Més enllà del refugi: acollir en societat

Milers de persones han arribat a les nostres ciutats a la recerca d'un lloc segur per viure. Escapen de situacions econòmiques i polítiques infernals, moltes han deixat tot el que posseïen en un conflicte violent i han perdut els seus éssers estimats. Volem que siguin benvingudes. Tenim els mitjans per ser bones amfitriones, però també tenim els recursos perquè l'acollida sigui sostenible. Això vol dir anar més enllà d'algunes fórmules d'aïllament o paternalisme que s'han vist fracassar en les últimes dècades. Necessitem que l'Estat i les institucions donin suport al veïnatge en l'acollida amb recursos que aquesta no pot oferir.

Acollir no és només oferir refugi, es tracta també de compartir la nostra quotidianitat, els nostres espais de vida amb els nouvinguts. Això vol dir pensar en el cicle de la benvinguda en el seu conjunt. No només en la urgència de l'asil, sinó també compartir la nostra garantia col·lectiva de drets socials, civils i polítics, així com la inclusió de les persones nouvingudes a les nostres societats. Les bones pràctiques hi són fora, en altres ciutats i municipis amb experiència i creativitat d'Europa i de molts llocs del món, i ens ajudaran a reinventar les polítiques públiques d'acollida i tracte a les persones refugiades i migrants en les nostres pròpies ciutats.

Algunes components d'aquest cicle són: primera acollida i allotjament; suport jurídic, social i posttraumàtic; accés a habitatge; accés a la salut, l'educació i altres drets socials i civils; l'accés al treball i els drets reproductius. Existeixen molts models de cooperació i institucionalment transformadores en cadascun d'aquests nivells.

El circuit integrat de benvinguda ha estat la base de les Ciutats Santuari als Estats Units a partir de la dècada de 1980. Les ciutats santuari garanteixen, per llei o de facto, als migrants i els refugiats la possibilitat d'accedir als serveis socials bàsics -educació, habitatge i salut-, així com als drets mínims legals (un degut procés ia la representació legal).

A Alemanya, Àustria i molts altres països, les bases de dades per a l'intercanvi de cases privades amb els refugiats s'han establert per la ciutadania (per exemple Refugees Welcome) i després assumides i recolzades pels ajuntaments. Els ajuntaments ajuden a mediar amb les oficines estatals de manera que les persones refugiades (si han aconseguit l'estatus de refugiat) poden usar el seu subsidi d'habitatge per llogar habitacions.

A Toscana, el Govern local posa en contacte a les persones nouvingudes amb les cooperatives locals en un mecanisme distribuït de benvinguda, operant amb petits grups de persones i garantint el suport jurídic i social per a les persones que demanen refugi.

Quan es tracta de suport legal i de trauma, les consultes col·lectives com les de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca a l'Estat espanyol o les Clíniques Jurídiques a Roma mostren com és possible pensar en el suport jurídic i psicològic com una pràctica d'empoderament col·lectiu. Oferir drets socials ha de ser considerat una oportunitat per a la integració: a Dinamarca la Universitat de Copenhaguen va demanar suspendre el Tractat de Bolonya perquè els estudiants acollits assistissin a classes. En Trieste el sistema de salut és una porta d'entrada per desafiar els problemes socials, i a Londres grups de nouvinguts estan aprenent la llengua per poder expressar-se i això és del que es tracta quan parlem de donar una bona benvinguda. Finalment, acollir vol dir involucrar i convertir en part activa a la nova gent a la reproducció de la vida al comú: models cooperatius (com les cooperatives integrals a Catalunya) poden jugar un paper fonamental, però també és una qüestió de compromís actiu amb les dinàmiques socials i culturals de les comunitats nouvingudes com a part de la complexa vida de la ciutat. Això és del que es tracta quan parlem de donar una bona benvinguda.