Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La izquierda presiona para que Pedro Sánchez no dimita
Illa ganaría con holgura y el independentismo perdería la mayoría absoluta
Opinión - Sánchez no puede más, nosotros tampoco. Por Pedro Almodóvar
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Neymar i la Santa Conspiració

Neymar

Manel Vidal Boix

Podria ser que a algun lector aquest títol li cridés l’atenció. Segurament, més que no pas ‘El soci de Jaume Roures vol fitxar Neymar’, que era l’encapçalament de l’article que va publicar Pere Rusiñol el passat 26 de juliol en aquest mateix mitjà.

En l’esmentat article d’opinió, Rusiñol assegurava que l’interès del Paris Saint Germain pel jugador brasiler (interès a hores d’ara ja materialitzat en multimilionari fitxatge) formava part d’un pla superior: erosionar la junta actual del FC Barcelona, presidida per Josep Maria Bartomeu. I en dic “article d’opinió” ja que absolutament ningú a la junta del FC Barcelona o del seu entorn ha gosat ni tan sols insinuar el que s’hi defensa.

Més aviat al contrari. El propi president del club, Josep Maria Bartomeu, reconeixia al recent Congrés Mundial de Penyes que “vam preveure l’any passat que Neymar podia marxar i per això li vam apujar la clàusula (...) Fos quina fos la decisió, era bona per al Barça”. Una de dues: o Bartomeu té el do de la premonició (i, honestament, els antecedents no fan pensar que el tingui) o els cants de sirena per atraure Neymar són un mar de fons que poc o res tenen a veure amb la conjuntura política catalana.

La tesi de l’article de Rusiñol és que la voluntat de Nasser Al-Khelaïfi, empresari qatarí propietari del PSG i president de la televisió de pagament beIN Sports, de fitxar Neymar no obeiria només a raons esportives o mercantils, sinó que hi influiria també una mena de pacte amb Jaume Roures, l’home que controla la franquícia espanyola de beIN a través de Mediapro. Sempre segons Rusiñol, Roures forma part del que ell bateja com la Santa Aliança (sic), un conglomerat de persones i institucions que presumptament estarien conspirant en secret per apartar Josep Maria Bartomeu de la presidència del Barça.

Rusiñol assegura que Junts pel Sí, TV3, les restes del laportisme i Mediapro porten mesos duent a terme una campanya desestabiltzadora envers la junta del Barça. Una campanya que, paradoxalment, no ha tingut cap mena de ressò en els principals diaris esportius de la ciutat, la font a què recorren de manera prioritària els socis culers per informar-se de l’actualitat del club que encara els pertany. Rusiñol també acusa TV3 d’abanderar la “campanya d’assetjament” contra Josep Maria Bartomeu i la seva junta. Però l’entesa entre Junts pel Sí i TV3 en aquest afer és difícil de creure, si fem cas de les pressions internes que ha transcendit que hi va haver a la CCMA per evitar la publicació de l’última entrega del reportatge del Seient Lliure, liderades pel Consell de la CCMA, de majoria convergent.

Que hi ha forces que volen descavalcar aquesta junta de la llotja del Camp Nou? Segur que sí. L’intent més notori ha estat la proto-moció de censura encapçalada pel sempitern candidat Agustí Benedito, que en cap cas ha brandat arguments polítics per justificar la seva acció d’oposició. Una moció de censura que, en cas de celebrar-se, posaria Bartomeu en la mateixa tessitura per la que ja van passar altres que el van precedir, des de Núñez a Laporta; motiu pel qual és poc menys que agosarat reduir l’atractiu d’ocupar la llotja del Camp Nou a batalles polítiques que, amb el temps, ens poden arribar a semblar conjunturals. Per bé o per mal, el Barça encara continua sent propietat dels seus socis, que han demostrat ser poc permeables a influències externes.

Si bé és cert que la marxa de Neymar pot debilitar la imatge del Barça i fer-lo semblar un club incapaç de retenir les seves estrelles i de competir de tu a tu amb els equips nou-rics en un mercat cada vegada més inflat (on el Madrid i Florentino semblen moure’s amb força més habilitat), res no indica que aquest fet concret hagi de ser determinant a l’hora de fer caure Bartomeu. Des que va guanyar rotundament les eleccions el juliol del 2015 (per més de 10.000 vots de diferència amb Joan Laporta), a Bartomeu l’han perseguit diversos escàndols, la majoria de caire judicial. El cas Neymar 1 (que es va resoldre amb Bartomeu i Rosell exonerats a costa de declarar el Barça culpable de frau fiscal), el cas Neymar 2 (amb Bartomeu encara pendent de judici), el cas dels columbaris o el ja esmentat cas ‘Seient Lliure’ en son només alguns exemples. Cap d’aquests episodis ha situat Bartomeu a la corda fluixa ni l’ha forçat a convocar eleccions.

