Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La confesión de la pareja de Ayuso desmonta las mentiras de la Comunidad de Madrid
El plan del Gobierno para indemnizar a las víctimas de abusos agita la Iglesia
Opinión - El pueblo es quien más ordena todavía. Por Rosa María Artal

Set símptomes que mostren que la refundació de Convergència en el PDECat no ha funcionat

La cúpula del PDECat a les portes de la seva nova seu, al costat d'Artur Mas

Arturo Puente

Convergència, el gran partit nacionalista que va regir la vida política catalana durant dècades, és avui una estructura gairebé buida i sense activitat, que es manté viva només per conservar els beneficis per anteriors resultats electorals i per acudir als judicis que encara té pendents. El maig del 2016 els seus militants van votar constituir un nou partit. Poc després apareixia el Partit Demòcrata Europeu Català (PDECat), en una refundació de l'espai convergent.

Malgrat que aquesta refundació es va proposar com la medicina infal·lible per un partit que patia greus problemes estructurals i polítics, gairebé un any després d'aquella operació diversos símptomes indiquen que l'operació va ser un fracàs. Aquests són els set fets que així ho testifiquen:

1- Perspectives electorals

Convergència venia enfonsant-se durant els últims 5 anys, des de les eleccions del 2012 en que CiU va perdre 12 escons. Si les eleccions europees del 2014 i les municipals del 2015 van subratllar la tendència, les últimes dues generals han mostrat que, es posi el nom que es posi, l'actual Convergència està molt lluny de ser la que vencia durant els 90 i, després del parèntesi del Tripartit, també a principis d'aquesta dècada.

El baròmetre polític del CEO no ha detectat cap canvi en la tendència de vot després de la refundació de Convergència en el PDECat. El març passat el PDECat obtenia un 5% d'intenció directa de vot al Parlament, quan el juny passat Convergència se situava en el 8,9%, venint d'una dada anterior, al febrer, on havia obtingut un 4,2%.

Una cosa semblant passa amb la intenció directa de vot pel Congrés. Segons el CEO, el PDECat se situava al març en un 6%, proper al 6,3% que obtenia Convergència al febrer passat i molt lluny del 12,6% que la formació d'Artur Mas va obtenir al març de 2015.

2- Nombre de militants

El Partit Demòcrata Europeu Català compta, segons les seves pròpies fonts, amb 13.000 militants. La xifra no és llunyana a la de 15.000 amb que Convergència, un cop netejat el seu antic cens, va iniciar la refundació de l'espai. Cal tenir en compte que, per raons legals, no es podien traslladar els arxius d'afiliats entre una organització i una altra, de manera que cada nou militant del PDECat ha hagut d'afiliar-se, figurés o no en el cens anterior.

Malgrat que la xifra no és dolenta –la formació es troba dins dels marges dels grans partits catalans, propers al PSC i ERC– el partit ha necessitat deixar-se la pell perquè els antics militants de Convergència es registressin al PDECat. I ni tan sols així han pogut arribar a la mateixa xifra. I molt menys superar-la. Les noves sigles no són més magnètiques per l'afiliació que les antigues, i si algú podia fantasiejar amb una nova onada d'afiliacions, les xifres revelen que no ha passat.

3- Cop de porta incomplet al pujolisme

La relació del nou PDECat amb la família Pujol ha estat complexa. El partit ha intentat aixecar un mur pel que fa al cas de la fortuna oculta dels Pujol a Andorra. No obstant això, ha reivindicat l'obra de govern dels 23 anys de Pujol a la Generalitat, fins i tot per atacar els seus adversaris.

La setmana passada, sense anar més lluny, Marta Pascal va sorprendre quan va sortir al pas de les crítiques a Pujol del diputat d'ERC, Gabriel Rufián. Pascal va aprofitar per elogiar els mèrits dels governs de Pujol, arribant a assegurar que la política d'immersió lingüística de la qual va gaudir Rufián havia estat obra de l'expresident.

Més enllà de la defensa de l'obra de governs passats, el partit tampoc és capaç de projectar una imatge clara i creïble sobre la independència de Catalunya. El discurs de “la puta i la Ramoneta” segueix present. Això és així perquè, tal com va revelar aquest diari, fins i tot el coordinador d'organització està pensant en un candidat “autonomista” si el Procés no surt bé. El PDECat vol pescar en totes les aigües i això li impedeix fer discursos molt contundents o prendre decisions irreversibles.

