sexualment de nosaltres perquè se’ns mira com a objectes sexuals per ser dones però també quan ens paguen menys per una mateixa feina perquè la nostra categoria laboral rep un “nom” menys rellevant o quan se’ns jutja com a mares perquè volem desenvolupar-nos professionalment tot i tenir fills/ses, ens estan mirant com a dones.

L’androcentrisme derivat del sistema patriarcal que impregna totes les facetes de la vida pública i privada de totes i tots nosaltres fa que el fet de ser dona sigui quelcom que provoqui una mirada diferent: la mirada que s’aplica a les dones (suposo que no cal que expliqui quina és aquesta motxilla que ens condemna a un segon pla en tots els aspectes). Llavors quasi abandonem la categoria de persones. És un paradigma conceptualment obsolet però socialment dominant.

Travessades com estem per aquesta mirada, de vegades oblidem que viure sense androcentrisme és el dret que hem de tenir totes perquè, derivat d’aquest, vénen la resta de drets. No ens caldria preocupar-nos pels nostres drets sexuals i reproductius ni tampoc, per exemple, per com ens hem de vestir o comportar-nos perquè no ens violin pel carrer (com ens estan “ensenyant” a fer de forma infinitament patriarcal el mossos d’esquadra recentment) si visquéssim sense androcentrisme. Somniem: en una societat on tinguéssim el dret explícit −i es complís− de ser mirades com a persones, on tothom tingués clar que cada persona és lliure de decidir què vol fer amb el seu cos i té dret a no ser vulnerada ni violentada. Punt. Ja està. Sense més arguments.

“Trossegem” els drets i els anem reivindicant un a un: dret a no ser més pobres que els homes, dret a igual salari, dret a estar en els llocs de decisió dels governs i les empreses en igual nombre que els homes, dret a que els homes es coresponsabilitzin de les tasques de cura, dret a caminar sola pel carrer sense que sigui una invitació a valorar verbalment el teu cos…

És important traslladar que cadascuna d’aquestes petites lluites té a veure amb la vulneració d’un dret que hauria de ser fonamental però que no està reconegut ni visibilitzat. El “miratge de la igualtat” fa que sembli una obvietat però no ho és. Ens hauríem de plantejar per què aquest dret fonamental per a les dones, que és viure sense patriarcat, masclisme, no queda recollit enlloc i, per tant, tampoc queda constància de la seva vulneració. De vegades és com lluitar contra molins de vent perquè, malgrat ser molt real sembla un intangible. Per això, aquest 8 de març reivindico com a dret fonamental no ser mirades com a dones sinó com a persones, subjectes de drets.