Per què no sortim al carrer a Catalunya?

Per què els catalans no independentistes no apareixem en olor de multitud? Som resignats, acomplexats, acoquinats? O ens han desactivat al posar-nos de manera subreptícia unes molletes tòxiques a la sopa de lletres de cada dia? Em presentaré: pertanyo a una casta de periodistes pàries que van ser desallotjats de la direcció dels seus programes (en el meu cas COM Ràdio) i després de les escasses tertúlies on tenien entrada (Canal Català) per desentonar del pensament uniforme dels que fan de Catalunya una unitat de destí en la independència. COM Ràdio va ser rebatejada i reconvertida en agència d'imatge i paraula al servei dels miratges del Govern i els seus aliats ben pagats. La constel·lació sobiranista constitueix una duana inexcusable per ser ciutadà de ple dret. Després de 46 anys d'ofici, no pocs de columnista, aquest és l'únic mitjà que em convida a escriure.

Per què no surt a escena la presumible majoria de catalans captius que en bona lògica no s'apunten a trencar un estat important d'Europa i del món perquè prefereixen construir consensos, que són el fonament de les lleis, que ho són de la convivència? Per què no irromp el malestar d'aquests passatgers forçats a un viatge per l'espai il·legal, sense pla de vol validat de sortida, sense un sol OK dels reguladors del trànsit a gran alçada (EUA, França, Gran Bretanya, Alemanya) i apartats al celler de discrepants? Per què diables es fa petit el seny? No serà que el doble fons de la maleta catalana amaga una voluminosa acceptació tàcita del poderós in-de-pen-den-tis-me regnant? Serà que el tedi de viure en un incessant bany d'escuma publicitària en clau de confrontació amb un enemic de maldat irreductible arruga al més pintat, ofega la iniciativa o relaxa fins el desistiment i l'atonia? Serà que Catalunya segueix sent el purgatori on tots caminem temorosos de ser titllats de catalans tebis? Serà que la seducció virginal d'una república perfecta per a éssers perfectes ha fet la seva feina? Serà que desmarcar-se del sobiranisme suposa de facto alinear-se amb una Espanya marxa enrere de model injust, política degradada, justícia desigual, manaires fàctics, serveis atrofiats, moral trilera, cultura arnada i tics franquistes per una transició covardona a mitges tintes? Suposa acaronar la cara, dura, del president que passarà a la posteritat per no dimitir quan el partit del qual és cervell bombava corrupció i impunitat a destre i destre des del mateix cor econòmic? Serà que no resulta fàcil treure-li la raó al seu col·lega Puigdemont quan vocifera que Espanya està malalta? Serà que, segons amb qui es parla més enllà de l'Ebre, un es fa independentista funcional en un no res?

Posem en joc un altre argument de l'abúlia o conformisme: el poder és qüestió de llengua, discurs i vocabulari. S'exerceix en difondre i també en imposar, fins i tot com qui no imposa, donant les coses per fetes. “Welcome to the Catalan Republic”. Part del procés constituent sembla ja constituït. Qui controla el relat controla el poder, els mitjans són els instruments on es crea poder, i el relat totalitzador del periodista Puigdemont allà on va triomfa, també per esgotament. Com es podia fer creïble en plena crisi que Catalunya, el país que va destruir el seu model social en any i mig aplicant des de 2011 la més dura austeritat coneguda, es plantegés un colossal objectiu superant la realitat? Mitjançant una grandiosa operació assimiladora d'intensitat saturada, consistent en maquillatge i manipulació des del lèxic fins als fanalets de les cavalcades de Reis, passant per l'okupació dels gols de Messi.

