França, hora zero

Les eleccions presidencials franceses posen de nou sobre la taula el futur d'un dels països més influents d'Europa i de tot el planeta. No només pel seu històric paper en l'adveniment de l'Estat modern i el desenvolupament del pensament democràtic, sinó pel seu pes real en l'escena mundial. França és la sisena potència econòmica global, després dels Estats Units, la Xina, el Japó, Alemanya i Regne Unit, i la segona economia de la zona euro després d'Alemanya. És també una potència nuclear en disposar d'arsenal atòmic propi. França ja no és potser un gran referent en la nova societat global, articulada amb el canvi de segle al voltant de la revolució tecnològica i el desplaçament de l'eix de gravetat cap al Pacífic, però gairebé res s'entén o és possible sense ella. Almenys a Europa.

Amb més de 64 milions d'habitants (66,7 milions amb els territoris d'ultramar), França és també el segon país més poblat de la Unió Europea després de la potència alemanya, gran adversari de les devastadores guerres mundials successives del segle XX i, tot i això, cofundadors i ferms aliats del projecte de construcció d'Europa des de mitjans de l'última centúria. El ja endèmic pessimisme francès, que arrossega el fantasma del declivi des del final dels Trenta Gloriosos -el període de creixement accelerat després de la II Guerra Mundial, entre 1945 i 1975-, afronta el seu punt crític en la nova cita a les urnes després del decebedor quinquenni socialista presidit per François Hollande. L'històric eix franco-alemany està, doncs, també en joc i amb ell la pròpia idea d'Europa.

Les costures d'Europa

Un cop més, l'elecció a doble volta (23 d'abril i 7 de maig) del president de la República Francesa polaritza l'atenció europea i mundial, en aquesta ocasió sota el doble impacte del cop de porta britànic a la Unió Europea, seguida de l’estrepitosa irrupció de Donald Trump al comandament de la primera potència militar i econòmica del globus, a l'altra riba de l'Atlàntic. L'elecció constitueix, doncs, un test de gran transcendència no només per als mateixos francesos, sinó per al conjunt de la comunitat europea i internacional. Aquesta vegada, l'amenaça és la virtual arribada de la ultradreta al poder a França, a l'espera del que passi a les eleccions de setembre a Alemanya. El espantall d'un “efecte dòmino” entre Washington, Londres, París i Berlín treu el cap per moments.

Per òbvies raons de veïnatge, intercanvis comercials i culturals i interessos geoestratègics derivats de la seva doble façana atlàntica i mediterrània, el paper de França en el concert europeu i mundial és primordial per a Espanya i molt especialment sensible per a Catalunya, com a regió europea de vocació transpirinenca i amb gran influència i projecció en el gran arc mediterrani occidental. Catalunya és un portal estratègic dels grans fluxos europeus de tot gènere que enllacen el nord i el centre del continent amb la gran regió nord-africana del Magrib. El gran eix-nord sud del vell continent, en què Catalunya actua de costura d'un dels punts més sensibles del teixit europeu. 

Context crític

Les eleccions franceses arriben en un context crític i fins d'un cert clima terminal des del punt de vista polític-institucional. Des de la perspectiva interna, a causa de l'obsolescència o descomposició del vell sistema de partits que ha presidit la V República, creada el 1958 pel mític general De Gaulle, heroi de la Resistència davant l'ocupació nazi del III Reich i el règim col·laboracionista francès dirigit pel vell mariscal Pétain. La nova constitució va confiar al president tot el poder executiu i posteriorment va reforçar la seva aurèola de poder en establir la seva elecció per sufragi universal directe. Alguns protagonistes de l'actual contesa electoral, com és el cas notori de l'emergent candidat d'extrema esquerra Jean-Luc Mélenchon, proposen posar fi a l'actual règim i donar més poder al Parlament a costa del poder gairebé absolut del president.

