La majoria que defensa la consulta a Catalunya és encara més forta, està més convençuda, després del debat al Congrés. El president del Govern ha pres la paraula, però no per estendre ponts i obrir vies de diàleg, sinó per esgrimir la Constitució com un mur infranquejable per a les aspiracions catalanes. Per anunciar tots els mals a una hipotètica Catalunya independent, condemnada al naufragi, a l'illa de Robinson Crusoe. Abans ha proclamat l'amor a Catalunya, però no ha sonat creïble. Abans, també, ha intentat desmuntar els arguments esgrimits pels representants del Parlament. I tampoc ha estat convincent. Igual que la seva invitació a promoure una reforma de la Constitució quan sap que Catalunya mai no aconseguirà les majories necessàries.
Per Rajoy només existeix la “sobirania del poble espanyol” i, ha recordat, “no hi ha sobiranies regionals o locals”. I aquí hi ha l'epicentre del problema. Perquè la majoria social a Catalunya sent que és una nació i, per tant, que té la sobirania necessària per decidir el seu futur. I Rajoy ha afegit que “el major acte d'autodeterminació de Catalunya va ser votar la Constitució”. Va ser així, perquè en aquell moment significava, com ha recordat després Alfredo Pérez Rubalcaba, la “llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'autonomia”. Però per sobre de tot significava l'inici d'un camí que es va frustrar definitivament amb la sentència contra l'Estatut el 2010.
Rajoy i Rubalcaba han coincidit en recordar que “Catalunya mai ha tingut tant autogovern com ara”. Un altre error. Perquè ara ja no és una qüestió d'autonomia. La majoria social a Catalunya reclama el reconeixement com a nació i el dret a decidir el seu futur. Un futur que pot passar per un nou pacte amb Espanya des de la igualtat de drets. I aquí el PSOE podria jugar un paper determinant. Rubalcaba ha defensat una reforma constitucional que obrís la porta a un Estat Federal. Que fixés les competències de l'Estat, convertís el Senat en una cambra territorial i “que reconegués les singularitats de Catalunya”. Una altra vegada el pes de les paraules. Ja no valen les 'singularitats' per afrontar, com ha recordat Joan Herrera, la realitat plurinacional de l'Estat.
“No sóc capaç d'imaginar -proclamava Rubalcaba- un futur millor que una Catalunya compromesa amb Espanya”. I així ha estat durant trenta anys de democràcia i de catalanisme. Però ara “aquells catalans que mai van sentir com estrangers a Antonio Machado o Miguel Hernández, i aquells espanyols que van sentir com a propis a Joan Miró o Salvador Espriu”, en paraules de Rubalcaba, tenen l'immens repte de teixir un nou marc de convivència. Perquè si alguna cosa ha quedat clara en el Congrés és que el nacionalisme espanyol ha optat per l'immobilisme (PP) o la confrontació (UPyD). És l'esquerra l'única que pot construir ponts de diàleg com, ha formulat Alfred Bosch (ERC) amb la seva crida als sectors progressistes del conjunt d'Espanya perquè s'incorporin a la 'primavera catalana'.
El debat ha escenificat, com explica Joan Coscubiela, un conflicte de legitimitats: el 80% de la Cambra catalana enfront del 80% del Congrés. Un conflicte que només es pot resoldre a les urnes. Perquè negant el dret a decidir dels catalans, el Congrés ha aconseguit reafirmar encara més la voluntat dels catalans a decidir el seu futur.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
