Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La confesión de la pareja de Ayuso desmonta las mentiras de la Comunidad de Madrid
El plan del Gobierno para indemnizar a las víctimas de abusos agita la Iglesia
Opinión - El pueblo es quien más ordena todavía. Por Rosa María Artal
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Informar de la presó, trencar el silenci

Cel·la d'aïllament al centre penitenciari Brians I. Aquí els presos passen més de 21 hores en solitud

Elisenda Rovira

Coordinadora de l'Anuari de Silencis Mediàtics —

Un periodista es va infiltrar quatre mesos com a treballador d’una presó privada als Estats Units per poder documentar què hi passava a dins. Era l’única manera d’informar-ne sense restriccions. Si bé l’accés dels periodistes a les presons ja ha estat sempre complicat, s’ha fet encara més difús amb l’entrada al negoci d’operadors privats als EUA, que ja tracten 131.000 interns d’un total d’1,6 milions a tot el país. Un documental que va aconseguir una nominació als Oscar, ‘13th’ (en castellà, ‘XIII Enmienda’), narra magistralment com el “boom” de les presons als EUA ha anat lligat a la discriminació racial.

Parlem dels Estats Units perquè, en imaginar-nos els abusos a les presons, sovint ens vénen a l’imaginari col·lectiu imatges centres penitenciaris americans o gestionats per aquest país, des de Guantánamo a la d’Abu Ghraib, a l’Iraq. Violacions de drets humans, atrocitats i tortura en episodis tan greus com, suposadament, excepcionals. El problema és que les dificultats per informar sobre les presons –també sobre els correccionals convencionals en territori americà, sense anar tan lluny- no permeten un escrutini públic que asseguri que aquests fets no es poden repetir.

Els centres penitenciaris són un espai opac per diversos motius. En primer lloc, per les evidents limitacions d’accés que fan que un informador, un periodista, no s’hi pugui passejar tranquil·lament sempre que ho cregui oportú. En segon lloc, per les dificultats d’informar-ne lliurement més enllà de visites “guiades” i entrevistes “decoratives” amb interns. Què dirà un pres a qui l'entrevistin amb el director de la presó o del mòdul o dels funcionaris que el custodien al costat? Per últim, també, perquè no són qüestions on els mitjans acostumin a “posar-hi la banya”: l’interès de la ciutadania acostuma a mirar cap a una altra banda, amb la idea que, passi el que passi allà dins, els interns hi són perquè “alguna cosa han fet”.

La realitat penitenciària catalana segurament té pocs punts en comú amb l’americana, però les presons a casa nostra segueixen sent espais, encara avui en dia, massa impunes. El Síndic de Greuges de Catalunya i la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CPDT) han documentat en els darrers anys desenes de casos d’abusos, tortura i vexacions a interns, especialment d’aquells que es troben en règim d’aïllament en els Departaments Especials de Règim Tancat, més coneguts com a DERT. Són espais on els presos es passen més de 21 hores al dia tancats i sense companyia. Parlem de denúncies de pallisses i de degradació psicològica. D’interns amb problemes de salut mental que no es poden tractar perquè la unitat psiquiàtrica de la presó no ha arribat a obrir. D’estar durant llargues hores lligats de braços i cames a la sala de contenció, moltes vegades despullats i fent-se les seves necessitats a sobre, tal com denuncien molts presos. I, el pitjor, d’internes que es treuen la vida després d’haver-ho intentat repetides vegades sense que se’ls hagi aplicat el protocol de prevenció de suïcidis, com és el cas de Raquel E.F, que es va treure la vida l’abril del 2015. Mentrestant, l’aplicació del Protocol d’Istanbul i altres mesures internacionals de prevenció de la tortura, com les Regles Mandela, encara no és generalitzada i, a vegades, fins i tot desconeguda.

A l’equip de l’Anuari Mèdia.cat que va gravar imatges en 360º del mòdul d’aïllament del Centre Penitenciari Brians 1 li va costar nou mesos d’estira-i-arronsa poder-hi entrar. Finalment ho van aconseguir. Però l’excepcionalitat de poder gravar aquelles imatges constata com de restringit és encara l’accés per als periodistes (que li preguntin a Jordi Évole, que es va quedar a l’exterior). Documents com l’auditoria sobre el règim tancat, que la Direcció General de Serveis Penitenciaris va anunciar als mitjans fa mesos, segueixen estant envoltats d’un gran secretisme per suposades raons de seguretat. Veurem què passa ara amb el grup de treball que ha iniciat el Parlament de Catalunya sobre els DERT.

Per tot plegat seguim reivindicant un accés més senzill a les presons per als periodistes i per a les organitzacions de defensa dels drets humans. Recordem que fins fa poc, l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans (OSPDH) hi tenia l’entrada vetada. “El grau de civilització d’una societat pot ser jutjat entrant a les presons”, diu una cèlebre frase atribuïda a l’escriptor Fiódor Dostoievski. Segurament també es pot jutjar sabent com de transparent és allò que hi passa a dins.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats