Carta a Catalunya

Em dic Dina. Vaig Néixer a Tànger fa 27 anys. He decidit escriure aquesta carta sense cap ànim de representar a ningú més que a mi mateixa. Tot i el meu cognom, vaig aprendre a llegir i a escriure en espanyol abans que en àrab. Vaig créixer com en Manuel, com l’Antònia o com en Ramon, veient Barri Sèsam i llegint a Teo i a Babar. Als 15 anys vaig descobrir que aquell lloc on el meu pare va viure tant de temps i que per accidents del destí no va poder ser, aquell havia de ser el meu lloc també: Madrid. Dos anys més tard estaria cursant Ciències Polítiques a la que avui és la meva ciutat. En la meva curta vida he hagut de patir diferents situacions xenòfobes, ja sigui pel meu color bru de pell (quin món: les blanques volen ser morenes i les morenes patim per no ser blanques!) O el meu cognom “estrany”. Mai he consentit que ningú em miri de dalt a baix, perquè la dignitat ho és tot. Però reconec haver-me sentit ignorada, de vegades silenciada, i tractada injustament en situacions tan normals com accedir a un pis del centre (és que no ens agraden els estrangers, deien).

Què és ser estranger? Haver nascut en un altre lloc et fa ser de fora tota la teva vida? I tot allò que ets no compta? La teva cultura? La teva educació? En fi, continuem. Sóc musulmana? Què importa això, no? Doncs per a molts, importa molt. Malauradament. Des del passat 17 d'Agost, molts musulmans se senten assenyalats. Però quina culpa té el pobre Abdel que viu a Terrassa –i és espanyol de naixement per cert– i treballa tots els dies arreglant desguassos i canonades? I la Fàtima? Ella que es lleva a les 5h del matí, agafa el tren de Sant Pere Pescador a Figueres per tenir cura de Lourdes. I l’Aicha, regidora que en un ajuntament de la província de Tarragona, també és culpable?

Em nego a acceptar que tota aquesta gent –i m'incloc– haguem de portar sobre les nostres esquena la bogeria d'uns monstres assassins. És que tots els bascos eren etarres? Tots els italians eren feixistes? Tots els alemanys eren nazis? Oi que si els terroristes assassins fossin d'una altra religió ningú es preocuparia per assenyalar a aquesta religió? El fet que alguns ignorants ataquin ciutadans innocents –molts d'ells són ciutadans espanyols– es diu Islamofòbia. A mi tant me fa la religió de l’Aicha, la Fàtima o l’Abdel. Jo defensaré sempre la llibertat de culte i la laïcitat de l'Estat. Però no em sembla just que hagin de passar por simplement perquè el seu déu es digui Al·là. Per culpa d'uns miserables que col·loquen bombes, principalment als musulmans. Cal recordar als que està matant el ISIS a Síria o Iraq? Cal recordar d'on surt l’ISIS i quines són les seves fonts de finançament? Cal recordar a hores d'ara qui ven armes a països que no respecten els drets humans com l'Aràbia Saudita? Cal dir que les nostres democràcies són hipòcrites?

D'altra banda també em nego a haver de sortir a cridar “condemno”, com si necessités justificar que tot i tenir un nom àrab no sóc terrorista. Sento vergonya –i aquí algunes esquerres tenen molt per aprendre– quan se li exigeix a les comunitats musulmanes que emetin comunicats de condemna i surt el progre de torn a fer-se ressò de la notícia com si fos un èxit. És que si el terrorista fos cristià, estaríem esperant que l'arquebisbe de Madrid, per posar un exemple, sortís a fer una roda de premsa que posteriorment difondríem per tot arreu per justificar que no tots els cristians són terroristes? No, oi? I amb tot, els musulmans són els primers a sortir a manifestar-se contra el terrorisme, mostrant el seu dolor i rebuig, encara que per a alguns serà sempre insuficient. Perquè en les seves ments racistes, l'enemic no és el que et roba i cotitza a Suïssa, sinó el que té diferent color de pell. Per això, defensar la democràcia és ser antifeixista, i també antiracista.

I malgrat tot això, hi ha esperança. Ahir van ser els propis veïns i veïnes de Barcelona els que van fer fora els neonazis al crit de “Fora feixistes dels nostres barris”. Per això escric aquesta carta. Per a tu que vius a Catalunya, que vius a Barcelona. Que has vist o viscut de prop aquesta barbàrie comesa per terroristes assassins. T'escric a tu perquè no oblidis mai que l’Aicha i tu no teniu la culpa. Perquè l’Aicha i tu us agafeu de la mà sense por i camineu per la Rambla. Perquè la solidaritat és la tendresa dels pobles. Ni un pas enrere en les conquestes dels nostres drets i llibertats. Ni un pas enrere en la defensa dels valors democràtics. Fora feixistes i racistes dels nostres barris.

Em dic Dina. Vaig Néixer a Tànger fa 27 anys, però avui em sento catalana, com tu i com l’Aicha. Avui, vosaltres sou exemple.