Des del punt de vista exterior, l'elecció coincideix amb el radical canvi de rumb en la política dels Estats Units, amb qui França va mantenir un pols d'enorme tensió sota la presidència del conservador (gaullista) Jacques Chirac, en oposar-se a la invasió de l'Iraq el 2003 desencadenada pel president republicà George W. Bush, amb el suport de la Gran Bretanya (Tony Blair) i Espanya (José Mª Aznar).Els efectes de la llarga i cruenta guerra civil a Síria, en el context del fracàs de l'anomenada “primavera àrab”, i l'emergència d'Estat Islàmic com a bandera del nou hiper-terrorisme gihadista, mantenen França davant l'inquietant horitzó de l'amenaça exterior i la desestabilització interna.

La presència d'un ampli sector de població d'ascendència àrab-musulmana, a més d'una important i influent població jueva i una gran diversitat d'ètnies molt sensibles als esdeveniments a l'Orient Mitjà i Àfrica, situa els electors davant la responsabilitat de decidir el camí a seguir davant els nous reptes i incògnites de la globalització. Els sagnants atemptats terroristes de París al novembre de 2015 i a Niça el juliol de 2016, han llastat encara més la fràgil cohesió interna del país. Els nous temors se sumen al desencant davant la falta d'avenços en la modernització institucional, la tornada al creixement i la reducció de la desocupació, la precarietat laboral i l'exclusió social. 

La temptació involucionista

Aquest estat de coses alimenta la temptació populista, identitària i involucionista encarnada per Marine Le Pen, líder del Front Nacional (FN), favorita des de fa mesos en les enquestes com la candidata amb més possibilitats d'imposar-se en vots a la primera volta i disputar la presidència en la segona i definitiva ronda. Filla i hereva política de Jean-Marie Le-Pen, fundador del partit el 1972 i capdavanter de l'extrema dreta ultranacionalista, Marine ha aconseguit desfer-se del verb i el gest aspres de l'antic paracaigudista fins desallotjar-lo del seu propi partit, per tal d'atraure nous vots entre les classes mitges i populars castigades per la Gran Recessió i atemorides per la globalització i les migracions massives. La calculada operació de “blanqueig” sembla haver donat els seus fruits.

El partit de Marine Le Pen va encapçalar espectacularment les últimes eleccions europees de 2014 amb gairebé el 25% de vots (4,7 milions), situant-se com la força més votada de França amb quatre punts d'avantatge sobre la dreta centrista o institucional (UMP, rebatejada en el seu dia per Nicolas Sarkozy com “Les Républicains”) i fins a deu punts sobre l'esquerra parlamentària (socialistes del PS) actualment al poder des 2012. L'ombra lepenista plana com mai sobre el cel de França, emulant amb escreix el primer terratrèmol de 2002, quan el mateix Le Pen pare va disputar la presidència a Jacques Chirac a la segona volta, després d'imposar-se en vot a la primera al llavors primer ministre socialista Lionel Jospin. La “unió patriòtica” de tot el vot republicà de dreta esquerra en el duel final va frustrar llavors el gran salt del FN al poder. Va ser el primer gran avís que va sacsejar a Europa.

Malgrat el seu creixent graner de vots, el FN no està representat al Parlament per la singularitat del sistema electoral a doble volta. És molt possible que el sistema torni a frustrar el seu nou intent d'arribar a la cúspide del poder, però des de 2002 ha plogut a bots i barrals i la pugna és tan desigual com incerta en un escenari molt volàtil. El FN es perfila ara com una autèntica amenaça per a França i per a Europa, en tant que abanderat del replegament patriòtic i el proteccionisme a ultrança. La consigna és “els francesos, primer”, bandera que ja oneja a Washington i que aflora de manera ombrívola fins i tot en algunes de les joves democràcies de l'Est europeu incorporades a la Unió a partir de 2004. El fantasma de la implosió aïllacionista i nacionalista amenaça ara amb calar també a París.

Dels lepenistes als insubmisos

Els plans de Marine Le Pen inclouen l'abandonament de la moneda oficial europea (eurozona, que integra 19 estats), la sortida de l'espai europeu sense fronteres (zona Schengen, que inclou 26 països), el tancament de portes a la immigració i fins i tot l’eventual reconsideració en referèndum de la pertinença a la pròpia UE. Cal recordar que França ja va rematar la non nata Constitució Europea el 2005 en un referèndum convocat --i estrepitosament perdut-- pel llavors president Jacques Chirac. I això passava en els anys de bonança de les grans economies, quan encara estava per arribar l'apocalipsi financera de 2008, amb les seves enormes seqüeles en el teixit econòmic i social i en la pròpia moral col·lectiva occidental. 