4- Judicis per corrupció

Una de les rèmores que el PDECat va voler deixar enrere, juntament amb Pujol, va ser la imatge de la corrupció. Convergència, com a persona jurídica, té diversos judicis oberts per aquesta qüestió, mentre que ni el PDECat com a estructura ni cap dels seus dirigents té cap imputació oberta.

Això no treu que els judicis de Convergència estiguin esquitxant la imatge política del nou partit, que està presidit per Artur Mas. Els fets que es diluciden en els judicis tant del cas Palau com el de Pretòria van passar quan Mas era el màxim responsable del partit. Les confessions que han aparegut en aquests judicis deixen la imatge del partit tocada, una cosa que podria confirmar-se segons el relat dels fets que facin les sentències. I, aquí, la responsabilitat política d'Artur Mas podria ser molt difícil d'ocultar.

De fet, a l'abril, al judici pel cas Pretòria, es va escoltar una trucada que deixa Mas en una posició delicada. A la trucada, mantinguda entre Prenafeta i Artur Mas el 2009, el primer trasllada al llavors cap de l'oposició que un empresari “controvertit” de Terrassa, del qual no vol dir el nom per telèfon, voldria dinar amb ell per “facilitar coses”. Mas va acceptar.

5- Nous lideratges

La situació de Mas, que ha de respondre per la seva gestió passada i alhora presidir el nou partit, és una imatge representativa del problema per generar nous lideratges que té el PDECat. La presència de Mas a la cúspide es menja la presència de les noves cares, com la de la coordinadora general, Marta Pascal, o del responsable d'organització, David Bonvehí. De fet, Pascal ocupa un lloc mediàtic que s'assembla més al d'una portaveu en altres formacions que al d'una secretària general.

A més, més enllà de Pascal i Bonvehí, la resta de l'Executiva del partit continua sent una absoluta desconeguda. Més enllà de les qüestions organitzatives, el PDECat tampoc està sent capaç de renovar les cares en la cursa successòria d'Artur Mas i Puigdemont, que sembla que no acaba mai. Entre els noms que sonen actualment es troba el conseller Santi Vila, l'alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, o la pròpia consellera portaveu del Govern, Neus Munté. Totes elles cares que vénen d'etapes anteriors i no precisament associades al nou PDECat.

6- Una direcció en permanent discussió

El règim d'incompatibilitats aprovat en la fundació del nou partit és especialment dur i ha generat friccions importants. L'última, a finals de març passat, quan un terç de la cúpula del partit va dimitir per complir amb les normes del partit, que impedeixen ser a la direcció si es tenen més de dos càrrecs electes o un alt càrrec al Govern.

Aquesta norma, que va néixer de la idea original de separar rigorosament les funcions al partit i al Govern, ha estat la principal font de lluita entre famílies a la direcció del PDECat. Des de la cúpula executiva de Pascal es va intentar introduir excepcions que permetessin, almenys, la continuïtat de la direcció sortida de l'últim Congrés. Però no va ser possible, ja que el Consell Nacional del març va tombar la proposta.

La batalla pel règim d'incompatibilitats és, en realitat, conseqüència d'una molt més soterrada entre l'ascendent que Artur Mas i el seu entorn encara intenten exercir en el partit, i l'emergència d'altres quadres, territorials i a la mateixa Generalitat, de tall renovador. I, al mig, els coordinadors Pascal i Bonvehí fan complexos equilibris.

7- Incapacitat per seduir nous sectors

Un dels símptomes més clars del fracàs de la refundació s'observa en la incapacitat del PDECat per mantenir a la seva òrbita sectors que abans havien estat sota l'ampli paraigua de Convergència i Unió. El cas més eloqüent és el del grup del PDECat a l'Ajuntament de Barcelona que, amb el canvi de nom del mes passat, va perdre un regidor. Xavier Trias va passar de controlar deu edils a nou, per la sortida del grup de Gerard Ardanuy, pertanyent a l'escissió independentista d'Unió, Demòcrates de Catalunya (DemCat).

Si algun sector havia de tenir una aliança ferma amb el PDECat, per proximitat ideològica i trajectòria compartida, aquests eren els membres de DemCat. Però les friccions entre tots dos són òbvies, començant perquè el PDECat va triar la denominació de Demòcrates que els exUnió havien agafat primer per al seu partit.

No són l'únic sector amb butllofes per l'actuació del PDECat. Reagrupament, un sector escindit d'ERC a la fi del Tripartit que acabaria integrant-se a Convergència el 2013, també ha expressat en públic “molèsties” per sentir-se poc representat a la nova organització. Una situació que no té res a veure amb la Convergència que, com una piconadora, era capaç d'engolir qualsevol espai que tingués a la seva òrbita.

stats