Intentant aterrar després de l’experiència “màgica” inoblidable però que voldríem oblidar, us explicaré com et poden maltractar amb un somriure (això sí) al parc temàtic de Disneyland París.
La meva família i uns amics (quatre adults i tres nens d’1 any i mig, 3 i 5) portàvem ja dos dies pel parc, amunt i avall d’atraccions, amb les cues habituals de 45 minuts a 1 hora d’espera, quan en una de les atraccions per als més petits, Small World, i després de fer la nostra cua d’1 hora, ens retenen davant la barca on ja ens tocava pujar i sense explicacions clares ens diuen que no podem pujar, que ens esperem (més??!) que han de demanar l’opinió a la responsable (que encara no sabem qui era) perquè anem amb el nostre fill de 5 anys amb la síndrome de Down i hauríem d’haver entrat per la banda de les persones amb discapacitat (i estalviar-nos la cua). A més de dir-nos que per raons de seguretat hi ha d’haver una persona amb discapacitat (sigui del tipus que sigui) per barca (però si la més perillosa és la petita d’any i mig que no sap nedar i no té consciència del perill!).
Nosaltres agraïm la possibilitat d’accés ràpid que desconeixíem (sense tenir-ne cap necessitat), però igualment un cop feta l’hora d’espera ens és ben igual i el que volem és pujar a la barca que els nens tenen a tocar i que estan desitjant. Però en comptes d’això ens fan passar a l’altra banda de l’accés a les barques, la de les persones amb discapacitat i els seus acompanyants (màxim 2), mentre imagino que tota la cua ens estava observant. Amb tot portem uns 30 minuts més d’espera (quan ja portàvem 1 hora).
Entre esperes, anades i tornades no sabem què explicar als nostres fills mentrestant (el més gran i conscient amb la síndrome de Down i els altres dos sense), i reclamem ja amb més fermesa que ens deixin entrar d’una vegada per totes a la barca des del cantó que considerin ells “més convenient”. Mentre passen barques i més barques a nosaltres encara ens fan esperar a la “propera” barca, fins que amenacem de trucar la policia i aleshores voilà ja podem passar...! Ara sí? No sabem què ha canviat, ningú ens sap explicar els criteris interns d’organització, però ara sí que podem passar.
Encara estem intentant entendre les raons racionals que van moure les responsables de gestionar l’atracció a fer-nos viure aquella experiència davant els nostres fills i les 200 persones que estaven esperant. Una experiència humiliant, que es podria haver evitat amb agilitat i bon tracte, i que només ha perjudicat l’autoestima del nostre fill, tot fent-li notar que ell és diferent de la resta de nens que estaven a la cua i amb els quals havia estat interaccionant durant aquella hora d’espera (i totes les altres que portàvem fetes). I que a més pel fet de ser “diferent” no podia entrar per la porta on havíem entrat tots junts.
Evidentment vam fer una queixa formal a Direcció (ja sabem que si no s’escriu no ha passat), i que llavors ens van voler atendre com a persones adultes amb totes les nostres capacitats “aparents” i que es van disculpar, sense, però, voler saber qui ni per què va passar el que va passar.
Llavors ens van fer la targeta per a persones amb discapacitat i tres acompanyants (Uaau!, 3, gràcies!) i l’experiència al parc va canviar. Ja no fèiem cues però ja no ens relacionàvem amb ningú més, no hi havia gaire temps d’espera així que ni amb les persones amb discapacitat hi havia interacció, entràvem per la sortida de les atraccions i penso que ni se’ns veia des de la part dels “normals” (tot creant l’aparença d’un món perfecte i màgic, de princeses i herois sense dificultats visibles) i, esclar, si recordeu érem 7 però amb el passi “obligatori” havíem de dividir-nos en 3 i 4 cada vegada.
En definitiva, malgrat que repetim i repetim i repetim la riquesa de la diversitat, encara hi ha persones i estructures que d’això en fan un problema i castiguen els nens “diferents” i els seus pares amb l’excusa, en aquest cas, de no haver estat informats de l’obligació (no el dret) de tenir el passi de discapacitats per anar pel Parc Disneyland París. I en altres casos es decideix dedicar menys recursos públics per a l’escola inclusiva, com si fos una qüestió individual i no col·lectiva, però aquest serà un altre escrit.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