Amb tots aquests antecedents, sembla com a mínim imprudent considerar que el desgast provocat per la fugida de Neymar al PSG serà el factor definitiu que apartarà Bartomeu i la seva junta del Barça. Sobretot si tenim en compte el control gairebé monolític que exerceix l’actual president sobre els dos diaris barcelonistes més importants. Control que li pot servir perfectament per construir un relat que converteixi Neymar en un jugador sense escrúpols i amb un entorn tòxic.

Segurament la part més desconcertant de la teoria de Rusiñol és el suposat objectiu final: la Santa Aliança voldria prendre el control del Barça per convertir-lo en un club obertament independentista abans del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. És públic i notori que el FC Barcelona ha demostrat diverses vegades el seu compromís amb l’anomenat Procés. No només amb Laporta, sinó també amb la junta directiva actual. Ja ho va fer quan, durant la presidència de Sandro Rosell, va deixar que la Via Catalana travessés de cap a cap l’Estadi. I, més recentment, ja sota el comandament de Josep Maria Bartomeu i fruit de la pressió de part de la massa social, quan es va adherir al Pacte Nacional pel Referèndum. Segur que als líders del Procés els agradaria que el Barça tingués un president desacomplexadament independentista, com era el cas de Laporta, però no sembla pas que tinguin motius fefaents per estar gaire preocupats en aquest aspecte concret.

Però l’actor de la Santa Aliança per qui Rusiñol sembla tenir més predilecció no és pas Joan Laporta, sinó Jaume Roures. A més de mencionar-lo al títol, li dedica la major part de l’article, acusant-lo no només de conspirar per destronar Bartomeu, sinó també de tenir tractes estrets i èticament qüestionables tant amb el Govern de la Generalitat com amb l’anterior junta de Laporta.

Un Jaume Roures que, no ho oblidem, només posseeix una mica més d’un terç de la propietat de Mediapro que, al seu torn, només representa la meitat de l’accionariat de la filial espanyola de beIN i que inverteix part dels seus fons propis en la compra i distribució de drets esportius. Malgrat que això no impedeix que Rusiñol es refereixi reiteradament a Roures com a “soci” d’Al-Khelaïfi, la realitat és que Mediapro és un mer partner local de beIN, un spin-off d’Al Jazeera que s’ha convertit en una empresa amb vocació global: ja compta amb dotzenes de filials de mida equiparable a l’espanyola. Per entendre’ns, i seguint en el terreny futbolístic: tot i que és cert que Jaume Roures i Nasser Al-Khelaïfi tenen relació, aquesta vindria a ser com la de Seydou Keita amb el Barça de Guardiola: més de subordinació que de poder.

Una relació infinitament més feble que la que l’emirat del Qatar ha mantingut ja no només amb el FC Barcelona durant els últims anys (el patrocini dels qatarís ha arribat al seu final per venciment de contracte després d’haver estat aprovat dues vegades en assemblea), sinó amb l’expresident i principal valedor de Josep Maria Bartomeu, Sandro Rosell. De fet, van ser Sandro Rosell i Javier Faus els qui obriren la porta del Camp Nou als representats de l’emirat, com recull l’últim auto del jutge del cas que manté a l’expresident empresonat. Sembla, però, que per a Qatar comença a ser molt més rendible invertir en un club del qual tenen el control absolut que no llençar diners en un altre, com el Barça, on les seves accions han de ser aprovades per les 140.000 persones que n’ostenten la titularitat.

També sembla evident que Jaume Roures no hi guanya amb la marxa de Neymar de LaLiga, sinó que hi perd. La fugida de l’astre brasiler devalua els drets televisius de la competició domèstica espanyola, el principal producte que Roures comercialitza de manera global a través de la distribuïdora Imagina International Sales. Segons Mediapro, l’espanyola és “la mejor liga del mundo”. Sense Neymar, un dels grans animadors de la competició i l’home cridat a dominar l’era post-Messi, pot deixar de ser-ho aviat.