D'entrada, el nom havia de fer la cosa: Artur Mas va al·ludir a temps d’“excepcionalitat”, terme que sonava a dictadura però que va reconvertir en antifranquisme. Com? Va privatitzar la política delegant en dues grades animadores de record equívoc. Una, l'Assemblea Nacional Catalana, batejada així per evocar subtilment a l'Assemblea de Catalunya, una instància unitària per sobre dels partits incipients que -excepcionalment- en els 70 guiava l'acció cap a la democràcia plena, l'amnistia i l'estatut. El segon club de fans, Òmnium Cultural, conservava el perfum romàntic d’esforçada resistència al castellà que amb sang entrava. No serem moguts i bella ciao, dos en un. D'acord les elits polític-mediàtiques de la Catalunya instal·lada van analitzar la situació espanyola com si no hagués passat després de Franco. Transició nacional i mare pàtria no hi hauria més que una: la catalana. Espanya, en trànsit de “realitat entranyable” (Pujol a palau) a “destorb” (Pujol a la picota), es va consolidar com a pes mort amb cara de postguerra eterna. Abans sols que mal acompanyats d'un projecte comú fracassat i incorregible en les seves pulsions colonitzadores. A grans mals, remeis excepcionals: un país nou, literal. Pilotat des del nostre pont de comandament. Una propaganda torrencial va instruir que havíem de ser menys espanyols per ser més catalans, és a dir, moderns, eficients i laboriosos innats.

Les “estructures d'estat”, que Mas no vinculava a estat propi, es van fer estat a seques. I no un qualsevol. Quin? L'Holanda del sud, millorada. En educació seríem Finlàndia i en salut, Dinamarca, segons les ràpides indagacions oficials. Mentre Convergència es desfeia en les mans màgiques de Mas i els bons de la Generalitat eren escombraries, el president exhibia la puresa de principis del paradís naixent. Perquè el relat del nou país complís la seva fi d'hipnosi col·lectiva que difuminés aquesta i altres enutjoses contradiccions havia de forjar una identitat política nacional de versió única. Proveir-se de paraules i significats que adoctrinessin en el bon camí i fixessin què és el normal, l’evident i l'únic possible; qui són els màrtirs i qui els botxins; quines són les forces del bé. Aquí entren les molles de pa subliminals que el règim ens ha posat a la sopa: els sentits implícits, els prejudicis amagats, les al·lusions sinuoses, les suposicions que es vesteixen d'evidències indiscutibles.

Exemples: el finançament insuficient era “espoliació” perquè “Espanya ens roba”, el “dret a decidir” sense més és el cor de la democràcia, anar a votar és votar sí o sí-sí (primer en consulta, després en procés participatiu i referèndum) i l'unilateralisme era expressió de llibertat oprimida. El registre policial a la seu de CDC o l'acusació de cobrament de comissions eren “una maniobra més de Madrid per descarrilar el procés”. Ja van fer un complot contra el cava. Uns inversors internacionals posen pegues al procés? Un altre rumor de la conspiració. El magne simposi sobre 1714 muntat des de Presidència del Govern es titulava “Espanya contra Catalunya, una mirada històrica”. És a dir: utilitzar la història en un museu per fracturar per ressentiment era un acte de cultura. Al cap i a la fi, “la història està amb nosaltres”.

Més conceptes fonamentals i immutables: la independència es guanya perquè es declara i no perquè la reconeguin; Catalunya és tal que sempre estarà a Europa; el planeta ens mira perquè som cordials, pacífics i cívics; algunes les tiràniques estan per a ser ignorades com van fer i  Ghandi i Luther King, gent com nosaltres, poble sotmès. Res es deixa a l'atzar. Si parlem de música, un sobiranista podrà triar entre Dyango - “jo voto independència i canto ”Suspiros de España“ - i l'apostolat agressiu del diputat Lluís Llach, amb viatge a Ítaca i encenedor encès. La llengua? Copiem la dels Rolling Stones i llest, que arriben a Barcelona a final de mes. Simplificar és fàcil i rendeix. Vegeu els dilemes: tries retrocés o progrés? Ser súbdit o ciutadà? ¿Unionista passat de moda o avançat al futur? Véns a la mani o ets fatxa? El llenguatge més complex es reserva per acovardir. ”Un excés repressiu de l'Estat podria ser l'espurna per expandir una onada d'indignació de gran abast i de conseqüències imprevisibles“. Entès.

Agiti's amb tensió tot aquest còctel mistificador a punt de neu, afegeixi’s una dialèctica fetitxista per retre culte non stop a la separació, espremi’s al màxim el cor de mitjans de comunicació perquè enlluernin o anestesiïn els descreguts i es comprendrà l'èxit social dels partidaris d'emancipar d'Espanya. Raons no els en falten, però no són suficients. Per aquest motiu que no vulguin guanyar l'hegemonia de les idees, sinó la seva posada en escena amb divines paraules.