L'ombra de Le Pen ha pres cos per la penetració de l’FN en nous caladors del vot en el seu dia administrats per l'esquerra. En algunes regions del nord i sud-est de França caracteritzades pel pes de les classes treballadores i la forta immigració el seu vot ha arribat a superar el 40%. Aquest fet s'explica en part per la deriva ideològica i programàtica del Partit Socialista, d'una banda, i per la decadència de l'històric PFC i la seva agònica dissolució en el magma del “front d'esquerres”, per una altra. És revelador que el candidat d'extrema esquerra Jean Luc Mélenchon, antic ministre socialista associat al còctel de l'esquerra extraparlamentària, creixi en els sondejos sota la marca de “La França insubmisa”, idea d’ampli espectre inspirada en el model espanyol de Podem. Els sectors orfes de l'esquerra i, sobretot, el vot jove antisistema nodreixen les seves expectatives.

El gran duel final

Segons els sondejos, només el reagrupament del vot republicà de dreta i esquerra al voltant del candidat que faci front a Marine Le Pen a la segona volta podrà frustrar l'ascens de l'extrema dreta al poder, com en 2002. L'única incògnita és saber quin dels altres deu candidats en lliça a la primera ronda serà el duelista final. El principal aspirant és el jove Emmanuel Macron, un autèntic 'outsider' de la política format en el món de les finances i fugaç ministre d'Economia del Govern de François Hollande conduït pel malaguanyat primer ministre Manuel Valls. Després de l'aparatosa derrota d'aquest últim en la primàries del PS per l'esquerrà Benoît Hamon, Macron s'ha imposat com un electró lliure de centre, capaç d'atreure i agrupar el vot de l'ampli espai central de l'arc polític francès a esquerra i dreta , un cop enfrontat irremissiblement al fantasma de la involució i la reacció encarnat per la impetuosa, astuta i autoritària Marine Le Pen.

El rival de Macron en aquesta disputa és l'exprimer ministre François Fillon, guanyador contra pronòstic en les primàries de l'antiga UMP, l'artefacte polític de la dreta neogaullista improvisat precisament en ple drama de les presidencials de 2002 al voltant de la candidatura de Jacques Chirac. La refundació “exprés” del vell partit va ser inspirada llavors per l'exprimer ministre Alain Juppé i l'ambiciós Nicolas Sarkozy, que després d'una intensa etapa ministerial aconseguiria conquerir la presidència de la República en un fugaç i tempestuós mandat (2007-2012). Fillon, que va arribar a imposar-se com a primer ministre de Sarko, sortia inicialment com a gran favorit en l'actual contesa presidencial, després d’imposar-se per sorpresa als dos grans pesos pesats de l'antiga UMP, avui rebatejada com “Les Républicains”. La seva estrella, però, ha declinat de cop.

Joana d'Arc davant de 'Marianne'

De tarannà i programa de perfil fortament liberal-conservador, catòlic militant i procedent d'una família benestant i gaullista de la regió del Loira, l'encausament judicial de Fillon per suposats llocs de treball ficticis de la seva dona a compte del contribuent, pesen com una llosa en les seves aspiracions. La seva àcida obstinació i la contundent negativa del veterà Juppé a assumir el relleu in extremis, el mantenen viu -encara que molt malferit- en la cursa electoral. En aquest context, els sondejos reflecteixen la incertesa al voltant de Macron, Fillon i, a última hora, fins i tot el brillant orador Mélenchon, com aspirants a enfrontar-se a Le Pen.

El duel final de les presidencials es podria veure com el gran combat simbòlic entre Santa Joana d'Arc, heroïna de França i fetitxe històric de la ultradreta nacionalista, i la mítica 'Marianne', la popular figura al·legòrica de la llibertat impulsada per la Revolució , que en 1789 va enterrar l'absolutisme i va donar pas a la modernitat. El duel serà èpic i a data d'avui no hi ha pronòstic. La resposta, el 7 de maig.