Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Missatge en una gerra de fang

La Gerra de Santa Caterina, al seu prestatge del centre de conservació del Museu d'Història de Barcelona / Foto: Carmen Secanella

J. J. Caballero / Carmen Secanella (fotos)

Barcelona —

Fitxa:

Nom: Gerra de santa Caterina

Data de la troballa: 2001

Número d'inventari: MHCB 36805

Centre de Conservació i Restauració del MUHBA

Sala de reserva de material ceràmic

Prestatgeria 3

Al principi eren només tres fragments ceràmics. Tres més entre els més de 40.000 objectes que guarda el Museu d'Història de Barcelona (MUHBA ) en el seu discret (deliberada i afortunadament discret) magatzem de la Zona Franca. Els trossos de fang estaven inventariats per separat. Es tractava d' una nansa, la vora d'un vas, un cul... Havien estat trobats en unes excavacions al Mercat de Santa Caterina a l'any 2001. Ningú imaginava que pertanyien a la mateixa peça. Fins que un estudi dels doctors Miquel Molist i Muntanya i Anna Gómez Bach, de la Universitat Autònoma de Barcelona, va determinar que formaven part del mateix objecte. Era un atuell i podia considerar-se una peça excepcional.

Avui, aquests fragments han estat units i la gerra ha cobrat forma. De tot just un pam d'alçada, es guarda en un prestatge baix al magatzem de la Zona Franca, en condicions de conservació (humitat, temperatura, il·luminació... ) que ja voldrien alguns éssers vius. I quan cal moure-la, se situa en un carret amb rodes. Les mans són un apèndix massa inestable com per transportar una peça d'aquesta categoria.

Una peça molt innovadora

Què ens explica la Gerra de Santa Caterina? Se sap molt poc d'ella, però en qüestions arqueològiques, el que no se sap també pot tenir la seva importància. No se sap amb certesa si és una producció local. Això vol dir que no s'ha trobat res similar a la ciutat. Podria tractar-se d' una peça forana, creada fins i tot fora de la Península. Per tant, algú va haver de portar-la fins aquí. I en conseqüència, això significaria que en aquell moment hi havia intercanvis -moviment de persones i objectes- a través de la Mediterrània. 'Aquell moment' vol dir 1.800 anys abans de la nostra era, a finals del Calcolític i inicis del bronze inicial. “És una peça estranya en el context cronològic en què apareix. Una peça de la prehistòria de Barcelona” , com expliquen Josep Bracons, cap del Departament de Col·leccions i Centres Patrimonials, Emili Revilla, responsable de l'Arxiu Arqueològic, i Aitor Parra, responsable de la Col·lecció del MUHBA.

L'informe dels doctors Molist i Gómez la descriu amb aquestes paraules: “Forma alta, boca estreta i tancada i fons pla. Contràriament a la majoria, no presenta decoració. És una peça que, estilística i tecnològicament, és molt innovadora i tenim molt pocs paral·lelismes en els assentaments contemporanis”.

Vint mil caixes amb restes arqueològiques

Barcelona té un subsòl arqueològicament molt ric. El MUHBA ha realitzat unes 750 excavacions i el resultat d'aquests treballs està convenientment inventariat (siglat en lèxic professional) i dipositat en 20.000 caixes. El que més abunda és la ceràmica, seguida de vidre, ossos, metalls, cuirs i fusta. Els abocadors són una font inesgotable d'informació. Les seves restes donen pistes sobre com era la vida a les diferents èpoques. En aquest sentit, les 'escombraries' del monestir de Pedralbes són una de les més apreciades. També observen restes d'animals i l'aprofitament dels ossos per construir objectes, com els botons, per exemple.

Les restes més antigues trobades fins ara a Barcelona estaven al Morrot i pertanyen al Epipaliolític (9.000 a 5.000 anys abans de Crist). Són fragments de pedra tallada, de jaspi. Però la prehistòria de Barcelona també es pot 'veure' en altres punts: sota el mercat de Santa Caterina, a la zona de l'Església de Sant Pau del Camp-Santa Amalia, al costat del Liceu, al mercat de la Garduña o al carrer del Pi. Sense oblidar la Sagrera, on s'ha trobat una fossa comuna del neolític amb més de dos-cents enterraments i on més recentment, a propòsit de les obres de l'Ave, s'han trobat importants frisos romans que estan sent restaurats al centre de conservació de la Zona Franca .

Últim destí: el Born

Els racons d'aquests magatzems farien salivar a més d'un antiquari, a la vista dels objectes aquí dipositats, des talles de sants fins a rellotges passant per pupitres escolars de la postguerra, sense oblidar banderes centenàries que han resistit dignament el pas del temps i probablement alguna batalla. I a qui pertanyen tots aquests objectes? Depèn. Si s'han trobat al subsòl, són propietat de la Generalitat (avís als cercadors de “tresors”: qualsevol objecte trobat sota terra és propietat de la institució autonòmica), encara que en el cas de Barcelona hi ha un acord perquè el dipositari sigui el MUHBA.

Totes les troballes són estudiades al laboratori que el Museu té al magatzem de Zona Franca. Una part passarà a exhibir-se al Museu d'Història de la Ciutat, i la resta es quedarà aquí, al dipòsit d'obres singulars, fins que un nou espai expositiu permeti que surtin a la llum pública. Com ha passat amb la conversió del Born en centre d'interpretació de la història de Barcelona al voltant de 1714: unes 2.600 peces van canviar el seu discret 'hàbitat' de la Zona Franca pel lluminós espai del Born.

Hi ha una sala on les taules estan cobertes de petits fragments, alguns realment diminuts, i on una dotzena de persones s'afanyen en la seva cura i catalogació. De vegades, un passador de cabell o un simple botó pot contenir molta més informació que un fragment de columna. De fet, hi ha tants basaments, capitells i fragments de fust d'època romana i medieval que ja no saben on guardar-les.

La República convertida en Victòria

A vegades és complicat trobar un lloc adequat per col·locar objectes de gran tamany com l'estàtua de bronze dedicada a la Victòria que va ser retirada fa tres anys del seu emplaçament a la Diagonal, al peu de l'obelisc conegut popularment com “el llapis”.

Deu ser una de les estàtues amb més vicissituds de la història. Va ser dissenyada per Frederic Marés amb la intenció de que es convertís en l'homenatge al primer president de la República, Pi i Margall. Però li va guanyar la partida Josep Viladomat amb una obra molt més directa: el capell frigi de la dama de Viladamat era la incontestable representació de la República.

Quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona el gener de 1939 es van afanyar a retirar l'obra de Viladomat i per substituir-la van recórrer al que tenien més a mà, l'escultura de Marés , a la qual van rebatejar com Victòria. No obstant això, les presses van fer inevitable que fos col·locada tal com estava en aquells moments, és a dir, amb el tors nu. Es va produir així una escena ben curiosa: la de veure militars d'alta graduació, falangistes i destacats membres del clergat realitzar la salutació feixista davant d'una estàtua que en realitat representava la República. I mig nua!

La situació va ser corregida poc després i Frederic Marés va haver de tapar amb un pudorós vel el bust d'aquella dona transmutada de República a Victoria. I així és com apareix avui, amb els seus quatre metres d'altura, al costat d'una de les portes d'accés als magatzems, a l'exterior, però oculta a les mirades indiscretes del carrer. Perquè la discreció és una de les senyes d' identitat d'aquest lloc tan especial que passa completament desapercebut però que atresora tanta història.

Etiquetas
stats