El cas Huertas, primer judici franquista anuŀlat per la democràcia
El Govern de la Generalitat va lliurar aquest divendres el primer document que acredita l'anul·lació del judici polític contra una víctima del franquisme. El conseller de Justícia, Carles Mundó, va afirmar que, per iniciar aquesta reparació històrica, havien triat el periodista Josep Maria Huertas per ser un “referent de la lluita antifranquista i un símbol de la llibertat d'expressió”.
La vídua del periodista, Araceli Aiguaviva, en rebre el document, va recordar que “els tribunals havien actuat contra la legalitat i vulnerat el dret a un judici just”.
La reparació de l'anomenat Cas Huertas és la primera de moltes. Altres 66.590 famílies rebran a Catalunya un certificat individualitzat amb nom i cognoms que dóna fe de la nul·litat d'un judici o d'un consell de guerra dictat per causes polítiques per la dictadura franquista.
El Parlament va aprovar per unanimitat el passat 29 de juny anul·lar les sentències polítiques del règim franquista i declarar “il·legals” els tribunals militars que van actuar a Catalunya del 1938 al 1978, “per ser contraris a la llei i vulnerar les més elementals exigències del dret a un judici just ”.
L'anul·lació del Consell de Guerra a Josep Maria Huertas Claveria posa fi a un dels processos més esperpèntics de les darreries del franquisme. El 25 d'agost de 1975, tot just tres mesos abans que morís Franco, Huertas va ser condemnat a dos anys de presó per una frase que deia: “Un bon nombre de 'meublés' eren regentats per vídues de militars, pel que sembla per les dificultats que per obtenir permís per obrir algun hi va haver després de la guerra”. Aquesta frase formava part d'un reportatge d'una pàgina sencera publicat al diari Tele/eXpres a principis de juny.
Un cas ple de despropòsits
El despropòsit -per Huertas no va ser només això, sinó un malson- va començar el dia en què va ser cridat a declarar, per segona vegada, davant d'un jutge militar i va sortir d'allà emmanillat i conduït directament a la presó Model. “Li posem les manilles?”, li van preguntar els policies al jutge, i aquest va respondre: “Ah, això, vostès mateixos”.
La qualificació fiscal va ser un altre esperpent. A Huertas el van acusar d'injúries. Ni tan sols es van atrevir a acusar-lo de calúmnies perquè era més que evident que la seva afirmació era certa. De manera que es va veure enfrontat a un judici en el qual el tribunal estava compost únicament per persones directament implicades en el cas, els militars.
El tercer esperpent va ser el propi judici, celebrat al Govern Militar de Barcelona, situat al costat del monument a Colom, al peu de la Rambla. Aquell dia hi havia tiradors d'elit de la policia apostats a la part alta del monument. Es va desplegar també la policia del subsòl, que va recórrer totes les clavegueres de les proximitats. Es va impedir entrar a la sala a molts advocats amb toga (és preceptiu que puguin accedir a la vista) i alguns d'ells van ser sacsejats de mala manera.
Tampoc es va permetre que els companys de Huertas romanguessin al bar situat al costat del Govern Militar. Només quatre d'ells podien ocupar una de les taules, de manera que hi va haver una rotació a la manera de cadires calentes. I va ser impossible romandre de peu a les proximitats. Tots el que esperaven a l'exterior eren obligats a “circular”, aquesta paraula que tant agradava a la policia de l'època.
Tot aquest desplegament era conseqüència del fet que mentre estava a la presó a l'espera de judici va ser acusat de ser un dels “contactes a Barcelona de l'assassí de Carrero Blanco”, per usar la terminologia emprada per la premsa del Movimiento.
Un altre disbarat que va quedar en res i que ni tan sols va arribar a judici.
Si això passava a l'exterior, a l'interior tot va ser més simple: senzillament van negar a la defensa tots els testimonis, excepte el del director del diari, Manuel Ibáñez Escofet. L'advocat Octavio Pérez Vitoria pretenia amb els seus testimonis demostrar que la frase de Huertas no podia considerar-se en manera alguna injuriosa, perquè senzillament explicava un fet notablement conegut.
Abans del judici ja ho havien intentat demostrar escriptors com Manuel de Pedrolo i Francesc Candel. Pedrolo es preguntava com podia considerar-se una injúria l'al·lusió a una activitat legalitzada i reglamentada, que pagava els seus corresponents impostos.
Candel reflexionava que Huertas “mai hagués pogut imaginar que triava una professió tan relliscosa, que el seu interès a ser útil a la col·lectivitat a través de la ploma havia de ficar-li en aquest laberint, perquè el que li està passant és una cosa increïble, ja que vas veient que en lloc de desembolicar la troca, la troca es va transformant en una espessa i envoltant teranyina”. Aquesta atapeïda i esperpèntica teranyina va ser la que va condemnar Huertas a dos anys de presó.
La revolta dels periodistes
Alguns van pensar que l'acarnissament dels militars envers Huertas va tenir molt a veure amb la vaga protagonitzada per cinc diaris barcelonins just després de la seva detenció i per l'onada de solidaritat que va despertar el cas en tota la premsa espanyola, amb l'única excepció dels diaris del Movimiento i l'ultradretà El Alcázar.
Els militars no eren capaços de pensar que un col·lectiu pogués plantar-los cara. Però així va ser. Temps després, alguns militars van dir a la dona de Huertas, Araceli Aiguaviva -llavors advocada i avui jutge- que en realitat només pensaven en donar un petit escarment a la professió periodística a través de Huertas i que de no haver-se produït aquesta mobilització el tema podia haver-se saldat amb una estada de dotze hores en presó preventiva i un arrest domiciliari de quinze dies. Però això és una cosa que mai se sabrà.
Huertas, molt a desgrat seu, va pagar en la seva pell una forma compromesa i independent d'entendre el periodisme. Alguns veien en Huertas un defensor de les causes perdudes, però la majoria de periodistes de la seva època pensaven i pensen que aquesta forma d'entendre el periodisme és i ha de ser l'única possible.