Bàsicament, ens trobem amb dos escenaris extrems possibles: o la política, en sentit ampli, ha provocat el traspàs de Neymar al PSG o només són motius esportius els que expliquen aquest moviment de mercat. Malgrat l’innegable impacte social del futbol (i l’atractiu gairebé morbós de les teories de la conspiració), la segona possibilitat hauria de ser la primera a considerar, atès que per a qualsevol club el rendiment esportiu condiciona qualsevol altra vessant de la seva activitat.

Per molt obscè que ens pugui semblar un traspàs de 220 milions d’euros, resulta que Neymar, d’acord amb les dades, era la millor opció de mercat per a qualsevol club que pogués permetre’s aquest nivell de despesa. Aquesta darrera variable és important: no hi ha tants clubs que puguin assumir un fitxatge d’aquesta magnitud. A Europa, podríem considerar que només hi havia cinc candidats: els dos Manchesters, el Madrid i el PSG.

D’uns anys ençà, seguint el camí que va iniciar el beisbol a la dècada dels 70, tota l’activitat que passa dins del terreny de joc està monitoritzada al mil·límetre i els grans clubs utilitzen aquesta intel·ligència per garantir el retorn de les seves inversions. La prova que aquest criteri és fiable i anticipa les lògiques de mercat és que, amb les mateixes dades, dels tres candidats a substituir l’absència del brasiler, dos (Coutinho i Dembelé) son o han estat públicament pretesos per la direcció esportiva del FC Barcelona.

Tenint en compte això, podríem concloure que el PSG ha fitxat Neymar per un motiu molt senzill: perquè pot. O, si volem, per dos motius molt senzills: perquè pot i perquè li convé.

Però també ens podríem entossudir a pensar que és la política la que explica la marxa de Neymar. Per fer l’exercici ens veurem obligats a obrir el focus força més enllà de la petitesa, a nivell global, del procés d’autodeterminació que es viu a Catalunya. Totes les anàlisis serioses que s’han fet al respecte, que no han estat poques, posen al centre de la diana les relacions de Qatar amb l’Aràbia Saudita abans que cap altre factor per explicar el desfici dels administradors del club parisenc. Fins i tot la influència de Sarkozy, Trump o l’Estat Islàmic podrien explicar molt millor, en aquesta dimensió, el moviment del brasiler que no pas les corredisses pel Parlament de la Ciutadella a compte del referèndum.

L’hegemonia global del futbol ha ressuscitat una figura que ja va insinuar-se des dels anys 90, quan grans fons d’inversió compraven els drets de jugadors que movien a voluntat d’un club a un altre. L’únic objectiu era maximitzar-ne el valor (i de la que en són casos paradigmàtics Tévez i l’actual jugador blaugrana Javier Mascherano), una pràctica que no va ser resolta completament per la FIFA fins el 2015, malgrat la introducció del Fair Play financer el 2011. Dues mesures que no han evitat que el PSG contracti Neymar i que, segurament, tampoc no evitaran que acabi contractant Mbappé per una quantitat propera als 200 milions d’euros. El que abans eren fons d’inversió avui poden ser patrocinadors privats o, directament, estats, desitjosos d’utilitzar els grans clubs com a aparadors. Malgrat les mesures preventives, sembla que aquests actors tenen prou recursos per esquivar-les i continuar tenint el seu paper en el mercat futbolístic. I en aquest terreny de joc global (ja sigui geoestratègic, ja sigui futbolístic, o una barreja de les dues coses), la influència del Barça, de Mediapro i de Catalunya en general, per molt que ens dolgui admetre-ho, és cada dia més subalterna i menys rellevant.

Al cap i a la fi, és lícit que qui sigui vulgui treure profit del fitxatge de Neymar pel PSG, ja sigui venent rèpliques de la seva samarreta a les voreres dels Camps Elisis o bé fent-ne articles que abonin tesis prefabricades vinculant el procés independentista amb la seva decisió d’abandonar el club blaugrana (i no em refereixo només a l’article de Pere Rusiñol). Però res d’això és més que soroll que no hauria de fer confondre les causes de fons amb el que no deixen de ser conseqüències col·laterals d’un fitxatge que s’ha gestat a molts quilòmetres tant de la Plaça Sant Jaume com de la Plaça de les Glòries i que és l’avantsala d’un canvi de paradigma en el mercat del futbol d’elit.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats